divendres, 4 d’octubre de 2013

¡España UNA! ¡España GRANDE! ¡España ...! No, gràcies!

No volem imperis, ni que siguin republicans. Volem "llibertat, igualtat i fraternitat" vertaderes.


Els que estimen la grandesa solen ser molt poc respectuosos amb les minories. Tendeixen a fagocitar-les en benefici d'aquesta grandesa que estimen, la qual per poc que burxem veurem que és la seva pròpia. No sé de ningú que advoqui per la grandesa d'altri, sigui de persona o de poble. No. Quan algú advoca per la grandesa pensa, sens dubte, en la pròpia.

Recordo els crits rituals que ens feien fer a l'escola després del cant de l'himne nacional abans d'entrar a classe i en acabar la jornada. "España, UNA! ¡España, GRANDE! ¡Espanya, LIBRE! ¡VIVA ESPAÑA! ¡ARRIBA ESPAÑA!". Els que vam viure aquella època sabem bé que la pregonada grandesa d'aquella Espanya opressora era un bluf. Pot dir-me algú quina grandesa té una nació governada en règim dictatorial, amb restricció sistemàtica de drets i llibertats, on la relació social està emmarcada en la divisió entre vencedors i vençuts?

La llengua oficial en aquell estat que englobava pobles tan diversos i clarament definits com el basc i el català era la de Castella. L'únic poble reconegut a tot l'estat era el poble espanyol. No existia la nació catalana. No existia la nació basca. Havien estat fagocitades per aquella entelèquia gestada per l'afany de poder d'uns governants ambiciosos a la qual van posar per nom Espanya. En ella, Catalunya era una mena d'accident, igual que ho era Euskadi. El meu poble, la meva gent, la meva llengua no existien en aquella Espanya UNA i GRAN. Mai no em vaig sentir espanyol i no vaig entendre mai que aquesta tan pregonada "grandesa" pogués ser motiu d'orgull.

Els drets dels pobles no sorgeixen com les flors del camp a la primavera, sinó que necessiten ser conreats, sembrats, adobats i protegits de les inclemències climàtiques i dels depredadors, com les flors de jardí. Fins i tot en els sistemes més progressistes es comet injustícia. Recordem si no que la Comuna de París va negar el 1871 el dret a votar a les dones. No va ser una rància i absolutista monarquia qui una tal cosa feia sinó tot un govern revolucionari. I això és així perquè obrir els ulls i la ment de la gent és tasca àrdua que requereix esforç, constància i temps.

No és estrany doncs que en ple segle XXI hi hagi qui tingui una idea del que ha de ser una república semblant a la que tenien els que van forjar la malmesa de 1931. Grandesa, unitat, pensament únic, govern únic, poder únic, abús únic i total dels diversos, dels altres, dels que ja abans van ser menyspreats i que ara ho van a seguir sent en nom d'una grandesa que afavorirà per sobre de tot als poderosos, no als oprimits, no als ignorats sinó a qui els ignoren.

Una república així entesa i forjada serà tan insuficient per portar la justícia i la pau a les societats que la formen com ho va ser aquella. Comportarà, sens dubte, millores importants per a gran part de la població, però deixarà també de costat a les capes socials més desfavorides. S'aliaran en ella, igual que abans, les classes acomodades amb el poble menys desfavorit per seguir traient profit de les capes de població ignorada, menystinguda i explotada. I per descomptat comportarà el mateix risc d'explosió que aquella va tenir. Com no serà així una tercera república si igual que la segona comença ignorant als pobles que la formen?

No, no és ser ciutadà d'una Espanya "gran" i "una" el que vull sinó el reconeixement i el respecte que mereixen la meva condició de fill d'un poble amb una història, una llengua i una cultura pròpies. Un poble al qual fets d'armes van sotmetre a un altre més poderós que des de llavors l'ha fagocitat i menyspreat, però que tot i així ha seguit existint en el cor i la voluntat dels que l'integren.

Sóc català des que vaig néixer, fa ja més de 78 anys, i no he tingut mai un document d'identitat que així ho reconegui. Però ja en tinc prou i abans de morir vull tenir un DNI català i un passaport català. És un respecte que li dec a la meva persona i pel qual estic disposat a lluitar tant com faci falta.

Quan això sigui un fet, ja veurem amb quins altres pobles estableix aliances el meu poble i amb quins no. Però renunciar a la meva nacionalitat catalana per continuar sent espanyol, no, en absolut. Ni sent republicà!



dissabte, 28 de setembre de 2013

L'apologia del luxe i la poca vergonya dels manipuladors de masses

L'Ajuntament de Barcelona escull Ferran Adrià com a Pregoner de les Festes de la Mercè. Cuina de luxe burgès davant un poble que necessita l'ajuda social per subsistir.


A la pel·lícula " The spirit of 45" ("L'esperit del 45") Ken Loach fa dir a un dels seus personatges: "El problema és que la idea del capitalisme és forta, mentre que la del socialisme és feble". La idea diuen els subtítols, però estaria millor dit l'acceptació, perquè en realitat la gent no en té ni idea del que és el capitalisme. Si la gent tingués clar què és el capitalisme no votaria mai més els seus representants polítics, sinó que els rebutjaria enèrgicament.

