dissabte, 22 de desembre de 2012

Fum, fum, fum!


És la nadala catalana per excel•lència. És l'ancestral proclama del foc que per aquestes dates s'encén dins del cor de tot ésser humà davant l'esperança del renaixement de la vida. La Terra es gronxa, el seu eix bascula, el dia creix, recomença el cicle de l'any en l'hemisferi boreal i ho celebrem amb la festa de Nadal, el naixement de Jesús, símbol de vida en el món cristià.

Però enguany el fum també ens anuncia una altra mena de foc. El foc de la indignació dels sotmesos, farts de dur a coll als que els oprimeixen i exploten. Els de dalt han tibat massa la corda i els de baix s'han encès. Ja era hora. Ja tocava. Ja n'hi ha prou d'indignitat. Cal posar les coses al seu lloc i començar un nou cicle de vida, més just, més humà, més coherent, mes digne.

Des que tenim memòria, la humanitat es mou en torn a la injustícia. Els violents imposen la seva llei i els poderosos oprimeixen els febles. Tothom ho accepta com a fet irreversible... fins que se'n farta, fins que ja no pot més. Aleshores es rebel•la.

Nadal, temps de pau. Sí però, de quina pau? No pas de la pau que imposen els poderosos, que es basteix sobre la violència, la desigualtat i la injustícia. La pau del Nadal és la pau de l'amor que es manifesta amb germanor i justícia, no pas amb submissió.

La submissió no és pau sinó guerra aplaçada. El sotmès no es rebel•la mentre no pot o mentre tem no poder. Però tem fins que s'adona que si vol, pot. Aleshores la pau, aquesta falsa pau que s'aguantava pels pels, s'ensorra.

Se'ns ha dit i repetit una i mil vegades (suposem que amb la intenció de fer-nos-ho creure) que la pau no té preu. Doncs no és cert. La pau té un preu, com va senyalar allà per l'any 1998 el bisbe basc José M. Setién: el preu de la pau és seure's a dialogar. Va dir això i va afegir que la Constitució espanyola de 1978 hauria de contemplar el dret a l'autodeterminació del poble basc. Ell parlava del poble basc perquè el conflicte que aleshores hi havia encès era el de la independència d'Euskadi. Però el mateix es pot dir de la independència de qualsevol altre poble, com ara es el cas del poble català.

Decidir els propis compromisos i les pròpies relacions és un dret natural de tot ésser humà i per consegüent ho és de tot poble. Cap persona ni cap poble s'ha de sotmetre a cap altre, a menys que aquesta sigui la seva voluntat. La submissió forçada és un acte de violència que desperta rebuig en les persones i en els pobles. La submissió d'un poble per un altre hauria d'estar penat, igual que la submissió d'una persona per una altra.

Un poble és el conjunt dels habitants d'un país units per vincles naturals i socials. Una nació és una comunitat d'individus units per vincles diversos, amb una història comuna que els donen una fesomia pròpia i una voluntat d'organització i projecció autònoma que els porta a voler-se dotar d'institucions pròpies fins a constituir-se en estat. Qui dubti de la condició de nació del poble català només cal que miri la nostra història. Tenim una llengua pròpia, tan antiga com totes les llengües romàniques dels pobles que ens envolten; i també institucions polítiques de les més antigues del que avui és Europa. Són fets històrics registrats des de molt antic, dels quals només amb mala fe se'n pot dubtar.

La mala fe ve de l'egoisme, de la cobdícia, de la manca de respecte, sentiments tos ells ben contraris a l'esperit del Nadal cristià que celebrem. Per això hem d'aprofitar el foc nadalenc, que el nostre “fum, fum, fum!” anuncia, per explicar de manera clara i entenedora a qui encara no ho entengui, que els pobles, igual que les persones, s'entenen dialogant des del respecte, des de la igualtat, no des de la imposició ni la violència exercida pel fort sobre el feble.

Cal fer-los entendre que els interessos dels poderosos no han d'estar per sobre dels drets dels pobles. Que un poble és molt més que els interessos dels rics. Que les persones són abans que els diners. Que no hi ha res que justifiqui la violència. Que el poble té dret a manifestar el seu rebuig a totes les injustícies a les quals se'l sotmet. Que els polítics mentiders, que no compleixen les promeses que van fer durant la campanya electoral haurien de ser jutjats com a estafadors. Que apallissar la gent que protesta és un acte de violència que mereix càstig, tant per als que ho fan com per als que ho manen.

Nadal! Res per sobre dels drets humans. Que el foc que anuncia el nostre “Fum, fum, fum!” ens encoratgi.

dimarts, 27 de novembre de 2012

No som tant babaus com es pensaven, però...


S'ha acabat la campanya, el gran espectacle de la “democràcia”. Els candidats competint públicament en enginy, imatge i sovint en cinisme, prometent tot el que saben que no podran donar, mentint tant com els convingui, amb total impunitat, perquè no hi ha cap institució ni mecanisme que els reclami les promeses i els passi comptes. Democràcia de faràndula, de permanent engany i rentats de cervell mediàtics.

Els estrategues de CIU han fracassat rotundament tot i que han aconseguit una part del que es proposaven, que era desviar l'atenció del poble cap a la sobirania per tal que oblidés les retallades. Però no els ha sortit bé la jugada, perquè el poble català no és tan babau com s'imaginaven i una bona part ha votat sobirania alhora que ha dit no a la política de pillatge que CIU està duent a terme a Catalunya.

Malgrat la davallada de CIU, els 50 escons que conserva al Parlament ens diuen que encara hi ha una bona part del poble català a qui no fan prou fàstic les retallades que en aquests dos anys de govern ha dut a terme ni les que ja ens té anunciades. Això o bé que s'han deixat ensarronar amb la idea de la independència. Qui sap?

