dimarts, 15 de desembre de 2015

De cara al 20D


Després d’haver rebut alguns missatges d’origen suposadament independentista d’esquerres que preconitzen l’abstenció, ahir vaig difondre’n un que feia córrer gent de JxS, el qual senyalava que abstenir-se afavoreix la pujada de CIUTADANS. 

Bé, jo no he estat en cap moment a favor d’aquesta trampa que representa JxS. Qualsevol que pensi una mica pot veure que era una enganyifa de CDC per seguir governant el país. Si no ho va veure d’entrada ho pot veure ara ben clarament veien tot el que ha anat passant. Però tampoc estic per afavorir una majoria PP-C’s al parlament espanyol. 

Sóc independentista des de fa molts anys, però no sóc prou brètol com per creu que podem ser independents només volent-ho. Penso que la independència de Catalunya es del tot inviable avui per avui i que els que la prometen estan venent fum. I més si ho fan de manera que deixin de banda la major part del poble català actual, format per gent d’origen molt divers, sense la qual un referèndum patriòtic està ja d’entrada ben perdut. Altra cosa és seguir lluitant per mantenir viva aquesta esperança.

Però el que ens hi juguem el pròxim 20D no es la independència sino la continuïtat de la dreta espanyola al govern de l’Estat, la qual cosa pot ser mol greu.

Abstenir-se és un error sens dubte de cap mena. Sempre que la gent d’esquerres ha deixat de votar ha guanyat la dreta. Però votar partits de dretes n’és un encara més gros i estúpid. La dreta es enemiga del poble sempre, fins i tot quan es disfressa amb l’estelada. I la DRETA CATALANA, abans que catalana és DRETA. Mirem sinó com es comporta en coses essencials com ara el TTIP, les retallades, les privatitzacions... Sempre és al costat de la dreta espanyola, tant al parlament espanyol com al català. Sempre! 

Sé que a l’hora de votar pot més el cor que el cap. Cadascú sabrà què vol votar i què no. Però pensar en termes d’independència quan ens estem jugant la continuïtat dels hereus del franquisme al govern de l’Estat espanyol em sembla molt desencertat. Cada cosa té el seu lloc i el seu moment. Per veure-ho només cal fer servir el cap i no deixar-se enlluernar. /PC



dilluns, 21 de setembre de 2015

Carta a un amic independentista

Els éssers humans som diversos, però tot i així podem col•laborar.


Estimat amic,

Dius que fa setanta anys que ets independentista. Bé, jo no fa tant que en sóc. Jo només en tinc vuitanta. Vaig néixer el febrer del trenta-cinc, en temps de república, cinc mesos abans de l'alçament militar de l‘Espanya feixista. He mantingut vius al llarg de la meva vida records de la guerra, dels bombardeigs (un d’ells va matar el meu avi), de quan vaig conèixer amb quatre anys el meu pare. Encara em recordo de com anava vestit mentre em tenia alçat en el seu braç esquerre i abraçava la meva mare amb el dret. I encara em sembla estar sentint-la a ella plorant i dient-me “és el teu pare, fill; és el teu pare”.

Recordo la postguerra, els anys quaranta, les cues amb la meva mare que havíem de fer habitualment per aconseguir el menjar. I recordo haver vist un guarda civil empenyent a cops amb el fusell les dones que feien cua, perquè es posessin en fila.

A casa no érem independentistes sinó catalans de classe treballadora. La meva mare, nascuda a l’Aragó, tocant a La Franja, va venir a Barcelona amb 16 anys i la primera cosa que va fer va ser aprendre a parlar català. Es van conèixer amb el meu pare parlant català i així van seguir parlant sempre, tot i que el meu pare dominava molt bé el castellà perquè es va criar a la República Argentina i allà va cursar els seus estudis bàsics (ell no va ometre mai el mot República quan en parlava). La meva llengua materna és, doncs, el català i mai no he perdonat a l’estat espanyol que m’impedís d’aprendre’l a l’escola.

El catalanisme no va ser mai tema de conversa a casa. Sí que ho eren els records de la guerra, tant del front com de la rereguarda, els temps de la república, les vagues, els sindicalistes, els pistolers de la patronal, els fets de maig... Quan ja als anys setanta vaig llegir “Homenatge a Catalunya” de l’Orwell i “Els fets de maig” de Manel Cruells, jo ja sabia el que ells expliquen per haver-ho sentit repetides vegades a casa. I em vaig quedar ben sorprès i amb molt de goig en veure com coincidia el que ells deien amb el que a casa s’explicava.

Va ser a partir dels fets viscuts tant per mi personalment com per la meva família que ja de jove vaig prendre consciència de la injustícia que patia el poble català del qual jo n’era part. No eren els llibres ni els jocs florals ni la cultura catalana burgesa, que jo no coneixia, el que a mi em motivava sinó un sentiment pregó d’estar patint injustícia, tant per part de l’Estat espanyol com de la burgesia catalana que any rere any venia explotant la classe treballadora valent-se de les lleis espanyoles i de la força coactiva que les imposava.

Per mi la independència de Catalunya no és un fi sinó una fita en el camí cap a un món més just que l'actual. No és un privilegi ètnic sinó un fet de justícia, tal com ho era pels llibertaris que tot i lluitar al costat de la República volien la independència de Catalunya perquè no acceptaven que cap poble sotmetés a cap altre. Per això tant se me'n fot qui la defensi, si un català de soca-rel com era el meu pare o un foraster que ha triat Catalunya per viure-hi, com era la meva mare. L’únic que no accepto és que en nom d’aquesta independència es giri l’esquena a les necessitats de la major part de la població catalana, que sigui quin sigui el seu origen és el poble català del present.

No distingeixo entre blancs i negres, moros i cristians, castellans i catalans, tal com vaig exposar en un escrit que vaig publicar amb aquest títol. Distingeixo, això sí, entre qui està pels privilegis i qui per la justícia. I justícia és restituir el que s’ha pres amb violència, com l’Estat espanyol va prendre Catalunya. El temps no fa bones les accions dolentes, per més que n’enterboleixi el record i dificulti la reivindicació dels drets arrabassats. Ni tres segles ni mil són prou per fer prescriure un greuge. El poble català mereix un respecte i tothom que hi vingui ho ha de tenir present si no vol convertir-se en invasor. 