Tampoc no té la gent una idea clara del que és el socialisme. La propaganda capitalista s'ha cuidat bé al llarg del temps de tergiversar el significat d'aquest terme i d'intoxicar tot el concernent a aquesta idea impregnant-lo de diabòlica pudor de sofre infernal. Ha estat un bombardeig continu de mentides en pro de les glòries del capitalisme i en contra de tot el que sigui posar el bé comú per davant dels interessos individuals. Un bombardeig de mentides que malgrat l'evidència de la realitat els poderosos encara segueixen fent.

No és estrany, doncs, que la gent tingui tan ficada en el fons de l'ànima aquesta aberració que els fa veure la cobdícia, l'individualisme i la insolidaritat com a virtuts supremes. Les classes dirigents porten anys presentant així aquests pecats d'inhumanitat que haurien de ser considerats crims quan per ells es regeixen les relacions entre les classes socials i entre països rics i països pobres.

No és cap secret per a ningú que construïm el nostre món interior a partir del que vivim. Estimem el que ens ha donat felicitat i odiem el que ens ha fet patir. Admirem el que mirem i mirem el que la vida o les circumstàncies ens posen davant dels ulls. Som fruit del nostre temps i del nostre entorn. La nostra conducta és més emocional que racional. Tot això ho saben bé els que manipulen el pensament col·lectiu, l'opinió pública, la conducta ciutadana. Ens mostren contínuament el que volen que mirem i admirem. Aquí està la base del fet publicitari, per posar un exemple. I en aquest parany, en aquesta espessa xarxa cau la major part de la població.

Per tot el que hem dit s'entén i no estranya que la comissió encarregada d'organitzar les Festes de la Mercè a Barcelona hagi triat com a pregoner a un prestigiós representant de la cuina catalana d'alt rang. Un home que s'ha fet famós delectant els paladars dels gurmets adinerats. Cal pensar que es tracta d'un recurs metodològic amb la finalitat augmentar l'admiració que els pobres senten cap als rics, cosa molt convenient en un moment en què aquests més rebreguen a la classe treballadora.

Guanyar-se el cor dels apallissats, fer que admirin a les classes benestants perquè en el moment de votar elegeixin els seus representants com a governants d'aquesta pobra nació que amb la seva cobdícia destrossen dia a dia, pot ser un recurs publicitari. Però fer això quan cada dia hi ha un nombre més gran de persones que han d'acudir a l'ajuda social per subsistir és una burla, un pur escarni, un gest de poca vergonya tan gran que amb ell sol n'hi ha prou per mostrar quina classe de gent és la que governa i la que a ella s'acosta.

La poca vergonya dels que governen va sent ja habitual en el panorama polític mundial. Sempre ho ha estat, però mai com ara, perquè quan la pobra gent no tenia accés a més informació que la dels mitjans oficials, l'abús i la mentida eren els mateixos però al ser menys evidents, el cinisme era menor. Però avui dia és de tal dimensió que resulta ofensiu en grau màxim.

Pensem que el Codi Penal hauria de contemplar el cinisme dels personatges públics com a figura delictiva, de la mateixa manera que fa amb l'apologia del terrorisme. Hauria de ser així perquè les mentides dels governants en el món actual produeixen més patiment i més morts que tots els actes terroristes junts que es puguin donar. Si els qui governen haguessin de retre comptes del cinisme amb què neguen l'evidència davant els seus electors, la política seria una altra i al món hi hauria molta menys misèria.

Tant de bo la indignació ens porti a exigir honestedat en el nostre entorn polític i siguem capaços d'admirar valors diferents dels que amb les seves tàctiques manipuladores ens infonen els malvats que governen. Llavors sí que el capitalisme serà seriosament qüestionat i cabrà la possibilitat d'un món més humà. Però mentrestant això no passi, mentre el cinisme no sigui fortament contestat per tot el poble en pes, els que governen seguiran exhibint la seva idolatrada riquesa i en el món seguirà havent majories adoradores d'aquests tresors que ens enfonsen en la misèria.

divendres, 20 de setembre de 2013

La veu del poble i els interessos de les classes dirigents


Un temps va haver en què els burgesos catalans provaven d'enredar el poble amb frases com: “Si va bé l'amo aniran bé els treballadors”. Això que avui el rumb de l'economia a nivell mundial deixa molt clar que és una fal·làcia, hi ha molta gent que encara s'ho creu. Son totes aquelles ànimes càndides que esperen la recuperació econòmica que el govern els promet. Si puja la borsa, si s'estabilitza l'economia, tornarà a haver treball per a tothom i tot tornarà a ser com abans. Santa innocència! Res no tornarà a ser com abans, perquè la cobdícia no té límits i com diu la dita, “la mar quan més té més brama”.

La crisi econòmica actual és una prova de força a què ens sotmeten les grans corporacions financeres. Aniran tant lluny com podran, fins allà on els deixem arribar i un cop assolit el seu nou sostre de domini no faran un sol pas enrere. Per què l'haurien de fer? Si en poden guanyar deu, per què s'han de conformar a guanyar-ne un? No encaixa dins la lògica del capitalisme deixar de guanyar tot el que es pugui. Aquest és el seu únic nord. Altre no en tenen. Doncs què esperem, un miracle?

