dilluns, 29 d’octubre de 2012

Independents i rics


Independents i rics, nosaltres! Pobres i sotmesos, els altres! Si cal, ja farem nosaltres que els sotmetin uns altres.

Així és com pensa la burgesia catalana. Aquest és el seu lema, tantes vegades manifestat amb fets al llarg dels anys en què ens val la memòria. I tant se'ls en dóna d'on siguin els altres que segons ells han de ser sotmesos. Tant és que siguin catalans com que no, mentre siguin els altres, els de més avall, els que no són dels seus.

Sense cap mena de dubte, el que vol la burgesia catalana representada per aquest partit de dretes que ara ens governa és una Catalunya independent d'Espanya al costat dels rics del món. Ells, els rics, volen estar amb els rics, no pas amb els pobres. Per què hauria de ser altrament?

Però és això el que vol tot el poble català? De debò tot el poble català s'identifica amb aquesta burgesia prepotent i explotadora, disposada a pactar amb tothom que li asseguri el poder? De debò tot el poble català vol posar el seu futur en mans d'una burgesia que fa seva la ideologia neoliberal d'aquesta Unió Europea que roba els diners dels pobres per donar-los als rics?

Qui més qui menys vol ser ric. Tothom, o gairebé tothom adora el diner. No conec ningú que en faci escarafalls. La riquesa ens atrau, el diner ens enlluerna i ens enganxa com a les mosques la mel. Volem ser rics costi el que costi; a qualsevol preu. Però...

Pensem-hi ni que sigui un moment. Que potser serem rics si ens governen els rics? Que potser no són els rics els que ens llancen a sobre la pobresa que cada dia ofega més famílies al nostre país? Que potser no són els governs que governen per als rics els que legalitzen estafes de tota mena, els que escatimen serveis bàsics com la sanitat i l'ensenyament i afavoreixen la seva privatització, els que especulen amb els aliments i s'enriqueixen fent passar fam als pobres del món, els que manipulen la informació per tal d'enganyar el poble...? I és a aquests governants de dretes, a aquesta burgesia neoliberal que ens està arruïnant, a qui hem de donar un xec en blanc? Que potser ens hem begut l'enteniment?

El poble català és un poble fervorós de la seva catalanitat, però no és un poble de babaus. Cap discurs independentista ens ha de fer oblidar la realitat social de la qual som part. El món està dividit entre rics i pobres, no pas entre catalans i espanyols, o francesos i alemanys, o xinesos i el que sigui... No! Rics i pobres! I són els rics els que fan pobres als pobres! Són els rics espanyols, els rics alemanys, els rics francesos, els rics anglesos, els rics d'on sigui... i entre mig d'ells, els rics catalans!

Qui vulgui una pàtria bastida sobre la justícia equitativa i l'anhel de bé comú no podrà acceptar que la independència de Catalunya es construeixi a l'empar de la prepotència i la supèrbia dels rics. La pàtria que volem l'hem d'edificar sobre els valor humans que ens caracteritzen com a poble.

Som un poble treballador i solidari. Tenim sentit de la acollida, de la convivència, dels drets humans... Majoritàriament no som ni volem ser un poble xenòfob, per més que al nostre país hi hagi brots de xenofòbia, com arreu del món. Tampoc no som ni volem ser un poble invasor de països febles als quals els rics ataquen i envaeixen per robar les seves riqueses naturals, motiu per el qual no volem ser part d'aquesta OTAN invasora i assassina que protagonitza guerres de rapinya. No volem ser part d'aquest món ric que genera misèria i mort arreu del món.

Per tot això que acabem de veure, pensem que és perillós que la dreta catalana lideri el nostre afany d'independència. És perillós perquè per molt que diguin i s'esforcin en aparentar, la dreta no vetlla pel benestar del poble sinó pels interessos de les classes socials més acomodades. Ha estat així sempre, però per si algú en té cap mena de dubte, només cal que miri la situació a la qual ens ha dut la ideologia dels rics que governen el món. Només cal que es pregunti qui a provocat això que en diuen “crisi”, però que tothom sap que és una gran estafa. No l'han fet els pobres, ni les classes mitjanes com ens volen fer creure, sinó els especuladors financers, és a dir, els rics del món. Pensem-ho doncs: és raonable posar en mans d'un govern de dretes el destí de la Catalunya que tant desitgem?