Aquest respecte que jo reclamo me’l van ensenyar des de molt petit la meva mare i el meu pare. Ella amb el seu comportament en venir de jove a Catalunya. Ell amb l’amor que expressava en parlar de la República Argentina que va acollir la seva família. I aquest és el comportament que a mi m’agradaria trobar a tothom que viu ara en aquest meu país que és Catalunya. 

Amb tot això que t'explico, amic meu, ja pots veure que tu i jo no coincidim en tot el que es refereix a l'independentisme. Però confio en que puguem coincidir en el que per a mi és essencial, que és la reivindicació d’allò que és just. Si així és, podré seguir tenint el goig de saber que tu i jo podem seguir col•laborant per fer un món millor.

Ànim i endavant! /PC


diumenge, 13 de setembre de 2015

La paradoxal situació política catalana actual

Ni la dreta catalana ni l’esquerra espanyola faran mai lliure i sobirà al poble català. La dreta catalana el farà esclaus dels rics; l’esquerra espanyola li imposarà les lleis d’Espanya.


Estem vivint a Catalunya una situació política que si no és paradoxal com a mínim és sorprenent. Un partit tradicionalment d’esquerres que dóna suport a les polítiques antisocials del govern de dretes. Un govern de dretes que promou la independència vers l’Estat espanyol però que es declara partidari de la integració a aquesta UE que arruïna els pobles de la seva perifèria. Un poble que afal•lerat per la independència accepta sense protestar les polítiques antisocials del govern de dretes. Uns partits espanyolistes que diuen voler defensar el poble català tot negant-li la sobirania... Vegem-ne algunes dades.

Presideix el govern Artur Mas i Gavarró, president ensems de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), un partit de dretes afí al pensament neoliberal de la UE. Aquest govern es dedica a destruir sistemàticament el benestar del poble català privatitzant tot el que és susceptible de ser privatitzat; a desviar diner públic per finançar projectes privats traient-lo dels pressupostos de serveis bàsics per al benestar social; a finançar il•legalment el seu partit mitjançant el cobrament de comissions per concessió de serveis i obra pública a empreses privades. El president Mas justifica les seves accions contraries al benestar del poble català escudant-se en el dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat, però calla que el seu partit CDC dona incondicional suport en el parlament espanyol a totes les propostes que presenta el govern. I com a gran estratègia de caire electoral, aquest president d’un partit que no havia sigut mai independentista abans d’ara, s’erigeix en líder d’un moviment independentista que pretén la sobirania del poble català; i a tal fi posa tots els serveis informatius catalans a donar suport a la idea independentista, tot girant-la, això sí, cap a la incorporació de Catalunya al lobby de banquers que és la UE.

El principal partir de l’oposició és Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), de caire socialdemòcrata, compromès històricament amb la lluita per una república catalana independent de l’estat espanyol i amb la defensa dels drets dels poble català. Davant la promesa del president Mas de potenciar la independència de la nació catalana ha deixat de ser oposició de govern per passar a donar suport a tota la política antisocial del govern català. I amb aquesta idea, el 19 de desembre de 2012 va signar un pacte de governabilitat que el compromet a mantenir aquest suport fins a 2016.

La renúncia d’ERC a defensar els drets socials al parlament català fa que l’assumeixin altres partits amb ideologia d’esquerra, sent la Candidatura d’Unitat Parlamentaria (CUP) l’únic que es declara a la vegada independentista. La seva acció política consisteix en donar suport a les propostes independentistes i en oposar-se a la política antisocial del govern.

La resta dels partits d’ideologia d’esquerra no estan a favor del procés independentista. Un és el Partit dels Sociallistes de Catalaunya (PSC), que manté estrets lligams amb el Partido Socialista Obrero Español (PSOE); altres són Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) i Esquerra Unida i Alternativa (EUiA).

Els partits de la dreta son la secció catalana del Partido Popular (PPC) i Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (C’s), que com és lògic defensen posicions ultraconservadores.

Seguint l’estratègia electoralista que el va portar a declarar-se independentista, el president Mas convoca per el pròxim 27 de setembre unes eleccions que pretén tinguin caràcter plebiscitari. La condició que posa és que tots els partits independentistes s’integrin en una llista electoral única, una clara trampa política que té com a finalitat la reelecció de la seva persona a la presidència. ERC s’hi avé, però la CUP no ha acceptat formar part d’aquest joc i es presentarà en solitari. Tant és, perquè CDC ja en té prou amb el suport d’ERC. 

La concurrència a la convocatòria del 27S es presenta a dia d’avui de la següent manera. 

- D’una banda CDC i ERC, juntament amb les organitzacions civils Òmniun, ANC i el Raul Romeva que concorreran en una llista única que s’anomena Junts Pel Sí. 
- De l’altra ICV-EUiA, Equo i Podemos, que es presenten en una única llista anomenada Cataluny Sí que es Pot.
- La CUP, que va en solitari com a únic partit independentista d’esquerres.
- I en solitari també els partits de dretes PPC i C’s.

La campanya electoral ha arrencat oficialment amb la gran manifestació de La Diada, però de fet els mitjans de comunicació controlats pel govern català i CDC no han parat de fer-ne des que en Mas es president. A les xarxes socials els voluntaris d’un i altre bàndol han trencat foc ja ardorosament. Els de Junts pel Sí no volen sentir parlar de res més que d’independència. Els de Catalunya sí que es pot, de benestar social. PP i C’s parlen de la unitat d’Espanya i de la cohesió social, com si els seus antecessors, els feixistes vencedors, haguessin respectat mai cap altra cohesió que no fos la dels que pensen i senten com ells. Queda la CUP, que per un cantó rep la desafecció dels partidaris de Junts pel Sí i per l’altre la sospita d’estar a favor d’en Mas, tot i que ells ja han dit quer no donaran suport a la seva investidura. I després estan els indiferents, aquesta part de la població que desapareix dins la boira del silenci perquè no creu en res i l’únic que els interessa es el seu benestar immediat. Tant se’ls en dóna qui governi, perquè mai no s’han parat a pensar en la relació que hi ha entre la manera de viure que ens hem d’empassar i la ideologia dels que manen.