On no hi ha dubte es amb la gent que ha votat PSC, partit que ha fet mèrits per desaparèixer del panorama polític català si tenim en compte tota la gestió que va dur a terme durant el temps que ens va governar. Però ves, encara a tret 20 escons. Increïble!

Pel que fa a ER i IV, no és que pensem que siguin mereixedors dels resultats obtinguts pels mèrits contrets durant la seva participació amb el govern tripartit, ans al contrari, però entenem que han tret el que han tret perquè eren l'alternativa sobiranista a CIU. Altres raons no ens venen al cap en aquest moment.

La CUP ha tret 3 escons, la qual cosa no està gens malament si tenim present com l'actual sistema electoral privilegia els grans i perjudica els petits. Pensem que aquests tres escons són un alè d'esperança dins d'aquesta irreflexiva societat de la qual som part.

Dignes de ser considerats són els 24 escons que ha tret la banda espanyolista. Tot i que cal pensar que no tot ha estat anticatalanisme, és evident que representen un col·lectiu que no es pot desestimar.

Ara que s'ha acabat el temps de la xerrameca i les promeses sense compromís, caldrà veure quins són els fets. Sembla probable que en Mas segueixi assolint la presidència, tot i que no sabem encara amb el suport de qui. Tampoc no sabem si el nou govern serà tot de membres de CIU o si inclourà algú dels altres partits. Però podem intuir que en Mas tindrà ara de cara al públic un motiu de baralla amb el PP que l'ajudarà a amagar els pactes que facin sota mà, atès que tots dos estan en la mateixa línia ideològica i comparteixen el mateix ideari polític neoliberal.

També que cal suposar que en Mas seguirà tirant de beta d'aquest ben trobat tema de la independència pàtria, i seguirà dient que les retallades les manen des de Madrid i Brussel·les i que ell no pot fer-hi res. I podria molt ben ser que algun membre dels altres partits sobiranistes que poguessin arribar a formar part del govern s'escudessin en la bona raó de vetllar des de dins la gestió del promès referèndum.

Però estem ben convençuts que, sigui quina sigui la formació del nou govern, seguiran les retallades que a més d'empobrir el poble tenen con a finalitat privatitzar tot el que en dreta llei ha de ser públic. Seguiran venent-se l'aigua, els hospitals, fomentant les companyies mèdiques privades, l'ensenyament privat i fent que les oportunitats del poble estiguin cada cop més lluny de les que tenen al seu abast les classes privilegiades.

Seguiran empobrint-nos i acceptant que paguem nosaltres els deutes dels banquers i de les grans empreses, segons manen els que governen a Espanya i a la UE. Seguiran fent que el mossos apallissin a tothom que surti al carrer a manifestar el seu descontent per aquesta política de pillatge en favor dels rics que CIU i PP conjuntament duen a terme. Seguiran detenint, fitxant i perseguint als que destaquin a les manifestacions, con es feia en temps d'en Franco. Seguiran passant-se pel forro la democràcia i els drets humans per tal d'afavorir els interessos del seus amics els rics del món. Seguiran utilitzant i traint el poble que governen, abusant de la seva “bona fe”. Una bona fe que mereix ser reflexionada, perquè si bé ha quedat clar que no som tant  babaus com es pensaven... De debò podem pensar que ens estem comportant com cal?

dilluns, 19 de novembre de 2012

Els meus perquè


Perquè els escrits que aquí publico són d'àmbit estrictament privat i la seva transcendència social és nul·la o no gaire més, i perquè la seva finalitat no és altra que la de compartir amb les persones del meu entorn el que penso i sento, em permetré tot seguit fer una repassada als meus perquès d'ordre polític i social, sense cap por de ser jutjat o malinterpretat. Qui no comparteixi el que dic, m'ho podrà fer saber, i si en té ganes ho podrem parlar.

Començaré per l'actualitat, i deixaré que la part fonda del tema vagi sorgint sola.

Per què vull votar independència?

Primerament perquè sóc català i no vull estar governat per gent estranya. Perquè em sento incòmode dins d'una Espanya que no ens respecta com a poble, que ens menysprea i que ens tracta com a botí de guerra.

En segon lloc perquè penso que la nostra societat necessita urgentment un canvi ideològic que dins l'estat espanyol serà molt més difícil de fer que en una Catalunya independent.

Per què penso que la nostra societat necessita urgentment un canvi ideològic?

En primer lloc per raons de justícia social. Perquè mentre tothom comparteixi de forma irracional la ideologia capitalista que ens domina, les desigualtats d'oportunitats seran tingudes com una cosa natural i aquesta acceptació passiva farà que vagin creixent. Es considerarà lògic i acceptable que hi hagi pobres hi rics de la mateixa manera que hi ha rosos i bruns, alts i baixos, forts i febles...  Es trobarà raonable que els serveis essencials per a tot ésser humà, com ara la sanitat i l'educació depenguin del nivell econòmic de cadascú. Es trobarà raonable que les relacions humanes siguin de força, que estiguin determinades per la competició, que el més fort domini al feble, tant a nivell d'individus com de nacions.

En segon lloc per raons ecològiques. Perquè mentre no qüestionem la forma de viure que ara tenim, seguirem abocats al desastre ecològic, que s'atansa a velocitat vertiginosa i cada cop més accelerada.

Per què penso que el cavi ideològic que considero necessari serà més fàcil de fer en una Catalunya independent que si seguim depenent d'Espanya?

Perquè em sembla veure una millor disposició per propulsar-lo en la societat catalana que en la espanyola, tant per part de la intel·lectualitat com de les organitzacions socials. És tot una immensa tasca de pedagogia la que cal fer, que requereix la participació i l'esforç de tota la societat. No vull dir amb això que a la resta de l'estat no n'hi hagi d'inquietuds en l'ordre humà en la ciutadania i en la intel·lectualitat, però no veig que tinguin el mateix nivell de suport institucional que hi ha Catalunya. I arribat el cas, sempre podrem establir les col·laboracions necessàries entre les forces actives espanyoles i les catalanes sense que cap govern central ens ho impedeixi.