Avui el poble català alça la veu clamant independència. És un clam vell ja el seu, però cada cop és més fort i decidit. El poble català està fart de ser vexat pels governs espanyols, de ser ignorat i de dur a coll una economia malversada al servei dels més rics. Conscient que això no canviarà mentre estiguem sota el domini de la corona espanyola, ens en volem desfer, volem ser lliures.

Però no tothom a Catalunya vol sortir d'aquest domini, perquè malgrat tot el que diguin i ens vulguin fer creure, una part de les classes dirigents treuen profit d'aquesta economia d'explotació. Una bona part de la burgesia catalana que sempre ha viscut d'explotar la classe treballadora, no té més pàtria que els seus propis interessos. Ha pactat en tot temps amb els invasors; ha venut el seu propi poble; ha renunciat a la seva llengua i a canvi de beneficis ha donat suport als nostres enemics.

Avui, tal com feia anys enrere quan ens deia allò de “si va bé l'amo aniran bé els treballadors”, aquesta burgesia enemiga del poble català repeteix com un lloro que hem de procurar no sortir de l'euro. Que fora de la UE no tenim cap possibilitat de subsistència. Que si som part d'aquesta Europa rica (Premi Nobel de la Pau, tal com ho és el gran Barak Obama) serem tots rics i lligarem els gossos amb llonganisses. Ells ho diuen i la major part de la gent s'ho creu. 

Cal que ens preguntem per què la gent es creu una mentida tant evident en un moment en què els mals més grans no ens venen de Madrid sinó de la UE. En un moment en que Brussel·les dóna ordres als governs de desbastir la societat del benestar; de reduir els sous dels treballadors; de reduir també els serveis públics de sanitat i d'ensenyament per privatitzar-los i donar-los als rics; de tapar amb diner públic els forats que les entitats bancàries han fet en els seus comptes mitjançant operacions clarament fraudulentes. Què hi ha de bo en tot això per el poble? Qui pot creure que això ens convé?

La política econòmica de la UE és un bé, sens dubte, per a les classes altes i pels que les representen, però no per la classe treballadora. Per a nosaltres, la gent del poble que hem viscut i vivim del nostre treball, aquesta política dictada pel lobby de banquers que governen tota la zona euro és una ruïna, un total esclavatge.

Un estat propi independent d'Espanya, sí, sens dubte de cap mena. Un estat europeu, evidentment, perquè Catalunya és a Europa, no pas a l'Àfrica. Però europeu no vol dir membre de la UE ni estar sotmesos a la seva política monetària.

Parem compte amb qui ens guia i cap a on ens porta, no fos que fugint del foc caiguéssim a les brases. 

Pensem-hi!

ARA ÉS HORA, SEGADORS! ARA ÉS HORA, D'ESTAR ALERTA!

http://www.kaosenlared.net/secciones/s2/opinion/item/68929-la-veu-del-poble-i-els-interessos-de-les-classes-dirigents.html 

dijous, 12 de setembre de 2013

La Via de la Independència un camí cap a la Llibertat


Hem celebrat la Diada. Hem fet la gran cadena per la independència pàtria. Hem brandat estelades i hem cridat ben fort INDEPÈNDÈNCIA! 

Hem deixat ben clar que no volem que ens governin des de Madrid. Que volem un estat propi. Que volem un lloc en el concert de les nacions, amb ple reconeixement de la llengua catalana, representació màxima de la nostra identitat.

Tot això ha quedat clar. Però només és això el que volem? No volem ser un poble lliure del tot, digne, governat amb justícia i sentit de la responsabilitat? No volem deslliurar-nos també de tota la colla d'hipòcrites que ens aixequen la camisa i ens prenen el pel tot cridant INDEPENDÈNCIA mentre ens retallen drets i ens roben patrimoni públic? Volem seguir tenint aquesta mena de “democràcia” de saló que maneguen uns quants per propi benefici mentre ens escanyen cada cop més? Volem seguir sent part d'aquesta Unió Europea que no és res més que un lobby de banquers, per no dir voltors, que no vol sinó escurar-nos els ossos. Què potser ens pensem que sent independents d'Espanya ja ens els haurem tret de sobre tota aquesta colla d'explotadors professionals?

Hem proclamat la nostra existència com a nació, però no com a poble. Santa innocència! Quan nosaltres hi anem ells ja en tornen! Poc bé que els va això del patriotisme als escanyapobres que ens governen i als que al seu costat en treuen profit!

La idea de pàtria sempre ha estat quelcom abstracte, un conjunt de símbols i fetitxes de tota mena que sovint amaga la realitat humana del poble que la forma. Tots els demagogs n'han fet us d'aquest màgic concepte que mou el cor de tothom. “La pàtria per damunt de tot”, han dit mentre per damunt de tot hi posaven els seus propis interessos.

A lluitar per la pàtria han fet anar el poble. A treballar pel bé de tots, també. Sofrir calladament tota mena de sacrificis sempre li ha tocat al poble, mai als que manen i governen. A ells el que els ha tocat sempre ha estat treure'n profit d'aquests sofriments.

No estem en contra del sentiment patri, però sí de la seva manipulació. És per això que no volem parlar de la pàtria catalana sense parlar en primer lloc del poble català.