Una vegada més es posa en evidència el poder de convicció dels mitjans d’informació, i també la feblesa democràtica d’aquest sistema dins del qual té més possibilitats qui de més pressupost disposa. I encara més: la poca racionalitat de l’electorat, que sense parar compte en les conseqüències del seu vot es deixa dur per la simpatia personal dels candidats.

No sabem què ens portarà aquest 27S, però pensem que res de nou. Pensem que la gent seguirà sent tan irreflexiva com fins ara; que els mitjans de comunicació seguiran controlant el pensament col•lectiu, i que el tema de la sobirania nacional te corda per llarg. Difícilment la gent es qüestionarà res del que ara no es qüestiona, perquè de ben segur que seguiran mirant la TV tantes hores com ho fan ara. Però passi el que passi, d’una cosa estem ben convençuts: 

Ni la dreta catalana ni l’esquerra espanyola faran mai lliure i sobirà al poble català. La dreta catalana el farà esclau dels rics (dels rics catalans, dels rics espanyols, dels rics europeus...); l’esquerra espanyola li imposarà les lleis d’Espanya mes les que hi afegeixi la UE. Només un partit sorgit del poble, arrelat al poble i controlat pel poble, que sigui vertaderament revolucionari i d’esquerres pot guiar el poble cap al seu alliberament. Però això, per desgracia, ens sembla que encara està molt lluny. 

To i així, no hem de defallir. Deixem que els altres es guiïn per miratges si això és el que volen fer... o per antics esquemes els que ho prefereixin. Però procurem mantenir el cap clar i el cor sencer. Que no ens enlluerni el triomf ni la idea de riquesa que tenen els rics. Que no ens arrossegui l’entorn. Que no ens guanyi la por. Pensem bé què volem per a la gent que estimem i apostem per la opció política que ens sembli més adient per aconseguir-ho. Perquè només així podrem tenir la consciència tranquil•la tant si encertem com si errem. /PC

PUBLICAT A:
http://kaosenlared.net/la-paradoxal-situacio-politica-catalana-actual/



dimecres, 9 de setembre de 2015

La imaginació contra la força

Breu nota autobiogràfica


Diada de 1964, ara fa cinquanta-un anys. La vigília al matí va néixer al meu fill Roger. Per haver nascut en aquell dia vaig voler posar-li un nom ben català. Vaig voler que es digués Roger.

En aquell temps, en plena dictadura franquista, el registre civil només acceptava noms castellans i catòlics. Però jo volia que es digués Roger, així tal com sona, en català ben català, perquè estava fart d’haver-me passat gran part de la meva vida dient-me José per comptes de Josep o Pep que és com el meu nom es diu en la llegua que la meva mare i el meu pare em van ensenyar a parlar.

No he suportat mai les imposicions perquè em semblen una falta de respecte, per això quan vaig omplir el full del registre civil vaig escriure Roger.

El funcionari que em va atendre em va dir que no podia ser, que havia d’escriure Rogelio. Li vaig dir que Rogelio era un altre nom i que jo tota la vida havia tingut Roger per un nom castellà. Però ell em va treure del calaix de la seva taula un santoral y em va mostrar que Roger no hi era. 

Està clar que jo no volia posar-li Rogelio. A sant de què! Però el funcionari tenia la força de la llei que ens imposaven els invasors, o sigui que poc hi havia a fer... Però poc no vol dir res. I així, tot mirant amb aire seriós el llibret que aquell home tenia a la mà li vaig dir que aquella edició del santoral era incompleta i com argument li vaig preguntar en quina llengua estaven escrits els noms dels carrers de Barcelona. Em va mirar fit a fit i em va dir amb veu enèrgica: “En castellano, ¿en qué iban a estar escritos?”. I aleshores jo li vaig dir: “Pues sí señor, en castellano: calle Roger de Flor”. L’home es va quedar com sorprès i en un to com d’excusar-se em va dir: “No, mire usted, por mí no hay problema. Si el señor juez lo firma...”. I jo hi vaig afegir: “No se preocupe usted, que sí que lo firmarà”, convençut que cap jutge no perdria el seu temps repassant un per un els noms dels fulls que signava. 

Quan anys més tard el vaig dur al col•legi Isabel de Villena em van demanar la partida de naixement perquè no es creien que li hagués pogut inscriure el nom en català. Era l’únic Roger del col•legi; tots els altres es deien Rogelio.

Per a mi allò era tant una qüestió de dignitat personal com de subsistència col•lectiva. A la força de l’opressor calia oposar-hi la imaginació de l’oprimit. /PC

ESCRITS RELACIONATS:

¡España UNA! ¡España GRANDE! ¡España...! No, gràcies!
http://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2013/09/espana-una-espana-grande-espana-no.html 

El “incomprensible” afán de independencia del pueblo catalán
http://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2014/09/el-incomprensible-afan-de-independencia.html 

La España imperialista y genocida
http://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2014/02/la-espana-imperialista-y-genocida.html

La voz del pueblo y los intereses de las clases dirigentes
http://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2013/09/la-voz-del-pueblo-y-los-intereses-de.html 

En torno al presente 11 de setiembre
http://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2013/09/en-torno-al-presente-11-de-setiembre.html
http://ecupres.wordpress.com/2013/09/10/documento-de-los-martes-catalunya/ 

Independencia y neoliberalismo
http://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2012/10/independencia-y-neoliberalismo.html 





dilluns, 7 de setembre de 2015

La ruta de l’independentisme

Voleu dir que l’independentisme català no ha equivocat la ruta? En comptes d'anar cap a l’esquerra a buscar la major part del poble ha girat cap a la dreta, on només hi ha la minoria acomodada. És bo aquest camí? A on ens porta?


Qui té experiència d’anar per la muntanya sap que de vegades les dreceres poden ser ingrates i fins i tot perilloses. I també sap que qui busqui companyia per fer alguna expedició complicada ha de parar compte perquè no tothom és bon company de viatge. Tant més prudent cal ser quan més perillosa sigui l’escomesa, perquè no fos que quan menys ens ho esperéssim el suposat company ens traís, com traeixen els falsos guies als emigrants que després de creuar la frontera de Mèxic amb EEUU els abandonen en el desert o els porten a on ells no volen anar. 