Per desgràcia i per obra i gracia d'aquesta dreta que ens posa les regles del joc polític, les opcions d'esquerra de cara a les pròximes eleccions no són gaire abundoses ni variades. Però és vident que alguna n'hi ha. Cal, doncs, aprofitar-les. Cal mirar quins partits independentistes es presenten a les eleccions i donar-los el vot per tal que no vagi a parar tot a mans del de dretes que ara governa, perquè es ben segur que el faran servir per fer més retallades des de la total impunitat.

Cal que el poble català reaccioni ara que encara hi és a temps. Cal que vetllem pel que és nostre. Cal que prenguem consciència de la nostra condició de poble i ens organitzem per tal de participar activament en la construcció del nostre futur. Cal que assumim la nostra responsabilitat com a poble i no la deleguem als professionals de la política que ens volen ensarronar. Cal que desemmascarem les intencions i les maniobres dels que volen fer-se l'agost a costelles nostres.


dissabte, 27 d’octubre de 2012

Carta oberta al meu poble català


Catalans i catalanes, companys i companyes, amics i amigues, parents i coneguts,

Estem vivint temps d'il·lusió. Sentim batre com mai el cor amb l'esperança de deslliurar-nos molt aviat d'aquesta España enemiga que tant malament ens ve tractant des de temps que sobrepassen la nostra memòria i ens porten a consultar els manuals d'història.

El desitjat futur de la nostra benamada pàtria, que el clam del nostre poble i les promeses dels polítics catalans de torn ens fan sentir proper, ens enlaira l'esperit i ens enlluerna l'enteniment.

Visca Catalunya lliure!

Visca la pàtria catalana!

Visca els polítics catalans que enlairen el nostre ànim i alenen les nostres il·lusions amb promeses que volem creure!

Visca la il·lusió! Visca la llibertat! Visca l'esperança! Visca el desig del que volem i l'afany que ens empeny! Visca tot el que serveixi per abastar el que tant desitgem!

Visca tot allò que ens doni vida i esperança!

Viscaaa! Viscaaa! Viscaaaa...!

Visca, sí, però... Compte! Compte amb tots els espavilats que es valen de la nostra il·lusió per aixecar-nos la camisa i ensarronar-nos.

El poble català ha estat prou traït per uns i altres com per que puguem haver aprés a malfiar.

Els que per propi tarannà i amb l'ajut de l'enteniment hem aprés a no escoltar cants de sirena pensem que abans de donar un pas cal tocar de peus a terra i posar en solfa tot el que ens diuen els polítics.

No som un poble de babaus que s'empassa tot el que li posen a la boca, així siguin rodes de molí, sinó un poble assenyat que a més de cor té cap. Fem-lo servir, doncs!

Fem servir el cap, no per desil·lusionar-nos sinó per no deixar-nos enlluernar.

Mirem bé que hi ha darrere de tot el que ens ofereixen els polítics de torn. Mirem bé quina és la seva ideologia, quins són els seus fets. Mirem al costat de qui estan i han estat durant tot el temps que portem vivint això que ells en diuen democràcia.

Els polítics es valen de nosaltres per afavorir els seus interessos. És lògic, perquè no són sants els polítics i és així com avui dia es fa política, ensarronant el poble. Doncs fem el mateix nosaltres. Busquem la millor manera de valer-nos dels polítics. Pensem bé a qui votem i evitem que cap partit es faci amb la majoria absoluta, no fos que poséssim el futur de Catalunya en mans d'estafadors.

Estem vivint temps difícils. Els rics del món cargolen els pobres com mai ens imaginàvem que ho anaven a fer. Pensàvem que vivíem en un món on regnava la humanitat, però ens equivocàvem; estem vivint en un bestiari. Doncs bé, obrim els ulls, mirem-ho bé tot i no ens deixem ensarronar. No fos que fugint del foc caiguéssim a les brases!


dimarts, 16 d’octubre de 2012

La dreta catalana la sap llarga


Està ben clar que tenim govern de dretes per temps a Catalunya. L'actual president de la Generalitat i els seus assessors la saben llarga. Segons les declaracions que el molt honorable senyor Mas ha fet a TV3, el nou govern sorgit de les pròximes eleccions, que es preveu tinguin un bon rendiment polític per als independentistes catalans, seguirà un llarg procés de tramitació democràtica per tal d'aconseguir l'empara internacional al dret de convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya.