El poble català és molt més que una faràndula de festa major. Molt més que un club de futbol, que un grapat de glòries esportives, de famosos mediàtics, de celebritats socials, de tot això que els espavilats de torn ens posen contínuament davant dels ulls per enlluernar-nos i distreure'ns. Som un conjunt d'éssers humans amb sentit de la responsabilitat i amb dignitat; amb una dignitat que cada dia trepitgen més els polítics professionals, atents sense cap mena d'escrúpol a vetllar pels interessos dels més rics, dels poderosos, dels que remen les cireres a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món, que són els que els paguen el sou.

Que hem de recuperar la llibertat que Espanya ens va prendre per les armes fa tres segles és inqüestionable. Però de cap manera això ens ha de fer oblidar que un poble no és lliure mentre accepti que algú l'esclavitzi. Només posant la dignitat en el primer pla de les reivindicacions podrem fer camí cap a la llibertat.

No és la cobdícia el que ens farà lliures. No és l'egoisme, l'afany de viure cada cop millor a despit de qui sigui i del que sigui, fins i tot de fer que altres visquin cada cop pitjor. No, això mai no ens farà ser un poble lliure. Això ens farà anar cada cop pitjor, ens portarà a fer camí de la mà dels estafadors, dels tramposos, dels lladres, dels que es fan rics fen pobres els altres. Estafadors i lladres que seguirem tenint dins casa nostra com ja els tenim ara. Estafadors i lladres que ens trairan, que ens vendran als poders internacionals igual com ens han venut sempre al poder d'Espanya.

El seny ens diu que cada cosa ha d'estar al seu lloc i que tot té el seu moment. L'11 de setembre és el Gran Dia de la Pàtria Catalana, el dia i l'hora de reivindicar la nostra sobirania, la nostra independència, i no hi hem de barrejar res que pugui afeblir aquesta lluita. D'acord! Però el poble català no pot perdre el seu Nord. No podem deixar de banda la nostra ruta. No podem seguir el joc dels traïdors, caure en els seus paranys, fer-nos-en còmplices. Plegats, fent pinya sí, sense divisions internes; però tenint molt present què volem nosaltres en tant que poble i què volen els de dalt en tant que elits socials .

Ara hem brandat l'estelada, com havia de ser. Però dia i hora ha d'haver per brandar també la falç, com cantem en “Els Segadors”. No per tallar el coll a ningú, però sí per fer palès i deixar ben clar que no som una colla de babaus gronxolant un somni romàntic sinó un poble amb dignitat plena, disposat a lluitar pels seus drets i a valer-se de totes les eines que tingui al seu abast contra tothom que l'humiliï i l'exploti, sigui qui sigui i de la nacionalitat que sigui.

dissabte, 22 de juny de 2013

Negocis bruts a l'empar de la senyera


Cada dia en sabem una de nova, o no tant nova, però que ens arriba per primera vegada. Un conseller responsable de la sanitat pública que contracta serveis amb empreses de les quals n'és apoderat... Una comissió anomenada per investigar irregularitats delictives relacionades amb alts càrrecs del govern que queda paralitzada per un pacte secret entre els que governen i la oposició. Com no han de pactar si de tirar endavant la investigació es trobaran ells mateixos investigats per accions fetes durant el període en què van governar?

Però l'aspecte més lamentable d'aquesta situació és que tot i tenir un panorama polític d'interessos inconfessables i de vergonyosa corrupció, la major part de la gent resta indiferent. Ningú no manifesta indignació de cap mena. Sembla com si robar i enganyar el poble no fos delicte sinó una acció lògica, pròpia de l'activitat política.

Polítics corruptes, que haurien de ser severament jutjats i condemnats, als quals en altre temps la ira popular hagués tallat el coll, ara son aclamats i seguits per un poble que passa de tot llevat de la fal·lera d'independència.

Què està passant? Que potser ens hem fet insensibles a la injustícia? O potser encara pitjor: potser és que l'ideal humà actual és el pocavergonya?

Tant si arboren l'estelada com si s'amaguen sota la reial bandera, els corruptes son corruptes i prou.

A ningú que tingui un mínim de sentit ètic li pot escapar la necessitat de plantejar-se urgentment a on anem per aquest camí. Que l'afany d'independència faci oblidar els fonaments de convivència social, és molt greu. Un poble que accepta la corrupció com a norma de govern és un poble que més tard o més d'hora en patirà les conseqüències. Perquè la injustícia quan es desferma no té en compte res que no sigui el propi interès.

Cal que tant a nivell personal com col·lectiu ens plantegem cap a on anem de la mà d'aquests polítics que fan servir la senyera per tapar les seves malifetes. Però cal també que ens plantegem cap a on anem amb aquesta manera de pensar.

Governats per cobdiciosos sense escrúpols i buscant únicament el nostre benestar... Quin poble serem? Quina Catalunya tindrem? Quins seran els nostres companys de viatge? De quin món serem part? Serem germans dels altres pobles del món o estarem al costat dels seus botxins?

I des d'una perspectiva purament pràctica, si apostem per la injustícia, que podem estar segurs que mai ens caurà a sobre el món corrupte que haurem acceptat fer?