Això ens ve al cap pensant què fa l’ERC en aquesta aventura patriòtica que s’ha embarcat. No només s’ha ajuntat amb la dreta catalana, traint la primera idea del seu nom, ESQUERRA, sinó que s’ha posat de ple a les seves mans i s’ha obligat a seguir dòcilment el full de ruta que li han marcat. A on la faran anar? A quina part del poble català representarà d'ara endavant? Qui que estigui d'acord amb la política antisocial de CDC preferirà fer costat al criat en comptes de fer-n'hi a l'amo?

D'altra banda hi ha molts motius per no creure que el camí triat per CDC ens porti cap a la independència. Un camí de confrontació amb l’Estat espanyol que només sosté una minoria de la població de Catalunya està de bell antuvi condemnat a la derrota. Perquè vist fredament i amb ànim d’encarar la realitat, malgrat la molta propaganda feta pels mitjans d’informació catalans, aquell 9N en el qual van votar des dels menors d’edat (16 anys) fins a gent en l’últim tram de la seva vida, el desitjat SÍ SÍ no va superar el terç del cens electoral. I vist això, no és somniar truites imaginar que d’avui per demà els altres dos terços de població maltractada socialment s’empassaran que la culpa del maltractament la té el govern espanyol i que quan siguem independents lligarem els gossos amb llonganisses? No és més raonable pensar que aquesta massa de població perjudicada per un govern que es declara independentista acabi farta d’independentisme i aposti per alguna altra formació política menys patriòtica però més humana i atenta a les necessitats dels d’a baix?

També hi ha més consideracions a fer a l'hora de pensar si el camí triat per ERC és bo o si és dolent, com ara preguntar-nos quin és el vertader objectiu de CDC. És la independència de Catalunya el que de debò busca el partit de la burgesia catalana? En quin moment del passat, tant llunyà com recent, la dreta catalana ha estat per la independència? No serà més aviat que el que vol aquest partit de dretes sigui valer-se de l'afany independentista per sortir del clot on l'havien ficat les polítiques seguides en els últims períodes del seu govern? Si així fos, l'ERC no seria més que un paraigua que CDC podria descartar tan aviat com pari de ploure o el paraigua es tanqui. I quants dels seus votants li perdonaran aleshores a ERC que hagi estat fent aquest miserable paper?

Tota aquesta perspectiva negativa que hem exposat és la que tenim si prenem com a punt de mira l'ERC, però és obvi que canvia totalment si es mira des de CDC, perquè aleshores es torna positiva del tot. I no només per allò de «qui dia passa any empeny» (que també pot molt ben ser el principal motiu) sinó perquè dins del marc d'una UE com l'actual, l'aposta neoliberal té molt més futur que la dels independentismes, siguin del país que siguin. I cal no oblidar que qui porta el timó de la coalició és CDC, i que no tindrà cap mena d'escrúpol en desfer-se d'ERC en el moment que li convingui.

Però quina perspectiva tindrem de l’independentisme si en comptes d'enlairar-nos per les altes esferes mirem des d'arran de terra, que és on es troba i mira el poble català?

Els anys que segueixin al triomf de la llista única, si és que triomfa, seran de continuïtat de la política neoliberal que segueix l'actual govern convergent. Si fins ara la presència d'ERC no ha servit per aturar la voracitat de les dretes sobre la societat catalana, tampoc no cal esperar que serveixi per fer-ho a partir d'ara. Les condicions de vida de la gent no milloraran en absolut perquè el govern seguirà aplicant totes les mesures restrictives que li senyalarà el govern d'Espanya en funció del que manin des de Brussel•les. I si el mal ens ve de la UE i els líders de l’independentisme estan decidits a acceptar-lo, l’únic fonament seriós que li podria valer a l’independentisme davant la major part de la gent del poble seria el “dèficit fiscal”, perquè la suposada superioritat genètica que segons el professor Oriol Junqueras té el poble català sobre l'espanyol és un pensament tant dissortat que esgrimir-lo fóra una desgràcia gran per la convivència pacífica de tota la població catalana i en conseqüència pel mateix independentisme. I en el cas (poc probable però possible) que hi hagués un substancial canvi de forces en el govern espanyol i la política es tornés més humana, qui amb dos dits de seny apostaria per la confrontació que comporta l’actual independentisme?

Pensem que difícilment des del punt de vista del poble català de classe no privilegiada pot ser acceptable el rumb que porten CDC i ERC. A la gent que per ser catalana i ser de classe treballadora i filla de treballadors no propietaris (que és la major part del poble català tant d’abans com d’ara) ens ha tocat patir les polítiques agressives i classistes tant de l’Estat espanyol com de la burgesia catalana (que dit sigui de passada no li ha fet mai fàstics a les disposicions governamentals espanyoles) no ens rescabala de res aquest independentisme de la dreta catalana. Deixar d'estar sotmesos a Espanya per estar-ho a la UE és sortir de les flames per caure de ple a les brases. Altra cosa fóra un projecte polític que mirés pel bé del poble català, de tot el poble, no només de les classes altes. Això sí que donaria sentit a l’independentisme. Però ara per ara no sembla que aquesta idea estigui al cap d'aquests dos grans líders de l'independentisme català que són CDC i ERC. 

Potser, doncs, la sobirania de la nació catalana exigeixi deixar-nos estar de miratges i seguir lluitant serenament fins que aparegui a l’escena política catalana algú amb més amplitud de mires i prou poder de convocatòria. /PC

dilluns, 31 d’agost de 2015

Els enemics del poble català

Amic és qui està al nostre costat i col•labora amb nosaltres sense voler treure’n cap mena d’avantatge. Enemic qui treu profit de nosaltres encara que no sembli que ens faci mal.


Qui ens roba, tant si ho fa descaradament com si ho amaga rere subtils aparences, ens fa mal. I malgrat que no ho siguin en la mateixa mesura, tan enemic és qui ens ho pren tot sense donar-nos res a canvi com qui emparant-se en lleis injustes ens dóna una ínfima part del que produïm nosaltres i es queda la part més grossa.

L’Estat espanyol porta ja tres segles tractant Catalunya com a botí de guerra, enduent-se la major part dels impostos que amb el seu treball paga el poble català. Ho va fer en temps de la monarquia. Ho va seguir fent durant la II República. Ho va fer durant la dictadura feixista d’en Franco. I ho ha seguit fent durant això que en diuen democràcia. Per aquest motiu considero que l'Estat espanyol és enemic del poble català.

