dissabte, 22 de desembre del 2012

Fum, fum, fum!


És la nadala catalana per excel•lència. És l'ancestral proclama del foc que per aquestes dates s'encén dins del cor de tot ésser humà davant l'esperança del renaixement de la vida. La Terra es gronxa, el seu eix bascula, el dia creix, recomença el cicle de l'any en l'hemisferi boreal i ho celebrem amb la festa de Nadal, el naixement de Jesús, símbol de vida en el món cristià.

Però enguany el fum també ens anuncia una altra mena de foc. El foc de la indignació dels sotmesos, farts de dur a coll als que els oprimeixen i exploten. Els de dalt han tibat massa la corda i els de baix s'han encès. Ja era hora. Ja tocava. Ja n'hi ha prou d'indignitat. Cal posar les coses al seu lloc i començar un nou cicle de vida, més just, més humà, més coherent, mes digne.

Des que tenim memòria, la humanitat es mou en torn a la injustícia. Els violents imposen la seva llei i els poderosos oprimeixen els febles. Tothom ho accepta com a fet irreversible... fins que se'n farta, fins que ja no pot més. Aleshores es rebel•la.

Nadal, temps de pau. Sí però, de quina pau? No pas de la pau que imposen els poderosos, que es basteix sobre la violència, la desigualtat i la injustícia. La pau del Nadal és la pau de l'amor que es manifesta amb germanor i justícia, no pas amb submissió.

La submissió no és pau sinó guerra aplaçada. El sotmès no es rebel•la mentre no pot o mentre tem no poder. Però tem fins que s'adona que si vol, pot. Aleshores la pau, aquesta falsa pau que s'aguantava pels pels, s'ensorra.

Se'ns ha dit i repetit una i mil vegades (suposem que amb la intenció de fer-nos-ho creure) que la pau no té preu. Doncs no és cert. La pau té un preu, com va senyalar allà per l'any 1998 el bisbe basc José M. Setién: el preu de la pau és seure's a dialogar. Va dir això i va afegir que la Constitució espanyola de 1978 hauria de contemplar el dret a l'autodeterminació del poble basc. Ell parlava del poble basc perquè el conflicte que aleshores hi havia encès era el de la independència d'Euskadi. Però el mateix es pot dir de la independència de qualsevol altre poble, com ara es el cas del poble català.

Decidir els propis compromisos i les pròpies relacions és un dret natural de tot ésser humà i per consegüent ho és de tot poble. Cap persona ni cap poble s'ha de sotmetre a cap altre, a menys que aquesta sigui la seva voluntat. La submissió forçada és un acte de violència que desperta rebuig en les persones i en els pobles. La submissió d'un poble per un altre hauria d'estar penat, igual que la submissió d'una persona per una altra.

Un poble és el conjunt dels habitants d'un país units per vincles naturals i socials. Una nació és una comunitat d'individus units per vincles diversos, amb una història comuna que els donen una fesomia pròpia i una voluntat d'organització i projecció autònoma que els porta a voler-se dotar d'institucions pròpies fins a constituir-se en estat. Qui dubti de la condició de nació del poble català només cal que miri la nostra història. Tenim una llengua pròpia, tan antiga com totes les llengües romàniques dels pobles que ens envolten; i també institucions polítiques de les més antigues del que avui és Europa. Són fets històrics registrats des de molt antic, dels quals només amb mala fe se'n pot dubtar.

La mala fe ve de l'egoisme, de la cobdícia, de la manca de respecte, sentiments tos ells ben contraris a l'esperit del Nadal cristià que celebrem. Per això hem d'aprofitar el foc nadalenc, que el nostre “fum, fum, fum!” anuncia, per explicar de manera clara i entenedora a qui encara no ho entengui, que els pobles, igual que les persones, s'entenen dialogant des del respecte, des de la igualtat, no des de la imposició ni la violència exercida pel fort sobre el feble.

Cal fer-los entendre que els interessos dels poderosos no han d'estar per sobre dels drets dels pobles. Que un poble és molt més que els interessos dels rics. Que les persones són abans que els diners. Que no hi ha res que justifiqui la violència. Que el poble té dret a manifestar el seu rebuig a totes les injustícies a les quals se'l sotmet. Que els polítics mentiders, que no compleixen les promeses que van fer durant la campanya electoral haurien de ser jutjats com a estafadors. Que apallissar la gent que protesta és un acte de violència que mereix càstig, tant per als que ho fan com per als que ho manen.

Nadal! Res per sobre dels drets humans. Que el foc que anuncia el nostre “Fum, fum, fum!” ens encoratgi.