Lluitar per un món més just no és només un acte de lloable filantropia, sinó de defensa pròpia. Acceptar la corrupció és contribuir a bastir un món corrupte, on qualsevol pot patir-ne les conseqüències. Avui és l'altre qui pateix, però demà... Demà vindran per mi.

De fet ja hi hem arribat a aquest punt. La nostra indiferència ha fet que els corruptes es fessin amos de la situació. No ens hem organitzat com a poble per defensar els nostres drets. Hem deixat la política en mans de polítics professionals i estem sent estafats per ells. Un milió d'aturats a Catalunya; més de set milions a l'estat espanyol. El poble protesta, però ells apallissen els manifestants i segueixen fent la seva.

Què esperem per organitzar-nos de manera que puguem treure el poder polític de les mans dels corruptes? Propostes n'hi ha. Cal que cadascú trobi la que li sembli millor i s'hi apunti.

Només el poble unit podrà vèncer els malvats que l'esclavitzen!

http://www.kaosenlared.net/secciones/s2/opinion/item/61066-negocis-bruts-a-lempar-de-la-senyera-cat/cas.html

dissabte, 15 de juny de 2013

Els independentistes retalladors... i els consentidors


“Primer de tot la independència, després ja parlarem de la resta”. Però no és això el que fan sinó que la primera cosa que fan és retallar, privatitzar serveis públics, robar al poble el que és del poble. Els uns retallen i privatitzen els altres consenten. I així anem fent. Anem fent camí cap a la ruïna, anem fent camí cap a la misèria, però sobretot anem fent camí cap a la resignació, la gran arma dels opressors.

Ens diuen que “no hi ha cap més sortida”, “que no es pot fer res més que retallar”, “que no hi ha cap altre camí a seguir que no sigui el de sotmetre's a la voluntat dels rics, dels banquers, dels explotadors, dels opressors...” Mentida! Hi altres camins i són moltes les veus qualificades que els senyalen. Però són veus que prediquen en desert, en el desert de les ànimes i els cors d'unes poblacions atemorides i resignades des de fa segles.

Un poble resignat és un poble sotmès. Això ho saben molt bé els rics, els amos, els que tenen com a única finalitat de viure estar per sobre dels altres. Ho saben bé ells i totes les institucions que formen l'estructura de poder que ells maneguen. Saben que la millor manera de tenir sotmès el poble és fer-li creure que no en té d'altra sinó la d'acceptar el que imposen els de dalt. Per això s'han aplicat segle rere segle a rentar-li el cervell amb tots els mitjans que han tingut a la seva disposició.

Atemorits i babaus, ensarronats i apallissats! Aquesta és la metodologia que fan servir els opressors des de fa segles. I per ensarronar la gent, res millor que distreure-la, ja sigui amb joguines cada cop mes noves, com ara cotxes, televisors, mòbils, etc., i amb il·lusions de tota mena que donin l'esperança de fer possibles els nobles i ancestrals desitjos que glateixen en l'anima del poble, com ara el de ser ric o el de ser independent i lliure.

Va dir el nazi Göbels que mentre tingués el control de la radio podria dur el poble alemany cap a on volgués. Ara tindria la televisió. Una televisió que no para de dir mentides que a força de repetir-les es converteixen en veritats.

“Tots els mals ens venen de Madrid”. “Quan siguem independents lligarem els gossos amb llonganisses”, diuen una i mil vegades. I la gent s'ho creu. Ningú no diu que els mals ens venen d'estar sotmesos a un capitalisme opressor, de ser els rucs de càrrega d'una societat dissenyada pels rics, controlada pels rics, que ens posa irremissiblement al servei dels rics. Ningú no diu això en el entorn polític que remena les cireres. No ho diuen perquè no els convé. El que els convé a ells per poder mantenir-se en el poder és enlluernar el poble amb promeses que si s'acomplissin pocs canvis farien en la societat de la qual som part. Amb els canvis que ells proposen, els que ara manen seguiran manant i els que obeïm seguirem obeint. Res no haurà canviat, excepte que la senyera ocuparà el lloc que ara ocupa la reial bandera.

“Al damunt dels nostres cants aixequem una Senyera que els farà més triomfants”. Més triomfants sens dubte. Però de qui serà aquest triomf? Serà del poble o bé de les classes privilegiades que governen? Per què no en parlen d'això tant els polítics que governen com els que aspiren a governar? Doncs per una raó molt fàcil d'entendre: perquè no volen cap mes canvi que no sigui el d'augmentar el seu poder. Ells manant i el poble obeint. Ells a cavall i el poble a dur-los a coll. Com ara. Com sempre.

No és aquest el canvi que volem els que estem farts d'opressió i d'injustícia, sinó un canvi de poder autèntic, una llibertat autèntica, un autèntic dret a decidir el nostre futur com a poble. Però no només en relació a Espanya sinó en relació amb el món sencer. Amb aquest món d'explotació, d'injustícia i d'inhumanitat que des de fa segles ens sotmet i que ara ens escanya.

