La Catalunya que estimo

És la de les persones responsables que amb seny, dedicació i esforç han fet que el nostre poble fos modèlic en tants moments de la història.

És la que va obrir escoles, ateneus, biblioteques, teatres i sales de concert a l'abast de tothom. La que va fomentar l'amor a la lectura i a la natura... La que va contribuir a desenvolupar el pensament crític en cada persona.

És la rebel, la que s'ha revoltat i es revolta contra els tirans. La que va lluitar pels drets dels treballadors. La que va lluitar al costat de la República. La de la resistència ideològica i cultural contra la dictadura feixista. La que avui es revolta contra l'opressió dels que remenen les cireres, contra les seves lleis injustes, contra la seva inhumanitat...

És la que posa els drets humans per sobre de tota conveniència. La que fa seus els principis republicans d'igualtat, fraternitat i llibertat. La que vol una justícia justa i com cal, igual per a tothom, que no estigui condicionada per influències ni interessos personals.

És la que entén com a progrés el desenvolupament de les facultats humanes de totes les persones. La que exigeix una distribució justa i equitativa dels bens que la natura ens ha donat i dels que s'han aconseguit amb el treball de tothom... La que posa el bé comú per davant dels interessos personals i de la propietat privada.

És la que s'oposa a la privatització dels serveis bàsics per a la salut i el desenvolupament de la persona, com ara la sanitat, l'ensenyament, l'atenció a la gent gran, etc. La que vol que tots aquests serveis siguin públics i de qualitat.

És la que no creu ni vol creure que les retallades en serveis públics siguin necessàries, com diuen els governs. La que està farta de les mentides que ens diuen per la TV, per la radio i pels diaris. La que no accepta aquesta democràcia de pa sucat amb oli, feta a mida dels interessos de les classes privilegiades, que juga amb cartes marcades, que ignora la veu del poble i ens tracta com si fóssim xais.

És la que no accepta un sistema econòmic dissenyat segons criteris neoliberals, que augmenta les desigualtats socials i fa més rics als rics i mes pobres als pobres.

És la que rebutja els polítics comprats pels banquers i per les grans corporacions comercials. La que vol una classe política digna, responsable i al servei del poble, a la que es pugui passar comptes del que han promès durant les campanyes electorals i després no han fet.

És la reflexiva, la que és capaç de qüestionar la bondat de la forma de vida actual, plena de disbauxa consumista, irrespectuosa amb el medi ambient, irresponsablement explotadora dels recursos naturals de la casa comuna que habitem, el planeta Terra.

És la Catalunya que posa tot el seu esforç en fer-nos més humans, en ser capdavanters dels canvis de mentalitat i de forma de viure que el moment present exigeix. La que pot ser capaç de viure d'acord amb autèntics valors humans. La que ens dignifica com a poble i rebutja el triomfalisme dels poderosos.

L'altra Catalunya, la dels irresponsables, la dels rics prepotents, la que aposta pel luxe, per la riquesa material, per la cobdícia... La que només s'interessa pel diner i pel benestar material... Aquesta, no me l'estimo gens, i no la vull per mi ni per les persones que m'estimo.

Catalanisme de barretina

No és perquè som catalans que mereixem ser respectats com a poble, sinó perquè som un poble. Els pobles mereixen respecte perquè el mereixem els éssers humans que els formem.

Fa ja molts anys que el poble català rebutja ser part de l'estat espanyol. Aquest desig d'independència ha anat creixent amb el temps fins a ser un clam majoritari avui dia. Reivindiquem el dret a decidir la nostra permanència dins de l'estat espanyol, un dret que des d'Espanya no sembla que s'entengui gaire bé. No és estrany que no ho entenguin els governants, perquè n'estan interessats. Som la mamella de la vaca i no volen deixar de munyir-nos. Però tampoc ho és que no ho entengui una bona part de la gent senzilla, perquè d'ençà que la radio i més tard la televisió van entrar a formar part del mobiliari domèstic de totes les llars, els governs espanyols no han parat de fomentar tant com han pogut una idea xovinista de la nacionalitat espanyola i de la grandesa de ser espanyol, una grandesa que ningú no sap en què es fonamenta, però que a la gent que no hi veu més enllà del seu nas ja li està bé creure-s'ho.

Es diu una i mil vegades a través dels mitjans que Espanya és important, que té equips de futbol capaços de guanyar la champions, el mundial... Campions de fórmula 1, de moto GP... Que els seus presidents es reuneixen amb els més importants del món, com per exemple a les Azores... Res no es diu del jovent que se n'ha d'anar a treballar a Suïssa i Alemanya, com als anys 60... Aleshores els feien programes com aquell “De España para los españoles”; ara cal suposar que els mostraran els èxits esportius per tal que segueixin sentint l'orgull de ser espanyols.

El xovinisme espanyolista més exacerbat s'ha estat programant en tots els àmbits, començant pel de l'ensenyament, amb una història d'Espanya que proclamava les grandeses del descobriment d'Amèrica i la colonització cultural dels pobles nadius, tot amagant el criminal genocidi que van fer els conqueridors.

Possiblement cap poble estigui exempt de patrioterisme. Pot molt ben ser que el xovinisme sigui inherent a la natura humana. Només cal veure que el trobem fins i tot en persones intel·ligents i cultes del nostre propi poble, que pregonen la grandesa de ser català de la mateixa manera que els espanyols s'enorgulleixen de ser espanyols.

Penso que nosaltres hauríem de reflexionar en torn a aquesta temptació xovinista que sovint ens arriba i que en certa manera té trets de xenofòbia.

El poble català és avui dia una barreja de gent de diversa procedència. Un poble és una realitat social present, no només històrica. Qui associï la idea de poble amb l'origen dels individus que el formen està condemnat al fracàs. Tots el pobles som en la actualitat barreges ètniques. Unes barreges que en res disminueix el caràcter de nació del poble d'acollida quan aquesta és una realitat històrica inqüestionable, com és el cas de Catalunya.

La barreja ètnica que avui constitueix la realitat de la població catalana no ha de ser un impediment per al nostre afany d'independència. Però com ja em vist en alguna altra ocasió, sembla evident que si volem una Catalunya lliure haurem de comptar amb la nostra realitat social.

Una bona part de la població de Catalunya és d'origen espanyol. Que resideixin aquí i que possiblement estiguin emparentats amb gent catalana de soca-rel no fa que se sentin catalans per sobre de tot, sinó que la major part d'aquests persones diuen que se senten catalanes però també espanyoles. Encara que hagin nascut aquí, els seus pares són espanyols i això fa que, en els millors dels casos, aquestes persones tinguin el cor partit i que vegin el nostre catalanisme de barretina amb tints xenòfobs.

Per al nostre bé, pensant en la possibilitat d'un referèndum que potser algun dia es pugui fer, penso que a l'hora de proclamar el nostre patriotisme hauríem de tenir molt en compte de no ferir la sensibilitat de totes aquestes persones que, si bé ho mirem, pot ser que siguin majoria dins de la població de Catalunya.

Arguments per proclamar-nos nació no ens en falten. Motius per voler ser independents, tampoc. Cal doncs que els trobem i, sense que la prudència ens faci traïdors, els posem en el primer pla de les nostres reivindicacions, molt per davant de la barretina. /PC