Per què escric tot això?

Perquè sento l'obligació moral de dir el que penso, de posar-ho a disposició de les persones que m'envolten. No per convèncer ningú de res sinó per compartir-ho i convidar-les a correspondre de manera semblant, compartint els seus perquès.

Vull compartir els perquès dels altres perquè penso que el pensament és quelcom que cal fer i refer com una dansa per tal de mantenir-lo viu. Que no és un fòtil que es pugui tenir encabit en qualsevol racó de la memòria com una relíquia d'altre temps, de quan encara ens glatia el cor davant els reptes de la vida.

Però també perquè crec fermament que la construcció del pensament col·lectiu requereix la participació de tothom en un diàleg obert i sincer, en el qual totes las aportacions siguin ben rebudes. Conèixer els punts de vista d'altres em sembla imprescindible per qüestionar els propis, per sacsejar-los, per fer-nos ballar el cap enllaçats amb el altres en una gran rotllana de recerca conjunta.

A banda d'això que acabo de dir, potser també hi hagi diversos components no tan lloables en la meva dèria d'escriure. Però no em preocupa gaire perquè de ben segur que els  trobaríem també en la major part de les accions que fem els humans. O sigui que de moment, els deixaré de banda.

dimecres, 14 de novembre de 2012

El somni romàntic del president Macià


Fa més de vuitanta anys que es va hissar la bandera republicana a la Plaça Sant Jaume i el president Macià va proclamar la República Catalana. Va ser un somni breu, però viu; tan viu que encara ho és ara.

No es va poder fer realitat aleshores i potser tampoc no se'n podrà fer ara, però tant si és pot com si no es pot, és lícit i desitjable que el poble català mantingui viu aquest somni i segueixi volent allunyar-se definitivament d'aquesta Espanya dictadora que des de fa tant de temps ens sotmet.

Altra cosa fóra una Espanya republicana, oberta a un diàleg respectuós establert en pla igualitari, on l'altre no fos un adversari a vèncer sinó algú amb qui entendre-s'hi. Però no és aquest el cas. No ho va ser aleshores ni observem res que ens faci pensar que ho arribi a ser mai. I és en aquesta merescuda manca de confiança que ens genera l'Espanya que branda els seus drets de conquesta sobre el poble català on rau la principal raó per al nostre anhel d'independència. És una senzilla qüestió de dignitat. No cal donar-li voltes.

Però el camí de la independència no és fàcil i està ple de paranys i de miratges. Cal parar compte, cal mirar bé en companyia de qui el fem. Pot molt ben ser que l'afany d'independència ens enlluerni prou com per no deixar-nos veure amb qui ens la juguem.

Abans de seguir endavant, pensem per un moment quina independència té l'estat espanyol vers la UE. Que potser no és dependència i submissió haver d'acceptar per força les exigències que des de Brussel·les li imposen? I com hi ha arribat Espanya a aquesta situació de dependència total? Quins governs i quina ideologia l'han fet caure en aquest parany dels banquers que maneguen la UE? Qui ens a fet víctimes d'aquest impúdic robatori que estem patint?

Saben ben del cert que l'endeutament que ara ens fan pagar no l'ha produït l'excés de despesa en serveis socials, com ens volen fer creure, sinó el malbaratament dels governs i el descontrol dels banquers consentit pels governs. I quins són els governs que han dut a terme aquesta complicitat i sota quina ideologia han actuat? Que potser no han estat el PP i el PSOE amb l'aquiescència de les dretes nacionalistes catalana, basca, navarresa i canària?

Perquè sóc català i estic fart d'anar pel món amb un passaport espanyol i ser súbdit d'aquesta Espanya rància i mentidera, de polítics corruptes, d'esperit reaccionari i discriminador, votaré independència. Però no donaré el meu vot a aquesta dreta neoliberal que ens retalla sanitat, ensenyament, pensions, sous, que destrueix llocs de treball i tot el que de bo i millor té la nostra societat dient que li ho manen fer des de Madrid i des de Brussel·les. No! La dreta neoliberal catalana que ho vol privatitzar tot per convertir-ho en negoci per als rics, fent així que cada dia sigui més gran la diferència entre el món ric i el món pobre, no tindrà el meu vot.

Entenc que voti dreta qui sigui de dretes, qui pensi com les dretes i senti com les dretes, qui cregui que els pobres ho són perquè els hi ha tocat, o perquè no són prou eficients ni prou llestos per sortir-se'n. Ho entenc, però no ho comparteixo. Sabem que no tothom neix amb les mateixes facultats, però també sabem que cadascú fa a la vida segons les possibilitats que té al seu abast.

Una Catalunya de dretes, governada per les dretes serà bona, de ben segur, per als fills de la gent benestant, com ho era en temps de la dictadura feixista i ja molt abans, però no ho serà per a tothom. A la curta no ho serà per a les capes socials baixes, però a la llarga no ho serà ni per a les baixes ni per a les mitjanes. Ho serà per a les altes, les que remenen les cireres, però per a ningú més.