Any rere any des de fa més d’un segle rere segle, milers i milers d'homes catalans i dones catalanes s'han deixat la vida a les fàbriques dels amos catalans, rebent com a paga només una mísera part de tot el benefici que produïen. Els burgesos catalans amos de les fàbriques no han dubtat mai en recórrer a les lleis espanyoles i les seves forces armades per reprimir les protestes dels treballadors davant la injustícia que patien. Per aquest motiu considero que la burgesia catalana és enemiga del poble català.

Ha passat el temps. Ara una bona part del poble català ha assolit un nivell de classe mitjana prou estimable com per no sentir que la burgesia sigui la seva enemiga. El bon nivell de vida que hem gaudit a fet que ens sembli normal i fins i tot desitjable que la burgesia mani i que faci les coses a la seva manera perquè tot i així ens deixa viure prou bé.

Però les coses estan canviant. La burgesia europea agredeix les classes treballadores amb lleis injustes per poder tenir mà d'obra barata. Per això van inventar la UE i l'euro. Per això van imposar mitjançant guerres i intrigues polítiques aquesta falsa democràcia que ara governa. Per això s'han apropiat de tots els mitjans de comunicació i han contractat i format equips de gent capaç de rentar el cervell a la població. I què fan ara els burgesos espanyols i catalans? Doncs posar-se al costat de la burgesia europea. Els burgesos no tenen pàtria sinó negocis.

Ara a Espanya governa el PP i a Catalunya CDC. L'un i l'altre apliquen les polítiques neoliberals de la UE. El PP per convicció pròpia. CDC diu que perquè li ho mana el govern d'Espanya. Però sabem ben bé del cert que CDC està d'acord amb el PP per fer el que manen des de Brussel•les. En el Parlament espanyol estan sempre d'acord i CDC vota sempre a favor del PP. CDC menteix doncs quan diu que ho fa per obligació. No ho fan per obligació sinó per convicció.

Segons això en aquest moment el poble català té dos enemics: el govern espanyol i el govern català de CDC. Tots dos governs defensen els interessos de la burgesia catalana, espanyola, europea i mundial i van contra els drets del poble català.

En conseqüència, si volem ser lliures i sobirans ens hem de desfer de l'opressió d'aquests dos grans explotadors: l'Estat espanyol i la burgesia catalana que en aquest moment governa Catalunya mitjançant CDC i la persona de l'Artur Mas.

Contràriament al que diuen els mitjans de comunicació controlats per CDC, la independència de la nació catalana no requereix donar un xec en blanc al representant d'aquesta burgesia explotadora i lladre. Molt al contrari. La independència que la dreta catalana ens pugui portar no serà més que aparent perquè si en el millor dels casos deixéssim d'estar sotmesos a l'Estat espanyol, no deixaríem d'estar-ho a la burgesia catalana, a l’espanyola, a l’europea i a la mundial, perquè totes són una i actuen coordinades. Pot ser que Catalunya sigui més rica que ara perquè l’Estat espanyol deixarà d’endur-se’n la gran part dels impostos que ara s’emporta. Però el poble català serà cada cop més pobre perquè haurà de complir amb els compromisos que el govern català de dretes haurà lligat amb la UE abans que hàgim aconseguir la independència.

Endavant, doncs, tothom que pensi que li tocarà la sort d'estar entre els afavorits. Apunteu-vos dòcilment a les files dels rics els que vulgueu recollir les molles dels seus pantagruèlics àpats. Però penseu-ho bé els que vulgueu una Catalunya sobirana i un futur millor per al poble català. /PC


divendres, 31 de juliol de 2015

Les aliances perilloses

Aliar-se amb l'adversari per aconseguir algun objectiu comú és perillós, perquè els interessos poden ser contraris en el moment menys oportú.


Després del referèndum grec, quan esperàvem una posició forta per part de Grècia en la seva negociació amb la UE, ens vam veure sorpresos davant la intolerància europea i la submissió grega. No ens ho esperàvem i no vam ser pocs els que ens trencàvem el cap cercant una explicació raonable. Es van fer moltes hipòtesis, a qual més absurda, com la que el mateix Tsipras pogués ser un impostor a la manera com ho van ser alguns polítics suposadament d'esquerres en el que a Espanya es coneix com la transició, aquest pas gens exemplar de la dictadura a alguna cosa que se li segueix dient democràcia però que ja sabem que no ho és.

Han passat uns dies i després de les primeres informacions i hipòtesis comencen a arribar notícies que ens ajuden a entendre el perquè dels fets. Així hem sabut que Tsipras s'havia entrevistat amb Putin i que ell i el seu ministre d’economia Varoufakis confiaven en poder sortir de l'euro amb una ajuda de Rússia que no van obtenir. Algun titular apuntava la possibilitat d'una gran traïció de Putin, que va prometre primer i després per algun ignorat motiu es va fer enrere. Però vet aquí que avui ens arriba la notícia següent: "El govern grec dóna suport a la política de l'estat israelià!" [1]. Llegint aquest escrit s'entén que el soci de SYRIZA al govern, un partit independentista d'ultradreta que controla el ministeri de defensa, ha tancat el pas a tota negociació amb Rússia al reafirmar la col•laboració grega amb el govern d'Israel.

No podia ser de cap més altra manera. SYRIZA, un partit d'esquerres, tenia per company de viatge en el govern a un partit de dretes, cosa que no és sinó una aliança amb el seu més perillós enemic. Un enemic que, com era d'esperar, no ha vacil•lat a posar-se en contra del seu soci quan li ha semblat més oportú per als seus propis interessos.

Grècia mereix la nostra atenció en tant que és un país oprimit per la UE, igual que el nostre, però molt especialment pel procés que estem vivint ara aquí a Catalunya, on un govern neoliberal disfressat d'independentista (CDC) està privatitzant la sanitat pública i tot el que pugui ser objecte de negoci.