No volem que els rics segueixin fent les lleis a la seva manera per tal de seguir sent ells cada cop més rics i els altres cada cop més pobres. No volem ideologies neoliberals que governin en benefici d'unes classes socials privilegiades. Volem relacions socials d'igualtat, de justícia, de fraternitat. Volem una societat on el poble tingui vot i veu. Una societat on el poble sigui vertaderament poble, no un ramat de xais, com som ara.  Volem una Catalunya independent i lliure, mestressa del seu propi destí i germana de tots els pobles de bona voluntat que hi hagi al món.

http://www.kaosenlared.net/secciones/s2/opinion/item/60323-els-independentistes-retalladors-i-els-consentidors-cat/cas.html


diumenge, 26 de maig de 2013

A favor de la proposta de l'Arcadi i la Teresa


Davant algunes objeccions que corren per la xarxa, manifesto que m'hi adhereixo perquè:

1) Perquè no és una proposta política tancada sinó una crida a la totalitat de la ciutadania per consensuar objectius polítics basats en principis ètics irrenunciables.

2) Perquè no crec que ens hàgim de regir per cap principi absolut vingut de fora, sinó que tot ha de ser consensuat pel poble, començant pels fonaments ètics.

3) Perquè no és excloent, no tanca la porta a ningú, no és maniquea, no diu qui són els bons i qui els dolents. En ella hi tenen cabuda tots els objectius polítics que no contravinguin els principis ètics lliurement acordats.

4) Perquè vull una societat sense mitges tintes, sense martingales ni corrupció, controlada des de baix amb tolerància 0.

5) Perquè el socialisme no s'ha d'imposar sinó que s'ha de construir des de baix. La història ens mostra que s'equivoca qui pensa que sap com ha de ser el socialisme.

6) Perquè la societat és plural i no crec que es pugui cohesionar amb base a objectius polítics sinó a principis ètics.

7) Perquè m'estimo més fer la revolució que no pas ser revolucionari. Perquè m'atrau més la responsabilitat que el protagonisme. Perquè m'importa més el que es fa que no pas qui ho fa.

8) Perquè estic fart de doctrines i doctrinaris, de gent entesa que ens digui què s'ha de fer i com s'ha he de fer. N'estic fart jo i la major part del poble.

9) Perquè tenim un poble adormit i cal despertar-lo, espavilar-lo, fer que obri els ulls... I l'única manera d'aconseguir-ho és fent-lo participar.

10) Perquè la revolució la fan els pobles, no quatre il·luminats. És el poble qui ha de prendre consciència i qui s'ha d'enfrontar amb el poder opressor. Mentre que el poble no s'hi impliqui, la lluita serà estèril i la revolució fracassarà.


Publicat a KAOSENLARED.NET 25 de Mayo de 2013
http://www.kaosenlared.net/component/k2/item/58231-mes-sobre-la-proposta-de-larcadi-i-la-teresa-cat/cas.html


dimecres, 15 de maig de 2013

Per una Catalunya lliure


La lluita de Catalunya per sobreviure com a poble té ja molts anys d'història i ha implicat molta gent, coneguda i anònima. En temps recents són remarcables dos fets importants.

A l'any 1961, en plena dictadura, es funda l'Òmnium Cultural, amb la finalitat de treballar per la promoció i la normalització de la llengua catalana, la cultura i la identitat nacional de Catalunya.

A l'any 2011, vist el menyspreu amb que el govern d'Espanya pren les justes propostes d'Estatut que el Parlament de Catalunya havia aprovat, l'Assemblea Nacional Catalana llança el seu manifest i fa una crida a la sobirania nacional.

Però la realitat que està patint el poble català exigeix quelcom més que preservar la nostra cultura i proclamar-nos independents. No només patim el constant atac espanyol en tant que poble sinó que, tal com Jean Ziegler senyala, en tant que part d'Espanya estem sota una dictadura financera. El lobby de banquers que domina la UE diu als governs el que han de fer. Els governs elegits legalment pel poble son manats per agents que no han estat elegits democràticament, que estan imposats pels banquers. I el que ells manen és que es retallin els drets del poble per tal que el diner públic vagi a parar a les seves mans. La situació és greu. Ens retallen serveis bàsics com són la salut i l'educació. Ens apugen els impostos. Les petites empreses han de tancar. L'atur creix. Les queixes del poble no són ateses i les manifestacions són reprimides brutalment. Europa està sota una dictadura sense cap mena de dubte, i de retruc ho estem nosaltres.

Per això no en tenim prou amb ser independents d'Espanya, sinó que ens cal també ser lliures d'aquesta dictadura capitalista neoliberal que ara mana a la UE, que ens està empobrint i destruint socialment.

Catalunya ha arribat ja a un nivell de pobresa del 30%, un 12% del qual esta en el límit de la misèria. Informes fiables diuen que la crisi durarà encara 10 anys més abans que no es pugui començar a parlar de reactivació econòmica. Però quan això passi estarem en el punt que la Margaret Thatcher va dir als anys 80, que només dos terços de la societat estarà en situació acceptable i que el terç restant quedarà al marge.

Això no es pot acceptar de cap manera. Els partits polítics majoritaris emfatitzen la independència però res ens diuen de sortir de les urpes d'aquesta UE criminal. No anem bé. La situació és greu i requereix canvis profunds. Qui es pensi que en ser independents d'Espanya ja es solucionarà tot, s'equivoca. Qui es pensi que un govern format per polítics no corruptes pot fer res sense trencar amb els sistema que ens sotmet, també s'equivoca. Per poder sortir-nos-en i viure amb dignitat humana cal fer canvis polítics radicals.