Està ben clar que aquests tràmits no seran cosa de quatre dies, sinó un procés de llarga durada, durant el qual la dreta catalana, amb el suport parlamentari dels partits independentistes seguirà fent de les seves en matèria de política econòmica i social.

En una situació com la present, amb un poble enfervorit amb la idea de ser independents de l'opressora Espanya, dir o fer quelcom que qüestioni les intencions o la conducta dels polítics que lideren i engresquen el fervor patri comporta el risc de ser pres per traïció. Fins i tot quan el que es qüestiona o critica de la conducta no tingui res a veure amb el tema de la independència de la pàtria catalana. La investidura de líder independentista comporta més immunitat que la pròpia del parlamentari.

El mal de la immunitat concedida pel fervor popular està en que sovint esdevé impunitat. Ho veiem cada dos per tres, quan cap mentida hàbilment programada pot ocultar als ulls del poble las malifetes d'alguns polítics. Doncs bé, aquests polítics corruptes que mitjançant vergonyoses martingales s'en surten impunes dels delictes pels quals són jutjats, són votats novament pels seus seguidors com si de persones honorables es tractés. Què ens vol dir això? Doncs vol dir, sense cap mena de dubte, que els ulls no veuen allò que és evident sinó allò que el cor els permet veure. I com que el cor pot més que la raó, absolem els nostres preferits fins i tot dels pecats mes greus. Que no passa el mateix amb el futbol? Que potser algú es queixa perquè no li sancionin una falta greu al seu equip?

Catalunya està mobilitzada, com la resta de l'estat, amb protesta per les retallades que la dreta mundial ens imposa. Un dia darrera l'altre és notícia alguna manifestació de protesta que ha estat reprimida pels defensors de l'ordre públic. Però curiosament cap d'aquestes manifestacions assoleix a casa nostra xifres que s'acostin ni de lluny a la de l'11 de setembre. Què ens vol dir això, que al poble tan li fa que li robin el fruit del seu treball? No, no semble creïble que a la gent tant se li en doni tenir feina com no, poder anar al metge quan li calgui i tenir les medecines que li receptin, o que anar a la universitat torni a ser un privilegi social. I no obstant, la gent no manifesta la seva indignació per aquests múltiples greuges a la seva dignitat amb la mateixa vehemència que reclama la independència de la pàtria. Potser que en pregunten per què passa això.

Una de les raons del que acabem de senyalar podria ser una manca general de consciència de classe. Catalans en som tots; obrers no. D'ençà que varen entrar a formar part del món consumista vam començar a pensar com els rics i a considerar-nos rics. Cotxes cada cop més luxosos, viatges de vacances a l'estranger, segones residències de cap de setmana, restaurants a dojo... I tot això a l'abast del poble i sense necessitat de defensar-ho perquè el sistema ja ens ho donava fet. A ningú no li passava pel cap que el sistema no dóna res de franc i que allò que no podem defensar ens ho poden prendre en qualsevol moment.

Potser trigarem molt temps encara a tornar a tenir consciència de classe. Potser durant molt de temps no n'hi haurà prou amb que ens refreguin la injustícia per la cara. El polítics de tot el món saben ben bé que mentre hi hagi res que ompli el cor del poble se'l pot ensarronar. I els polítics catalans, per desgràcia, no són una excepció. Ara que es tems de vaques magres i el consumisme s'acaba, jugaran la carta de la pàtria, faran mèrits com a patriotes i, metre estant, esquilaran el poble.


diumenge, 14 d’octubre de 2012

Tabals de guerra


Criminalitzen els clams que expressen els legítims drets del poble català. Ens difamen i ens amenacen. El govern d'Espanya ha començat a batre els tabals de guerra.

Ja fa anys que els polítics espanyols venen sembrant odi contra el poble català. Menteixen i desinformen sistemàticament a traves dels mitjans de comunicació i criminalitzen les nostres justes reivindicacions. Per què ho fan? Molts poden ser els motius que els portin a una conducta tan reprovable, però vista la seva perseverança en aquest comportament i els molts mitjans que hi dediquen cal pensar que no es tracta d'una manifestació d'infantil malícia sinó d'una perversa forma de fer política.