Apostar per aquest món burgés i discriminador d'ideologia neoliberal és apostar per una Catalunya socialment injusta, depenent de la UE tant com ara ho és aquesta Espanya que ens ofega i de la qual ens en volem sortir. A mal port arribarem per aquest camí. No era aquest, ni de bon tros, el somni romàntic del president Macià.


diumenge, 11 de novembre de 2012

Un català universal


És català, parla en català i tradueix al català tot el que li manen en castellà. Demana en català a Brussel·les que ens deixin entrar a retallar en català. Vol que les tropes de l'OTAN portin les quatre barres a tot arreu on vagin a matar. Que els banquers ens estafin en català. Que els mossos peguin en català al jovent del 15M i a tothom que es gosi manifestar. Que els jubilats s'estrenyin el cinturó en català. Que paguem els metges i els medicaments en català, i les escoles i les universitats també en català i qui no ho pugui pagar que es foti en català. Que tot el poble català aprengui a ser auster en català. Però sobretot, sobretot... Demana que tothom que senti glatir el seu cor amb força cada cop que es pronuncia el sagrat nom de la pàtria catalana el voti a ell en català, per tal que pugui tenir majoria absoluta per fer en català el que li manin fer els rics catalans, els rics castellans, els rics alemanys, els rics francesos, els rics anglesos, els rics nord-americans i els rics d'on vulgui que siguin, perquè com bé sabem els rics són universals.

Davant d'aquesta demostració d'universalitat, no es pot fer res més que postular per ell el títol de “Català Universal de l'Any”. Un català que en cas de ser proclamat no ens haurà de treure les castanyes del foc en català ni en castellà ni en anglès ni en xinés ni en res, perquè ni castanyes hi haurà. Excepte, està clar, les que ens clavaran en català cada cop que ens gosem manifestar.

Ben mirat, si els rics són universals no ho són perquè sí, sinó perquè no perden el temps pensant en banalitats com ara els drets humans, la justícia equitativa, l'ètica, la igualtat d'oportunitats, la llibertat, la fraternitat... No. Els rics són rics perquè tenen sentit pràctic i se saben organitzar. No barregen les coses, sinó que les saben classificar. Tenen un lloc per a cada cosa i saben endreçar. Vegem-ne uns exemples.

Segons els rics, la fam dels pobres del món no es matèria de justícia sinó d'economia. O bé, si tan prim filem, de bromatologia, que és la ciència que estudia els aliments. Però no de la justícia, perquè la justícia té com a finalitat defensar el dret dels qui tenen quelcom per defensar. En el benentès que ha de ser quelcom commensurable, perquè altrament mal es podrà defensar. Són, doncs, objecte de la justícia, els diners, les propietats i els bens en general sempre que el seu valor sigui superior a les despeses que costi defensar-los. De la qual cosa es desprèn que no pot ser mai objecte de justícia ni la dignitat humana ni el sou d'un treballador no qualificat. Queda clar, oi?

També des de la perspectiva dels rics, l'economia no es barreja mai amb la política. No. La política té com a funció pròpia governar el poble, mentre que l'economia té la de guanyar diners. Són coses ben diferents que hem de saber diferenciar. Ho veurem mes clar si ens fixem en que la política la fan els polítics, mentre que l'economia la fan els economistes. Que uns i altres treballin plegats al servei dels rics, no vol dir res. I a més, hi ha excepcions. Si escorcollem ben bé el panorama polític internacional, hi podrem trobar alguns polítics i també alguns economistes que no estan al servei dels rics. Pocs, oi, molt pocs, però n'hi ha.

I la política, vist des de la perspectiva dels rics, tampoc s'ha de barrejar mai amb la violència. La violència és cosa dels violents, dels que s'oposen a l'ordre, mentre que la funció pròpia de la política i per consegüent dels polítics és la de mantenir l'ordre. Un ordre establert per la gent d'ordre, és a dir, per la que té poder per decidir i ordenar.

Doncs bé, a tenor de tot el que hem dit i sempre des d'aquesta perspectiva que ens porta a postular el títol de Català Universal de l'Any per a qui tan aferrissadament defensa els drets del poble català, cal anar per feina i començar a ordenar; però amb ordre, és a dir, en català, no ens equivoquéssim pas. Cal mantenir l'ordre en català. Cal guanyar diners en català i retallar, si cal, en català. Cal fer justícia en català i defensar en català el que s'hagi de defensar, sempre i quan que el defensat ho pugui pagar.

Com a conclusió final advertim que des de la perspectiva de qui proposem per a ser proclamat “Català Universal de l'Any” es considerarà català com cal tothom que s'ho pugui pagar. Qui no pugui pagar haurà de treballar per mantenir als que s'ho poden pagar. I tant s'hi valdrà que parli català, que hagi nascut en territori català i que en territori català hagin nascut també els seus pares, els seus avis, els seus besavis, els seus rebesavis, etc. O potser us pensàveu que el nostre candidat està al costat dels pobres del poble català?

divendres, 9 de novembre de 2012

Blancs i negres, moros i cristians, castellans i catalans...


No es millor un negre que un blanc ni és millor un pobre que un ric. Sabem bé que tant l'un com l'altre pot ser un malparit.

Creure que un català és millor que un castellà és tan imbècil com creure que un castellà és millor que un català. La vida ens mostra ben clar que un català pot ser tant bord com qualsevol castellà. O potser encara no ens n'hem adonat?

No es una qüestió d'origen, tot i que també, sinó de manera de ser. Però, de què depèn la manera de ser?

Som el que la vida ens ha dat: la natura amb que hem nascut més l'entorn que ens ha criat. Una multiplicitat d'elements que es combinen i fan que cada ésser sigui com és.

La natura és la natura, i ben poc hi podem fer. On sí podem actuar és en l'entorn. Com volem que siguin els nostres fills? Com volem que sigui el nostre poble el dia de demà? Que podem fer per anar fent el món cada dia més humà? Aquestes són les grans preguntes i no només amb quina llengua hem de parlar.

Vivim tant bé com podem, sense tenir en compte res que no sigui el present. Som irresponsables a més no poder. Gairebé ningú no pensa on ens duu el que estem fent, la manera com vivim, els recursos que cremem, els valors que menyspreem, la societat que estem fent... Els nostres fills tindran el món que els deixarem, però gairebé no hi pensem. Només vivim. Vivim tant bé com podem i estem ben orgullosos del que fem!