Tres anys porta el partit del govern enfervorint l'ànim independentista del poble català. Per això ha mobilitzat tots els mitjans de comunicació que controla (TV3, Catalunya-Ràdio i diversos diaris) i ha desplegat una permanent activitat d'organitzacions civils que suposadament no són partidistes però que estan completament controlades per persones afins a la ideologia del govern (OMNIUM CULTURAL i ANC). Amb aquestes maniobres ha aconseguit confondre al poble català independentista fent-li creure que la independència és a l'abast de la presidència del govern, la qual cosa és completament falsa. I ha aconseguit a més que la idea de la independència prevalgui sobre qualsevol altra consideració d'índole política en el pensament col•lectiu català, eludint d'aquesta manera que la societat catalana es fixi en tot la despulla que des del govern mateix s'està duent a terme al benestar de la població. Una cosa que no és molt difícil d'aconseguir en un país com la Catalunya actual on la societat està completament aburgesada.

En l'actualitat ocupa l'escena pública la lluita per la independència. Amb enganyosa maquinació el govern català convoca unes eleccions autonòmiques que diu tenen caràcter plebiscitari, després de les quals assegura que de sortir vencedor a les urnes declararà unilateralment la independència de Catalunya en relació amb l'Estat espanyol, cosa que és sens dubte inviable. Per aconseguir aquest triomf convida a totes les formacions polítiques a unir-se en una llista electoral única amb renúncia expressa de les seves respectives ideologies i programes de govern. Una cosa així com un xec en blanc en l'ordre polític a favor del govern.

El debat sobre l'arrogant proposta del president del govern ocupa tota l'actualitat informativa. No es diu res sobre les conseqüències que per a la nació catalana puguin comportar una legislatura més de govern neoliberal. No es diu res sobre l'accelerada pobresa que les polítiques neoliberals del govern estan creant entre les capes socials més desafavorides. No, no es parla per a res de tot el que no sigui independència, sense qüestionar-se la manera, fins avui desconeguda, que el govern té previst per assolir-la.

Pensem que el poble català es juga el futur en aquesta estratagema de la dreta neoliberal catalana. Que aquesta proposta de deixar de banda ideologies i programes de govern per donar suport a la suposada estratègia independentista del govern és un parany i que pot sortir-nos tan cara com li està sortint al poble grec l'aliança del seu primer ministre amb l'extrema dreta.

Deixar el poder en mans de l'enemic és l'error més gran que es pot fer en matèria d'estratègia política. Tant de bo no totes les formacions polítiques catalanes caiguin en aquesta trampa. / PC


divendres, 17 de juliol de 2015

Catalunya vista des de Grècia

La UE ha actualitzat en euros la vella dita “tot el que no són pessetes són punyetes”

La sorprenent conducta del primer ministre grec Tsipras ha generat des del primer moment tota mena de comentaris i especulacions. No sembla exagerat dir que ningú no s’esperava que fes el que ha fet. Segurament ho sabrem més tard o més d’hora, però de moment no hi ha res que ens doni pistes suficients per formular cap hipòtesi mitjanament vàlida de per què ho ha fet.

Però siguin quins siguin els seus motius, el cas Tsipras ens convida a reflexionar sobre un altre fet de plena actualitat a Catalunya, con és la lluita per la independència pàtria. Una lluita plenament legítima i humana que ve de molt lluny, que ha estat secreta durant molts anys, però que ara passa per un moment esplendent degut al benefici electoralista que alguns polítics catalans i espanyols en treuen.

D’ençà que el poble català es va llançar al carrer en manifestacions en pro de la independència tan clares i contundents com las de les tres darreres celebracions de la Diada, els principals programes de la TV catalana han girat en torn a dos temes: 1) la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent d’Espanya; i 2) la possibilitat de poder seguir formant part de la UE, una possibilitat que en tot moment han donat per bona i desitjable.

Al nostre entendre hi ha hagut dues raons per concentrar el discurs independentista en aquest dos punts. La primera que se’ns acut és el materialisme que impregna la mentalitat de la població catalana actual. La segona és la ideologia dretana i clarament neoliberal del partit que governa i que controla els principals mitjans de difusió.

Ben enrere han quedat ja aquells anys 60 en que es reivindicava la independència com un dret de justícia. Ara de justícia el discurs oficial gairebé no en parla; només parla d’interès. “Espanya ens roba. Quan siguem independents tindrem millor economia i viurem millor”. Qui viurà millor, el poble català o les classes privilegiades catalanes? Qui ens diu que no caurem en mans d’una UE neoliberal que ens convertirà en colònia seva tal com fa amb Grècia? Que això passi o que no passi dependrà de qui faci els tractes, si és que mai s’arriben a fer, i mal auguri és que el moviment independentista el lideri una formació neoliberal com ho és CDC.

La independència del nostre país és un bé desitjable sens dubte de cap mena. En el fons del més profund del sentiment patri glateix l’esperança d’aconseguir-la. Per això la independència s’ha convertit en una idea potent que mou gent sense pensar en res més que en empènyer per tal de tenir-la. 

D’aquest afany en treu profit el partit del govern, el qual amb una ben coordinada acció de tots els mitjans d’informació que controla ha aconseguit imposar el seu president com a líder del moviment independentista. La gent l’accepta sense pensar en res més que en ser independents. Talment com si ell tingués la clau de la independència pàtria, quan en realitat no té res més que bones paraules. 

En fi... Més tard o més d’hora el poble ho veurà, com s’està veient ara el gran amor que professava per Catalunya el Molt Honorable President Jordi Pujol. Esperem que quan això passi, hi hagi encara ànims per seguir lluitant en pro d’una Catalunya independent i socialment més justa que la que ara s’albira. /PC


diumenge, 22 de març de 2015

Els heretges d’avui

En temps passats heretge era qui gosava negar o tan sols qüestionar algun del dogmes de la Santa Mare Església. Avui heretge és qui qüestiona una “idea potent”, és a dir, qui no creu el que creu tothom. I què és el que creu tothom? El que el poder implanta en els cervells a força de repetir-ho.


No creure el que creu tothom comporta un risc digne de ser tingut en compte. Ja Plató ens explicava fa vint-i-cinc segles a “La Caverna” què li passa a qui pretén obrir els ulls als que es troben còmodes a les fosques. La Bíblia també ens diu el que els passava als profetes per voler denunciar les injustícies dels governants o les aberracions que cometia el poble. I sense anar-nos-en tant lluny en el temps, podem veure què els passa als activistes que no estan d’acord amb les disposicions injustes dels governs de torn i surten al carrer a manifestar-se. 