La història ens ensenya que la difamació ha estat en la base de totes les guerres i de tots els genocidis. Eren dolents els jueus, segons deien els nazis; dolents els rojos, segons els feixistes; dolents els comunistes, segons els capitalistes. En temps recent han estat dolents els talibans de l'Afganistan segons deien els invasors dels EEUU; dolent el govern de Sadham Hussein a l'Irak i el de Mohammed Gadafi a Líbia segons els invasors de la OTAN, i també són dolents els règims que governen Síria i l'Iran, segons els que pretenen invadir-los i espoliar-los. Els motius de totes aquestes difamacions són més que evidents.  Cal que ens preguntem, doncs, per què destacats membres de la ultradreta espanyola ens difamen a nosaltres? No cal; els seus mòbils són ben clars.

Catalunya és una estimable font d'ingressos per a l'Estat Espanyol. El dèficit fiscal al qual ens sotmet el govern central és, de bon tros, el més alt d'Europa. Som un botí de guerra que les forces centralistes espanyoles no volen deixar escapar de cap de les maneres. Faran el que calgui per evitar-ho. No s'estaran de res. Per tant sembla lògic que l'objectiu de tota aquesta perversa agressió verbal que acabem de senyalar no sigui altre que el de crear una opinió favorable a les agressions físiques que tenen planejades per impedir que ens alliberem.

Tothom que ha viscut a Catalunya durant la dictadura feixista del general Franco sap com ens van tractar. Res no ha canviat d'aleshores ençà. Els poders fàctics són els mateixos. L'actual estructura de l'Estat Espanyol és la continuació d'aquella que va deixar el dictador en morir. Malgrat la aparença de descentralització que van voler aconseguir amb l'estat de les autonomies, som súbdits de la corona espanyola i estem tan lligats a Espanya com ho estàvem llavors. L'Estat Espanyol fa les lleis, controla l'economia, i ens diu què, com i quan hem de pagar. No hi ha escapatòria. Cap govern català es pot negar a obeir al govern de l'Estat. I per si ens quedés cap mena de dubte, la Constitució Espanyola ens diu que “l'Exercit i les Forces Armades tenen per missió garantir la unitat d'Espanya”. Més clar, l'aigua

A la vista d'això ens preguntem quins són els projectes dels líders independentistes catalans. Quines cartes tenen a la mànega o quin roc guarden a la faixa. Perquè si no en tenen cap, potser que ens expliquin què estan fent amb tant de discurs i tanta proclama, com no sigui clientela política. Ells potser ja en tenen prou amb atiar l'anhel d'independència del poble català, perquè en treuen vots, però cap on ens porta això? 

Les justes manifestacions del poble són ben necessàries per dur endavant qualsevol projecte alliberador. Però són insuficients. Cal acció política. El poble català està sent sotmès i explotat en els vessants polític i social. Què pensen fer en l'un i l'altre camp aquests polítics catalans que ens demanen el vot? Quins projectes socials tenen? Quins contactes han establert amb els líders rebels de la resta de l'Estat? O potser ignoren a que més enllà de Catalunya també hi ha pobles explotats? I no ens cal establir contactes, estratègies conjuntes i aliances amb ells? Que potser no tenim un enemic comú? O potser ens pensem que pel fet de ser catalans ja estem per sobre del bé i del mal?

No és amb clams i manifestacions pàtries com ens alliberarem dels opressors. Potser amb una mica de sort en canviarem uns per uns altres... Potser. Però sigui qui sigui l'opressor, si no som lliures de debò seguirem sent oprimits tant o més que ara.

dijous, 11 d’octubre de 2012

Els clams del poble


Qui hagi nascut a Catalunya abans del triomf feixista del 1939 o com a molt al començament dels anys 40 té moltes possibilitats d'haver patit la supèrbia dels vencedors, manifestada mitjançant tota mena de vexacions personals i col•lectives. Una  supèrbia que es va anar perllongant en el temps i que arriba fins els nostres dies.

Els sentiments que genera la relació entre vencedor i vençut no són efímers, sinó que transcendeixen i perduren en la societat al llarg del temps. Això explica que en ple 2012 es segueixi parlant a Catalunya de l'any 1714 com si fos ahir mateix.