L'orgull, un orgull irracional i estúpid ens enfarfega. Som els millors i mereixem estar entre els millors!

Ah, sí, d'acord! Però, quins són els millors? Els que cremen recursos naturals a més no poder? Els que fan armes cada cop més potents? Els que exploten altres pobles i els sotmeten per la força quan no es deixen explotar? Els que viuen de l'esforç dels que tenen més avall? Que potser no en sabem res d'història social?

Saber-ne, prou que en sabem d'història i de tot el que cal. O si més no, en podem saber, perquè escrita prou que n'està en totes les llengües que tenim a l'abast, començat pel català. Però, de debò en volem saber?

Potser no volem saber res del que no ens convé. Res del que ens pugui trencar el somni, del que ens pugui fer trontollar la fe. Aquesta fe cega que ens fa creure que som els millors, que estem per sobre de tot i de tothom, del bé i del mal, dels altres... Que en tenim prou amb ser catalans!

I arribat aquest punt he de dir, amb el cor a la mà, que em sento orgullós de ser català. Orgullós de ser fill d'un poble que ha lluitat contra els tirans, que ha alçat la falç quan s'ha sentit ferit i ultratjat, que ha lluitat i lluita pels drets humans, que estima la justícia i reivindica el seu dret a ser una nació lliure i responsable del seu destí, no sotmesa a feixismes de cap mena, ni castellans ni catalans ni europeus ni americans. Que vull ser part d'un poble que posi els drets humans per sobre dels privilegis dels rics. Que no vull estar governat per cap polític que ens sotmeti a la tirania de les classes socials adinerades. Que no vull tenir cap president que faci discursos en català i retallades socials en castellà. Que vull una pàtria catalana humana, bastida sobre la justícia equitativa i el respecte pels drets de les persones i dels pobles. Que la vull així perquè vull ser lliure i part d'un poble digne i sobirà. I que no en tinc prou amb canviar d'amo, perquè d'amo no en vull cap.

dilluns, 29 d’octubre de 2012

Independents i rics


Independents i rics, nosaltres! Pobres i sotmesos, els altres! Si cal, ja farem nosaltres que els sotmetin uns altres.

Així és com pensa la burgesia catalana. Aquest és el seu lema, tantes vegades manifestat amb fets al llarg dels anys en què ens val la memòria. I tant se'ls en dóna d'on siguin els altres que segons ells han de ser sotmesos. Tant és que siguin catalans com que no, mentre siguin els altres, els de més avall, els que no són dels seus.

Sense cap mena de dubte, el que vol la burgesia catalana representada per aquest partit de dretes que ara ens governa és una Catalunya independent d'Espanya al costat dels rics del món. Ells, els rics, volen estar amb els rics, no pas amb els pobres. Per què hauria de ser altrament?

Però és això el que vol tot el poble català? De debò tot el poble català s'identifica amb aquesta burgesia prepotent i explotadora, disposada a pactar amb tothom que li asseguri el poder? De debò tot el poble català vol posar el seu futur en mans d'una burgesia que fa seva la ideologia neoliberal d'aquesta Unió Europea que roba els diners dels pobres per donar-los als rics?

Qui més qui menys vol ser ric. Tothom, o gairebé tothom adora el diner. No conec ningú que en faci escarafalls. La riquesa ens atrau, el diner ens enlluerna i ens enganxa com a les mosques la mel. Volem ser rics costi el que costi; a qualsevol preu. Però...

Pensem-hi ni que sigui un moment. Que potser serem rics si ens governen els rics? Que potser no són els rics els que ens llancen a sobre la pobresa que cada dia ofega més famílies al nostre país? Que potser no són els governs que governen per als rics els que legalitzen estafes de tota mena, els que escatimen serveis bàsics com la sanitat i l'ensenyament i afavoreixen la seva privatització, els que especulen amb els aliments i s'enriqueixen fent passar fam als pobres del món, els que manipulen la informació per tal d'enganyar el poble...? I és a aquests governants de dretes, a aquesta burgesia neoliberal que ens està arruïnant, a qui hem de donar un xec en blanc? Que potser ens hem begut l'enteniment?

El poble català és un poble fervorós de la seva catalanitat, però no és un poble de babaus. Cap discurs independentista ens ha de fer oblidar la realitat social de la qual som part. El món està dividit entre rics i pobres, no pas entre catalans i espanyols, o francesos i alemanys, o xinesos i el que sigui... No! Rics i pobres! I són els rics els que fan pobres als pobres! Són els rics espanyols, els rics alemanys, els rics francesos, els rics anglesos, els rics d'on sigui... i entre mig d'ells, els rics catalans!

Qui vulgui una pàtria bastida sobre la justícia equitativa i l'anhel de bé comú no podrà acceptar que la independència de Catalunya es construeixi a l'empar de la prepotència i la supèrbia dels rics. La pàtria que volem l'hem d'edificar sobre els valor humans que ens caracteritzen com a poble.

Som un poble treballador i solidari. Tenim sentit de la acollida, de la convivència, dels drets humans... Majoritàriament no som ni volem ser un poble xenòfob, per més que al nostre país hi hagi brots de xenofòbia, com arreu del món. Tampoc no som ni volem ser un poble invasor de països febles als quals els rics ataquen i envaeixen per robar les seves riqueses naturals, motiu per el qual no volem ser part d'aquesta OTAN invasora i assassina que protagonitza guerres de rapinya. No volem ser part d'aquest món ric que genera misèria i mort arreu del món.