Fer aquests canvis necessaris és el que en proposa el “Manifest per la convocatòria d'un procés constituent a Catalunya” que signen la Teresa Forcades i l'Arcadi Oliveres. El text complet el podeu trobar en el següent enllaç:

www.procesconstituent.cat

Raons per adherir-nos-hi n'hi ha més que sobrades. Per si algú en vol trobar exposades algunes més, pot punxar aquest altre enllaç:

kaosenlared.net/Per què jo que no sóc home d'Església...


Publicat a KAOSENLARED.NET 15 de Mayo de 2013 10:38
http://www.kaosenlared.net/territorios/t/paisoscatalans/item/57051-per-una-catalunya-lliure.html

dimecres, 8 de maig de 2013

Per què jo, que no sóc home d'Església, m'adhereixo al manifest d'una monja?


1) Perquè comparteixo totalment el deu punts bàsics que proposa com a inici del diàleg.

2) Perquè és l'única proposta política del panorama present que no té per objectiu l'accés al poder, sinó crear les condicions necessàries per posar fre a les desmesurades ambicions dels partits polítics que governin.

3) Perquè no fa servir la independència pàtria com a esquer per aconseguir adhesions ni vots sinó que el presenta com un objectiu més dels que ens dignifiquen com a éssers humans.

4) Perquè no vull deixar la política en mans de professionals de l'engany i de l'estafa, que és en mans de qui ara està, sinó que vull que tota la activitat política estigui condicionada al bé comú i que les decisions que prenguin el polítics de torn puguin ser contestades pel poble.

5) Perquè defensar els propis drets és un deure i no fer-ho és desertar. Portem molts anys desertant, i ara n'estem pagant les conseqüències. Els polítics fan el que volen i no hi ha cap organització que tingui prou força com per fer-los canviar el rumb.

6) Perquè cap dels partits polítics que tenen veu i vot en el present panorama planta cara a la desmesura neoliberal que ens arruïna i ens destrueix com a poble.

7) Perquè no vull una Catalunya tant esclava de la Unió Europea com ara ho és d'Espanya, que és cap a on ens porten els partits que ara lideren l'independentisme. Una Unió Europea que no és sinó un lobby de banquers sense principis ètics ni escrúpols de cap mena.

8) Perquè no crec que cap partit polític que tingui accés al poder posi el bé comú per davant dels seus propis interessos a menys que darrera hi hagi un poble que el pressioni.

9) Perquè crec en la dignitat humana i en la capacitat del poble per discernir el que és just del que no ho és i d'organitzar-se de manera solidària.

10) Perquè ja és hora de plantar cara a un sistema electoral trampós, que ens tracta com a xais.


Publicat a KAOSENLARED  09 de Mayo de 2013 21:42
http://www.kaosenlared.net/territorios/t/paisoscatalans/item/56465-per-qu%C3%A8-jo-que-no-s%C3%B3c-home-desgl%C3%A9sia-madhereixo-al-manifest-duna-monja?.html

dimecres, 9 de gener de 2013

La Catalunya que estimo


És la de les persones responsables que amb seny, dedicació i esforç han fet que el nostre poble fos modèlic en tants moments de la història.

És la que va obrir escoles, ateneus, biblioteques, teatres i sales de concert a l'abast de tothom. La que va fomentar l'amor a la lectura i a la natura... La que va contribuir a desenvolupar el pensament crític en cada persona.

És la rebel, la que s'ha revoltat i es revolta contra els tirans. La que va lluitar pels drets dels treballadors. La que va lluitar al costat de la República. La de la resistència ideològica i cultural contra la dictadura feixista. La que avui es revolta contra l'opressió dels que remenen les cireres, contra les seves lleis injustes, contra la seva inhumanitat...

És la que posa els drets humans per sobre de tota conveniència. La que fa seus els principis republicans d'igualtat, fraternitat i llibertat. La que vol una justícia justa i com cal, igual per a tothom, que no estigui condicionada per influències ni interessos personals.

És la que entén com a progrés el desenvolupament de les facultats humanes de totes les persones. La que exigeix una distribució justa i equitativa dels bens que la natura ens ha donat i dels que s'han aconseguit amb el treball de tothom... La que posa el bé comú per davant dels interessos personals i de la propietat privada.

És la que s'oposa a la privatització dels serveis bàsics per a la salut i el desenvolupament de la persona, com ara la sanitat, l'ensenyament, l'atenció a la gent gran, etc. La que vol que tots aquests serveis siguin públics i de qualitat.

És la que no creu ni vol creure que les retallades en serveis públics siguin necessàries, com diuen els governs. La que està farta de les mentides que ens diuen per la TV, per la radio i pels diaris. La que no accepta aquesta democràcia de pa sucat amb oli, feta a mida dels interessos de les classes privilegiades, que juga amb cartes marcades, que ignora la veu del poble i ens tracta com si fóssim xais.

És la que no accepta un sistema econòmic dissenyat segons criteris neoliberals, que augmenta les desigualtats socials i fa més rics als rics i mes pobres als pobres.