Però si ens aturéssim a pensar per què anem tant lluny en el temps a buscar motius per al nostre sentiment patri quan els tenim a dojo a menys d'un segle, potser trobaríem motius per ampliar la nostra reflexió. Un d'ells ens podria venir de la mà de l'escriptora Maria Aurèlia Campmany en dir: “No tots es catalans van perdre la guerra; Catalunya sí, però”.

Passats tres-cents anys de la nostra derrota enfront les tropes espanyoles, la memòria de les causes s'ha perdut dins la boira del temps i només perviu el sentiment d'humiliació, de poble vençut en guerra. És per això que l'11 de setembre ens uneix a tots en una pinya que dóna suport a les reivindicacions pàtries.

No va passar el mateix al 39. Aquella no era una victòria d'un rei sobre un altre, d'uns senyors sobre uns altres sinó dels rics sobre els pobres, del amos sobre els desposseïts, de les classes benestants sobre les oprimides. Aleshores, tot i que sense cap mena de dubte el poble català va perdre la guerra, també la van perdre els homes i dones de bona voluntat de la resta de l'estat espanyol que van lluitar juntament amb nosaltres per una societat més justa i més igual. Uns homes i unes dones amb un esperit que ha estat tan vexat i maltractat com ho ha estat i ho està sent el del poble català que va perdre la guerra. Va ser tot una classe social plena de desig de justícia la que va ser derrotada per les classes explotadores en una guerra que aquestes li van fer per mantenir els seus privilegis.

Cal estar sord del tot o voler estar-ne per no adonar-se que avui dia no és un sol el clam del poble català, sinó dos i ben diversos, tot i que units per un inqüestionable sentiment de justícia. Avui, com al 1936, hi ha el clam dels oprimits per un sistema econòmic injust que afavoreix als opressors i als que estan al seu costat i perjudica i explota a les capes socials menys afavorides de tota la població catalana. Un clam que el govern de Catalunya juntament amb el d'Espanya, ben impregnats ambdós de idiologia neoliberal, no volen escoltar.

Aquests líders polítics de dretes que diuen estar al costat del poble en la seva reivindicació d'una Catalunya lliure i independent d'Espanya son els que van fer apallissar els acampats del 15M a la plaça Catalunya; els que aproven lleis que aboquen a la misèria a la major part de la societat catalana de classe mitjana en avall; els que aproven la política neoliberal dictada per la Unió Europea i els que apliquen les retallades en serveis públics que amb afany de robatori des d'allà els manen fer.

No tots els catalans van perdre la guerra...  Potser algun d'aquests que avui manen o estan al seu costat sí que d'alguna manera la va perdre. Potser sí. No vull fer pagar justos per pecadors. Però està ben clar que qui no la va perdre va ser la classe social a la qual pertanyen i els dona suport, aquesta classe social catalana que ha viscut sempre, des que tenim memòria, de la suor dels pobres i que avui pretén seguir mantenint els seus privilegis a costa dels drets del poble, de robar-li la part del seu treball que en justícia hauria d'anar a garantir el benestar social però que ells estan d'acord en que vagi a parar a la butxaca dels mes adinerats.

Per això, perquè no defensen els drets del poble català sinó el seu propi benefici, es salten el 1939 i se'n van de dret fins al 1714. Per això, perquè ja els està bé aquest sistema capitalista que cada cop escanya més als pobres en benefici dels rics, escolten i engresquen el clam de la independència mentre ofeguen el dels que no volen aquest món d'injustícia que ells promouen.

Senyors polítics convertits de sobte en líders independentistes, deixin-se de discursos ambigus i diguin clarament al poble quina Catalunya volen proclamar en cas d'aconseguir aquesta tan desitjada llibertat de la pàtria. Diguin si volen que seguim sent un estat titella en mans dels banquers, com ara ho és Espanya, o si de debò tenen alguna intenció i possibilitat de fer una Catalunya més justa i igualitària, on el poble no sigui explotat per les classes privilegiades com ho és ara. Deixin ja de voler fer-nos creure que n'hi ha prou amb proclamar la independència pàtria per començar a lligar el gossos amb llonganisses, perquè vostès saben molt bé que no és veritat. Escoltin ja d'una vegada tots els clams del poble català i no vulguin ofegar-ne uns amb l'increment manipulat de l'altre.