Per tot això que acabem de veure, pensem que és perillós que la dreta catalana lideri el nostre afany d'independència. És perillós perquè per molt que diguin i s'esforcin en aparentar, la dreta no vetlla pel benestar del poble sinó pels interessos de les classes socials més acomodades. Ha estat així sempre, però per si algú en té cap mena de dubte, només cal que miri la situació a la qual ens ha dut la ideologia dels rics que governen el món. Només cal que es pregunti qui a provocat això que en diuen “crisi”, però que tothom sap que és una gran estafa. No l'han fet els pobres, ni les classes mitjanes com ens volen fer creure, sinó els especuladors financers, és a dir, els rics del món. Pensem-ho doncs: és raonable posar en mans d'un govern de dretes el destí de la Catalunya que tant desitgem?

Per desgràcia i per obra i gracia d'aquesta dreta que ens posa les regles del joc polític, les opcions d'esquerra de cara a les pròximes eleccions no són gaire abundoses ni variades. Però és vident que alguna n'hi ha. Cal, doncs, aprofitar-les. Cal mirar quins partits independentistes es presenten a les eleccions i donar-los el vot per tal que no vagi a parar tot a mans del de dretes que ara governa, perquè es ben segur que el faran servir per fer més retallades des de la total impunitat.

Cal que el poble català reaccioni ara que encara hi és a temps. Cal que vetllem pel que és nostre. Cal que prenguem consciència de la nostra condició de poble i ens organitzem per tal de participar activament en la construcció del nostre futur. Cal que assumim la nostra responsabilitat com a poble i no la deleguem als professionals de la política que ens volen ensarronar. Cal que desemmascarem les intencions i les maniobres dels que volen fer-se l'agost a costelles nostres.


dissabte, 27 d’octubre de 2012

Carta oberta al meu poble català


Catalans i catalanes, companys i companyes, amics i amigues, parents i coneguts,

Estem vivint temps d'il·lusió. Sentim batre com mai el cor amb l'esperança de deslliurar-nos molt aviat d'aquesta España enemiga que tant malament ens ve tractant des de temps que sobrepassen la nostra memòria i ens porten a consultar els manuals d'història.

El desitjat futur de la nostra benamada pàtria, que el clam del nostre poble i les promeses dels polítics catalans de torn ens fan sentir proper, ens enlaira l'esperit i ens enlluerna l'enteniment.

Visca Catalunya lliure!

Visca la pàtria catalana!

Visca els polítics catalans que enlairen el nostre ànim i alenen les nostres il·lusions amb promeses que volem creure!

Visca la il·lusió! Visca la llibertat! Visca l'esperança! Visca el desig del que volem i l'afany que ens empeny! Visca tot el que serveixi per abastar el que tant desitgem!

Visca tot allò que ens doni vida i esperança!

Viscaaa! Viscaaa! Viscaaaa...!

Visca, sí, però... Compte! Compte amb tots els espavilats que es valen de la nostra il·lusió per aixecar-nos la camisa i ensarronar-nos.

El poble català ha estat prou traït per uns i altres com per que puguem haver aprés a malfiar.

Els que per propi tarannà i amb l'ajut de l'enteniment hem aprés a no escoltar cants de sirena pensem que abans de donar un pas cal tocar de peus a terra i posar en solfa tot el que ens diuen els polítics.

No som un poble de babaus que s'empassa tot el que li posen a la boca, així siguin rodes de molí, sinó un poble assenyat que a més de cor té cap. Fem-lo servir, doncs!

Fem servir el cap, no per desil·lusionar-nos sinó per no deixar-nos enlluernar.

Mirem bé que hi ha darrere de tot el que ens ofereixen els polítics de torn. Mirem bé quina és la seva ideologia, quins són els seus fets. Mirem al costat de qui estan i han estat durant tot el temps que portem vivint això que ells en diuen democràcia.

Els polítics es valen de nosaltres per afavorir els seus interessos. És lògic, perquè no són sants els polítics i és així com avui dia es fa política, ensarronant el poble. Doncs fem el mateix nosaltres. Busquem la millor manera de valer-nos dels polítics. Pensem bé a qui votem i evitem que cap partit es faci amb la majoria absoluta, no fos que poséssim el futur de Catalunya en mans d'estafadors.

Estem vivint temps difícils. Els rics del món cargolen els pobres com mai ens imaginàvem que ho anaven a fer. Pensàvem que vivíem en un món on regnava la humanitat, però ens equivocàvem; estem vivint en un bestiari. Doncs bé, obrim els ulls, mirem-ho bé tot i no ens deixem ensarronar. No fos que fugint del foc caiguéssim a les brases!


dimarts, 16 d’octubre de 2012

La dreta catalana la sap llarga


Està ben clar que tenim govern de dretes per temps a Catalunya. L'actual president de la Generalitat i els seus assessors la saben llarga. Segons les declaracions que el molt honorable senyor Mas ha fet a TV3, el nou govern sorgit de les pròximes eleccions, que es preveu tinguin un bon rendiment polític per als independentistes catalans, seguirà un llarg procés de tramitació democràtica per tal d'aconseguir l'empara internacional al dret de convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya.

Està ben clar que aquests tràmits no seran cosa de quatre dies, sinó un procés de llarga durada, durant el qual la dreta catalana, amb el suport parlamentari dels partits independentistes seguirà fent de les seves en matèria de política econòmica i social.

En una situació com la present, amb un poble enfervorit amb la idea de ser independents de l'opressora Espanya, dir o fer quelcom que qüestioni les intencions o la conducta dels polítics que lideren i engresquen el fervor patri comporta el risc de ser pres per traïció. Fins i tot quan el que es qüestiona o critica de la conducta no tingui res a veure amb el tema de la independència de la pàtria catalana. La investidura de líder independentista comporta més immunitat que la pròpia del parlamentari.