És la que rebutja els polítics comprats pels banquers i per les grans corporacions comercials. La que vol una classe política digna, responsable i al servei del poble, a la que es pugui passar comptes del que han promès durant les campanyes electorals i després no han fet.

És la reflexiva, la que és capaç de qüestionar la bondat de la forma de vida actual, plena de disbauxa consumista, irrespectuosa amb el medi ambient, irresponsablement explotadora dels recursos naturals de la casa comuna que habitem, el planeta Terra.

És la Catalunya que posa tot el seu esforç en fer-nos més humans, en ser capdavanters dels canvis de mentalitat i de forma de viure que el moment present exigeix. La que pot ser capaç de viure d'acord amb autèntics valors humans. La que ens dignifica com a poble i rebutja el triomfalisme dels poderosos.

L'altra Catalunya, la dels irresponsables, la dels rics prepotents, la que aposta pel luxe, per la riquesa material, per la cobdícia... La que només s'interessa pel diner i pel benestar material... Aquesta, no me l'estimo gens, i no la vull per mi ni per les persones que m'estimo.


dimecres, 2 de gener de 2013

Catalanisme de barretina


No és perquè som catalans que mereixem ser respectats com a poble, sinó perquè som un poble. Els pobles mereixen respecte perquè el mereixem els éssers humans que els formem.

Fa ja molts anys que el poble català rebutja ser part de l'estat espanyol. Aquest desig d'independència ha anat creixent amb el temps fins a ser un clam majoritari avui dia. Reivindiquem el dret a decidir la nostra permanència dins de l'estat espanyol, un dret que des d'Espanya no sembla que s'entengui gaire bé. No és estrany que no ho entenguin els governants, perquè n'estan interessats. Som la mamella de la vaca i no volen deixar de munyir-nos. Però tampoc ho és que no ho entengui una bona part de la gent senzilla, perquè d'ençà que la radio i més tard la televisió van entrar a formar part del mobiliari domèstic de totes les llars, els governs espanyols no han parat de fomentar tant com han pogut una idea xovinista de la nacionalitat espanyola i de la grandesa de ser espanyol, una grandesa que ningú no sap en què es fonamenta, però que a la gent que no hi veu més enllà del seu nas ja li està bé creure-s'ho.

Es diu una i mil vegades a través dels mitjans que Espanya és important, que té equips de futbol capaços de guanyar la champions, el mundial... Campions de fórmula 1, de moto GP... Que els seus presidents es reuneixen amb els més importants del món, com per exemple a les Azores... Res no es diu del jovent que se n'ha d'anar a treballar a Suïssa i Alemanya, com als anys 60... Aleshores els feien programes com aquell “De España para los españoles”; ara cal suposar que els mostraran els èxits esportius per tal que segueixin sentint l'orgull de ser espanyols.

El xovinisme espanyolista més exacerbat s'ha estat programant en tots els àmbits, començant pel de l'ensenyament, amb una història d'Espanya que proclamava les grandeses del descobriment d'Amèrica i la colonització cultural dels pobles nadius, tot amagant el criminal genocidi que van fer els conqueridors.

Possiblement cap poble estigui exempt de patrioterisme. Pot molt ben ser que el xovinisme sigui inherent a la natura humana. Només cal veure que el trobem fins i tot en persones intel·ligents i cultes del nostre propi poble, que pregonen la grandesa de ser català de la mateixa manera que els espanyols s'enorgulleixen de ser espanyols.

Penso que nosaltres hauríem de reflexionar en torn a aquesta temptació xovinista que sovint ens arriba i que en certa manera té trets de xenofòbia.

El poble català és avui dia una barreja de gent de diversa procedència. Un poble és una realitat social present, no només històrica. Qui associï la idea de poble amb l'origen dels individus que el formen està condemnat al fracàs. Tots el pobles som en la actualitat barreges ètniques. Unes barreges que en res disminueix el caràcter de nació del poble d'acollida quan aquesta és una realitat històrica inqüestionable, com és el cas de Catalunya.

La barreja ètnica que avui constitueix la realitat de la població catalana no ha de ser un impediment per al nostre afany d'independència. Però com ja em vist en alguna altra ocasió, sembla evident que si volem una Catalunya lliure haurem de comptar amb la nostra realitat social.

Una bona part de la població de Catalunya és d'origen espanyol. Que resideixin aquí i que possiblement estiguin emparentats amb gent catalana de soca-rel no fa que se sentin catalans per sobre de tot, sinó que la major part d'aquests persones diuen que se senten catalanes però també espanyoles. Encara que hagin nascut aquí, els seus pares són espanyols i això fa que, en els millors dels casos, aquestes persones tinguin el cor partit i que vegin el nostre catalanisme de barretina amb tints xenòfobs.

Per al nostre bé, pensant en la possibilitat d'un referèndum que potser algun dia es pugui fer, penso que a l'hora de proclamar el nostre patriotisme hauríem de tenir molt en compte de no ferir la sensibilitat de totes aquestes persones que, si bé ho mirem, pot ser que siguin majoria dins de la població de Catalunya.

Arguments per proclamar-nos nació no ens en falten. Motius per voler ser independents, tampoc. Cal doncs que els trobem i, sense que la prudència ens faci traïdors, els posem en el primer pla de les nostres reivindicacions, molt per davant de la barretina. /PC