Qüestionar una “idea potent” no comporta res de bo per a qui ho fa. La gent vol viure tranquil•la, sense res que faci trontollar les seves conviccions personals. I tant és que aquestes siguin vertaderes com que siguin falses, perquè són conviccions acceptades lliurement per cadascú, bé perquè sigui una idea plaent o bé perquè creure el que creu tothom dóna seguretat. Una bona exposició de com es forma i con funciona una “idea potent” es pot trobar en l’article de F. Javier Romeu Soriano titulat "Carpaccio de cerebro", al qual s’hi pot accedir mitjançant l’enllaç que oferim més avall *.

Parlar d’heretges i heretgies avui, quan la societat occidental no es mou preferentment per idees religioses pot semblar fora de lloc. Però de fet no ho és, perquè la FE no ha desaparegut de l’àmbit de la nostra vida personal sinó que és el moll de l’os de les nostres conviccions més pregones. L’única cosa que ha canviat és l’objecte de la FE, allò en què creiem. Avui tothom creu, sense qüestionar-s’ho ni en somnis, en la bondat de la propietat privada. I fins i tot en les capes de població més desposseïdes trobem arrelada aquesta convicció que, sens dubte de cap mena, és el fonament més fort de la despossessió que pateixen. Tant és així que gairebé ningú no dubta en titllar d’inadaptat social l’individu que contravé aquest sagrat principi.

Des de temps immemorials els governants es valen de les idees potents per manipular la conducta de la gent. Però a partir del que en termes d’història coneixem com l’Edat Contemporània, a mesura que la democràcia s’ha anat instal•lant en les formes de govern del països que en diem “món occidental”, les idees potents han anat guanyant en importància com a eina de manipulació. Vegem sinó si algú s’atreveix a dir en veu alta que el comunisme es millor que el capitalisme. Difícilment trobarà consens qui faci aquesta afirmació. I no obstant, la cobdícia i l’afany de possessió propis del capitalisme són causa d’una immensitat de desgràcies arreu del món, fins el punt de fer perillar el futur de la humanitat sencera. 

Els dogmes sagrats de la FE compartida per la nostra societat els dicta el capitalisme mitjançant els seus mitjans de difusió. Els predicadors religiosos han estat substituïts avui dia pels periodistes. La manipulació del llenguatge, ja sigui amagant informació o donant-la de manera que pugui ser interpretada de manera equívoca... L’ús d’imatges descontextualitzades... La repetició incansable de opinions interessades... La incitació a seguir determinats comportaments... Tot això i molt més són recursos per a la manipulació del pensament col•lectiu que els governants fan servir a dojo per tal de conduir el poble cap a on els convé a ells.

L´única cura que han de tenir els polítics és la de saber quina és la “idea potent” en aquell moment, és a dir: què vol sentir el poble. Quanta més gent comparteixi aquesta idea, aquest pensament o aquest sentiment, més possibilitats té el polític de triomfar. I tant és que ell pensi i senti el mateix o no; n’hi ha prou amb que la gent ho cregui. És per això que menteixen els polítics. És per això que menteixen els diaris i els principals informatius controlats pels poders dominants. Es tracta de fer creure al poble el que el poble vol creure, que no és sinó que els lidera algú que comparteix el seu pensar i sentir.

Ai de qui gosi dir en veu alta quelcom contrari al que vol sentir tothom! No el titllaran d’heretge perquè la paraula no està ja de moda. No el cremaran en una foguera perquè això ja no es fa avui dia, tot i que els exercits dels poderosos del món no paren de cremar gent de viu en viu mitjançant bombes i explosius de tota mena. No el torturaran perquè això és quelcom mal vist per la major part de la gent, tot i que les organitzacions repressives ho facin d’amagat sempre que els convé. Però de ben segur que haurà de rebre la desaprovació del seu entorn. I tant és que tingui raó. Tant és que el que digui ho pugui observar tothom. Tant és! 

La FE és el conjunt de creences compartides que té com a finalitat controlar la conducta del poble. Qui gosi qüestionar aquesta FE serà declarat reu d’heretgia. /PC

* F. Javier Romeu Soriano
"Carpaccio de cerebro"

dissabte, 14 de març de 2015

No al dret a decidir sense un debat previ obert i no manipulat

No accepto aquesta trampa de la falsa democràcia que preconitza “el dret a decidir” sense un debat previ obert en el qual hi tinguin cabuda tots els agents socials i les forces polítiques d’esquerra. No accepto la manipulació que des de la dreta catalana s’està fent del legítim sentiment d’independència del poble català.


Donar per bons els fets passats és prescindir del més elemental principi de justícia, com ho és la restitució d’allò que estat robat. I sí el robatori s’ha comés amb violència, aleshores serà també donar per bona la violència.

Fer justícia vol dir jutjar els mals comesos sigui quin sigui el temps que hagi passat. Ni prescripció ni punt final han de valer per garantir la impunitat dels malfactors. Només el reconeixement del mal comés i la justa reparació en la mesura del que sigui possible han de valer si volem viure en un món on la violència i l’engany no hi tinguin cabuda. 

A tothom que m’ofereixi la possibilitat política del “dret a decidir” li dic que aquesta proposta és un parany malintencionat. Que es fa ignorant o volent ignorar que Catalunya és un país ocupat militarment des de l’any 1714 i envaït d’aleshores ençà a l’empara de la violència perpetrada contra el poble català en aquella ocasió i en totes les que l’han seguit. Una violència que ha consistit en la apropiació del seu territori en qualitat de botí de guerra i en la imposició de lleis i accions genocides contra la població.

El dret a decidí en un país envaït per gent provinent del país opressor  és una fal•làcia, un parany per a ingenus, una estratègia per legalitzar l’opressió. 

El més elemental sentit de la justícia ens diu que Espanya ha de renunciar a seguir ocupant militarment Catalunya. Que ha de restituir al poble català els drets que li va usurpar, com ho és el de governar-se de la manera que determini el seu poble. 

A tothom que visqui a Catalunya i per ser d’origen espanyol o bé descendent de famílies espanyoles digui o pensi que Catalunya ha de seguir sota el domini d’Espanya li dic ara mateix que amb la seva actitud està donant suport a la injustícia comesa per l’estat invasor. Que no és el sentit de la justícia el que mena el seu pensament sinó el de la conveniència. 