El mal de la immunitat concedida pel fervor popular està en que sovint esdevé impunitat. Ho veiem cada dos per tres, quan cap mentida hàbilment programada pot ocultar als ulls del poble las malifetes d'alguns polítics. Doncs bé, aquests polítics corruptes que mitjançant vergonyoses martingales s'en surten impunes dels delictes pels quals són jutjats, són votats novament pels seus seguidors com si de persones honorables es tractés. Què ens vol dir això? Doncs vol dir, sense cap mena de dubte, que els ulls no veuen allò que és evident sinó allò que el cor els permet veure. I com que el cor pot més que la raó, absolem els nostres preferits fins i tot dels pecats mes greus. Que no passa el mateix amb el futbol? Que potser algú es queixa perquè no li sancionin una falta greu al seu equip?

Catalunya està mobilitzada, com la resta de l'estat, amb protesta per les retallades que la dreta mundial ens imposa. Un dia darrera l'altre és notícia alguna manifestació de protesta que ha estat reprimida pels defensors de l'ordre públic. Però curiosament cap d'aquestes manifestacions assoleix a casa nostra xifres que s'acostin ni de lluny a la de l'11 de setembre. Què ens vol dir això, que al poble tan li fa que li robin el fruit del seu treball? No, no semble creïble que a la gent tant se li en doni tenir feina com no, poder anar al metge quan li calgui i tenir les medecines que li receptin, o que anar a la universitat torni a ser un privilegi social. I no obstant, la gent no manifesta la seva indignació per aquests múltiples greuges a la seva dignitat amb la mateixa vehemència que reclama la independència de la pàtria. Potser que en pregunten per què passa això.

Una de les raons del que acabem de senyalar podria ser una manca general de consciència de classe. Catalans en som tots; obrers no. D'ençà que varen entrar a formar part del món consumista vam començar a pensar com els rics i a considerar-nos rics. Cotxes cada cop més luxosos, viatges de vacances a l'estranger, segones residències de cap de setmana, restaurants a dojo... I tot això a l'abast del poble i sense necessitat de defensar-ho perquè el sistema ja ens ho donava fet. A ningú no li passava pel cap que el sistema no dóna res de franc i que allò que no podem defensar ens ho poden prendre en qualsevol moment.

Potser trigarem molt temps encara a tornar a tenir consciència de classe. Potser durant molt de temps no n'hi haurà prou amb que ens refreguin la injustícia per la cara. El polítics de tot el món saben ben bé que mentre hi hagi res que ompli el cor del poble se'l pot ensarronar. I els polítics catalans, per desgràcia, no són una excepció. Ara que es tems de vaques magres i el consumisme s'acaba, jugaran la carta de la pàtria, faran mèrits com a patriotes i, metre estant, esquilaran el poble.


diumenge, 14 d’octubre de 2012

Tabals de guerra


Criminalitzen els clams que expressen els legítims drets del poble català. Ens difamen i ens amenacen. El govern d'Espanya ha començat a batre els tabals de guerra.

Ja fa anys que els polítics espanyols venen sembrant odi contra el poble català. Menteixen i desinformen sistemàticament a traves dels mitjans de comunicació i criminalitzen les nostres justes reivindicacions. Per què ho fan? Molts poden ser els motius que els portin a una conducta tan reprovable, però vista la seva perseverança en aquest comportament i els molts mitjans que hi dediquen cal pensar que no es tracta d'una manifestació d'infantil malícia sinó d'una perversa forma de fer política.

La història ens ensenya que la difamació ha estat en la base de totes les guerres i de tots els genocidis. Eren dolents els jueus, segons deien els nazis; dolents els rojos, segons els feixistes; dolents els comunistes, segons els capitalistes. En temps recent han estat dolents els talibans de l'Afganistan segons deien els invasors dels EEUU; dolent el govern de Sadham Hussein a l'Irak i el de Mohammed Gadafi a Líbia segons els invasors de la OTAN, i també són dolents els règims que governen Síria i l'Iran, segons els que pretenen invadir-los i espoliar-los. Els motius de totes aquestes difamacions són més que evidents.  Cal que ens preguntem, doncs, per què destacats membres de la ultradreta espanyola ens difamen a nosaltres? No cal; els seus mòbils són ben clars.

Catalunya és una estimable font d'ingressos per a l'Estat Espanyol. El dèficit fiscal al qual ens sotmet el govern central és, de bon tros, el més alt d'Europa. Som un botí de guerra que les forces centralistes espanyoles no volen deixar escapar de cap de les maneres. Faran el que calgui per evitar-ho. No s'estaran de res. Per tant sembla lògic que l'objectiu de tota aquesta perversa agressió verbal que acabem de senyalar no sigui altre que el de crear una opinió favorable a les agressions físiques que tenen planejades per impedir que ens alliberem.

Tothom que ha viscut a Catalunya durant la dictadura feixista del general Franco sap com ens van tractar. Res no ha canviat d'aleshores ençà. Els poders fàctics són els mateixos. L'actual estructura de l'Estat Espanyol és la continuació d'aquella que va deixar el dictador en morir. Malgrat la aparença de descentralització que van voler aconseguir amb l'estat de les autonomies, som súbdits de la corona espanyola i estem tan lligats a Espanya com ho estàvem llavors. L'Estat Espanyol fa les lleis, controla l'economia, i ens diu què, com i quan hem de pagar. No hi ha escapatòria. Cap govern català es pot negar a obeir al govern de l'Estat. I per si ens quedés cap mena de dubte, la Constitució Espanyola ens diu que “l'Exercit i les Forces Armades tenen per missió garantir la unitat d'Espanya”. Més clar, l'aigua

A la vista d'això ens preguntem quins són els projectes dels líders independentistes catalans. Quines cartes tenen a la mànega o quin roc guarden a la faixa. Perquè si no en tenen cap, potser que ens expliquin què estan fent amb tant de discurs i tanta proclama, com no sigui clientela política. Ells potser ja en tenen prou amb atiar l'anhel d'independència del poble català, perquè en treuen vots, però cap on ens porta això? 

