divendres, 9 de novembre del 2012

Blancs i negres, moros i cristians, castellans i catalans...


No es millor un negre que un blanc ni és millor un pobre que un ric. Sabem bé que tant l'un com l'altre pot ser un malparit.

Creure que un català és millor que un castellà és tan imbècil com creure que un castellà és millor que un català. La vida ens mostra ben clar que un català pot ser tant bord com qualsevol castellà. O potser encara no ens n'hem adonat?

No es una qüestió d'origen, tot i que també, sinó de manera de ser. Però, de què depèn la manera de ser?

Som el que la vida ens ha donat: la natura amb que hem nascut més l'entorn que ens ha criat. Una multiplicitat d'elements que es combinen i fan que cada ésser sigui com és.

La natura és la natura, i ben poc hi podem fer. On sí podem actuar és en l'entorn. Com volem que siguin els nostres fills? Com volem que sigui el nostre poble el dia de demà? Que podem fer per anar fent el món cada dia més humà? Aquestes són les grans preguntes i no només amb quina llengua hem de parlar.

Vivim tant bé com podem, sense tenir en compte res que no sigui el present. Som irresponsables a més no poder. Gairebé ningú no pensa on ens duu el que estem fent, la manera com vivim, els recursos que cremem, els valors que menyspreem, la societat que estem fent... Els nostres fills tindran el món que els deixarem, però gairebé no hi pensem. Només vivim. Vivim tant bé com podem i estem ben orgullosos del que fem!

L'orgull, un orgull irracional i estúpid ens enfarfega. Som els millors i mereixem estar entre els millors!

Ah, sí, d'acord! Però, quins són els millors? Els que cremen recursos naturals a més no poder? Els que fan armes cada cop més potents? Els que exploten altres pobles i els sotmeten per la força quan no es deixen explotar? Els que viuen de l'esforç dels que tenen més avall? Que potser no en sabem res d'història social?

Saber-ne, prou que en sabem d'història i de tot el que cal. O si més no, en podem saber, perquè escrita prou que n'està en totes les llengües que tenim a l'abast, començat pel català. Però, de debò en volem saber?

Potser no volem saber res del que no ens convé. Res del que ens pugui trencar el somni, del que ens pugui fer trontollar la fe. Aquesta fe cega que ens fa creure que som els millors, que estem per sobre de tot i de tothom, del bé i del mal, dels altres... Que en tenim prou amb ser catalans!

I arribat aquest punt he de dir, amb el cor a la mà, que no sento orgull de ser català, però sí de ser fill d'un poble que ha lluitat contra els tirans, que ha alçat la falç quan s'ha sentit ferit i ultratjat, que ha lluitat i lluita pels drets humans, que estima la justícia i reivindica el seu dret a ser una nació lliure i responsable del seu destí, no sotmesa a feixismes de cap mena, ni castellans ni catalans ni europeus ni americans. Que vull ser part d'un poble que posi els drets humans per sobre dels privilegis dels rics. Que no vull estar governat per cap polític que ens sotmeti a la tirania de les classes socials adinerades. Que no vull tenir cap president que faci discursos en català i retallades socials en castellà. Que vull una pàtria catalana humana, bastida sobre la justícia equitativa i el respecte pels drets de les persones i dels pobles. Que la vull així perquè vull ser lliure i part d'un poble digne i sobirà. I que no en tinc prou amb canviar d'amo, perquè d'amo no en vull cap.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

El teu parer m'interessa. Et prego que em facis saber què en penses del que aquí es diu.