Les justes manifestacions del poble són ben necessàries per dur endavant qualsevol projecte alliberador. Però són insuficients. Cal acció política. El poble català està sent sotmès i explotat en els vessants polític i social. Què pensen fer en l'un i l'altre camp aquests polítics catalans que ens demanen el vot? Quins projectes socials tenen? Quins contactes han establert amb els líders rebels de la resta de l'Estat? O potser ignoren a que més enllà de Catalunya també hi ha pobles explotats? I no ens cal establir contactes, estratègies conjuntes i aliances amb ells? Que potser no tenim un enemic comú? O potser ens pensem que pel fet de ser catalans ja estem per sobre del bé i del mal?

No és amb clams i manifestacions pàtries com ens alliberarem dels opressors. Potser amb una mica de sort en canviarem uns per uns altres... Potser. Però sigui qui sigui l'opressor, si no som lliures de debò seguirem sent oprimits tant o més que ara.

dijous, 11 d’octubre de 2012

Els clams del poble


Qui hagi nascut a Catalunya abans del triomf feixista del 1939 o com a molt al començament dels anys 40 té moltes possibilitats d'haver patit la supèrbia dels vencedors, manifestada mitjançant tota mena de vexacions personals i col•lectives. Una  supèrbia que es va anar perllongant en el temps i que arriba fins els nostres dies.

Els sentiments que genera la relació entre vencedor i vençut no són efímers, sinó que transcendeixen i perduren en la societat al llarg del temps. Això explica que en ple 2012 es segueixi parlant a Catalunya de l'any 1714 com si fos ahir mateix.

Però si ens aturéssim a pensar per què anem tant lluny en el temps a buscar motius per al nostre sentiment patri quan els tenim a dojo a menys d'un segle, potser trobaríem motius per ampliar la nostra reflexió. Un d'ells ens podria venir de la mà de l'escriptora Maria Aurèlia Campmany en dir: “No tots es catalans van perdre la guerra; Catalunya sí, però”.

Passats tres-cents anys de la nostra derrota enfront les tropes espanyoles, la memòria de les causes s'ha perdut dins la boira del temps i només perviu el sentiment d'humiliació, de poble vençut en guerra. És per això que l'11 de setembre ens uneix a tots en una pinya que dóna suport a les reivindicacions pàtries.

No va passar el mateix al 39. Aquella no era una victòria d'un rei sobre un altre, d'uns senyors sobre uns altres sinó dels rics sobre els pobres, del amos sobre els desposseïts, de les classes benestants sobre les oprimides. Aleshores, tot i que sense cap mena de dubte el poble català va perdre la guerra, també la van perdre els homes i dones de bona voluntat de la resta de l'estat espanyol que van lluitar juntament amb nosaltres per una societat més justa i més igual. Uns homes i unes dones amb un esperit que ha estat tan vexat i maltractat com ho ha estat i ho està sent el del poble català que va perdre la guerra. Va ser tot una classe social plena de desig de justícia la que va ser derrotada per les classes explotadores en una guerra que aquestes li van fer per mantenir els seus privilegis.

Cal estar sord del tot o voler estar-ne per no adonar-se que avui dia no és un sol el clam del poble català, sinó dos i ben diversos, tot i que units per un inqüestionable sentiment de justícia. Avui, com al 1936, hi ha el clam dels oprimits per un sistema econòmic injust que afavoreix als opressors i als que estan al seu costat i perjudica i explota a les capes socials menys afavorides de tota la població catalana. Un clam que el govern de Catalunya juntament amb el d'Espanya, ben impregnats ambdós de idiologia neoliberal, no volen escoltar.

Aquests líders polítics de dretes que diuen estar al costat del poble en la seva reivindicació d'una Catalunya lliure i independent d'Espanya son els que van fer apallissar els acampats del 15M a la plaça Catalunya; els que aproven lleis que aboquen a la misèria a la major part de la societat catalana de classe mitjana en avall; els que aproven la política neoliberal dictada per la Unió Europea i els que apliquen les retallades en serveis públics que amb afany de robatori des d'allà els manen fer.

No tots els catalans van perdre la guerra...  Potser algun d'aquests que avui manen o estan al seu costat sí que d'alguna manera la va perdre. Potser sí. No vull fer pagar justos per pecadors. Però està ben clar que qui no la va perdre va ser la classe social a la qual pertanyen i els dona suport, aquesta classe social catalana que ha viscut sempre, des que tenim memòria, de la suor dels pobres i que avui pretén seguir mantenint els seus privilegis a costa dels drets del poble, de robar-li la part del seu treball que en justícia hauria d'anar a garantir el benestar social però que ells estan d'acord en que vagi a parar a la butxaca dels mes adinerats.

Per això, perquè no defensen els drets del poble català sinó el seu propi benefici, es salten el 1939 i se'n van de dret fins al 1714. Per això, perquè ja els està bé aquest sistema capitalista que cada cop escanya més als pobres en benefici dels rics, escolten i engresquen el clam de la independència mentre ofeguen el dels que no volen aquest món d'injustícia que ells promouen.

Senyors polítics convertits de sobte en líders independentistes, deixin-se de discursos ambigus i diguin clarament al poble quina Catalunya volen proclamar en cas d'aconseguir aquesta tan desitjada llibertat de la pàtria. Diguin si volen que seguim sent un estat titella en mans dels banquers, com ara ho és Espanya, o si de debò tenen alguna intenció i possibilitat de fer una Catalunya més justa i igualitària, on el poble no sigui explotat per les classes privilegiades com ho és ara. Deixin ja de voler fer-nos creure que n'hi ha prou amb proclamar la independència pàtria per començar a lligar el gossos amb llonganisses, perquè vostès saben molt bé que no és veritat. Escoltin ja d'una vegada tots els clams del poble català i no vulguin ofegar-ne uns amb l'increment manipulat de l'altre.