Justícia i conveniència poden anar de la mà, però les més de les vegades són antagòniques. Sovint la conveniència fa que es vulgui ignorar la veritat i que de manera explícita o tàcita s’accepti la injustícia. Quan això passa, la injustícia deixa de ser rebutjada i es converteix en vàlida en la mesura que ens proporcioni el que volem. És el triomf de la immoralitat. És descartar les normes que ens protegeixen del abús dels poderosos. És un suïcidi col•lectiu. És posar-nos plegats a llançar pedres enlaire amb els ulls closos tot esperant estúpidament que no caiguin a sobre nostre. Bojos! 

El poble català té dret a lliurar-se de l’opressió de l’Estat espanyol. Els líders independentistes catalans fan mans i mànegues per fer entendre això a tota la població de Catalunya, sigui quin sigui el seu origen i la seva condició social. Però el seu esforç es perd davant el poc valor que tothom dóna avui a la justícia i el molt que dóna a la conveniència. 

Trencar l’acceptació folla que la nostra societat fa de la injustícia és un pas obligat per posar les coses al seu lloc, tant pel que fa a la independència con en tots els ordres de la vida. No podem exigir la independència mentre no exigim justícia en tot i per a tot. Justícia social en primer lloc. Amor a la IGUALTAT i a la FRATERNITAT com a passos previs per poder parlar de LLIBERTAT. 

Hem de concebre la llibertat com un dret per a tothom si no volem córrer el risc de sotmetre-la a les conveniències de qui la concedeixi. En un món d’esclaus només són lliures els amos. És per això que no es pot deslliurar la lluita per la independència de la lluita per la justícia social. Mentre hi hagi capes socials opressores hi haurà estats opressors. Això ho han d’entendre bé els líders dels partits polítics catalans que es proclamen independentistes però deixen de banda la justícia social. Però qui ho ha d’entendre bé de debò és aquest poble català que vol la independència.

Mai no tindrem una Catalunya lliure mentre el govern estigui en mans d’una classe burgesa que vulgui tenir sotmeses les capes socials treballadores. Mai no aconseguirem que Espanya ens tregui el peu del damunt mentre els interessos de classe regeixin les decisions polítiques. Mai!

Catalunya, igual que el món sencer, serà lliure en la mesura que sigui revolucionaria. Però mentre la major part de la seva població segueixi donant per bona la ideologia capitalista, aquest posar el que és convenient per davant del que és just, no ho serà mai. /PC

PUBLICAT A:

dissabte, 14 de febrer de 2015

L’il•lusionisme polític present a Catalunya

“Qui vulgui governar ha de saber enganyar” (Maquiavelo)


Aviat farà cinc segles que corre pel món el llibre de Niccolò Machiavelli titulat “Il Principe”, en el qual dóna consells útils per als que exerceixen o volen exercir l’art de governar. Com sol passar gairebé sempre quan es tracta de clàssics del pensament, no cal haver-lo llegit per arribar a les mateixes conclusions que ell, perquè els fets que al llarg de la vida podem observar ens les fan evidents. 

Deia Maquiavel que per governar s’ha de saber enganyar. No en tenim cap dubte perquè dia rere dia veiem com el poder rau en mans dels mentiders, dels que més habilitat i més mitjans tenen per prometre en campanya el que saben bé que després no donaran, bé perquè no els serà possible o bé perquè no els convé donar-ho. I veiem també com les seves malifetes queden impunes a l’empara de mentides tan descarades que no se les empassa ningú. És evident que el cinisme és una característica força comuna entre polítics exitosos. 

També està clar que la major part dels enganys es fan amb la col•laboració dels enganyats, tant en l’ordre polític com en tot. Així ho senyala Maquiavel quan diu que “els homes som tan ximples i vivim tan enganxats a les nostres necessitats que qui vol enganyar sempre troba algú que li ho faci fàcil”. Ho veiem sempre que els líders polítics ofereixen el que el públic desitja, ja sigui benestar econòmic, llibertat, o qualsevol altra benefici que no exigeixi esforç. Perquè això sí: el que la gent vol sempre és que algú li tregui les castanyes del foc. 

Ben mirat el que diu Maquiavel és que un bon polític ha de ser un hàbil il•lusionista. Que ha de fer veure al poble que li pot donar o aconseguir allò que desitja. Que la realitat no és la que és sino la que tothom vol que sigui. I sobretot, que ell és la persona adequada per dur a bon port el desitjat projecte. Il•lusionisme en màxim grau! Màgia pura! Hipnosi! Aquesta és, sens dubte, la base de l’art de governar que han d’aprendre bé els professionals de la política que vulguin tenir èxit.

Gràcies al bon aprenentatge que els nostres governants han fet d’aquests maquiavèl•lics principis podem veure com els polítics de dretes, els que defensen per sobre de tot els interessos de les classes privilegiades prometen al poble millores econòmiques contràries als interessos dels seus patrocinadors. I gràcies també a la esmentada necessitat de veure complagudes les seves íntimes aspiracions veiem com els seus votants creuen aquestes promeses en sense cap mena de reflexió, guiats només per la simpatia que els desperta la figura del candidat en prometre allò que volen rebre com a premi per haver-lo votat.

No ens fixarem ara en els feixistes de soca-rel que tot parlant de democràcia governen amb la prepotència que era pròpia dels anys de la dictadura. No. Ens fixarem en aquells mes subtils que amb menyspreu de la veritat diuen estar al costat del poble mentre apliquen polítiques neoliberals que són ruïnoses per a la majoria de la població. En aquells que diuen voler la independència pàtria però donen suport als pressupostos que disminueixen serveis públics i perjudiquen a la major part de la població. En aquells que arboren la bandera independentista però no mouen un sols dit per oferir a la totalitat de la població cap perspectiva de futur que pugui engrescar-la a voler viure en una Catalunya lliure on la justícia social estigui per sobre dels privilegis de classe. Ens fixarem en aquells que amb ignorància absoluta de la realitat i basant-se tan sols en l’aritmètica ens volen fer creure que per tenir un país lliure i com cal n’hi ha prou amb que la meitat més un dels votants opti per un partit independentista. Ens fixarem en aquells que s’omplen la boca parlant de la Catalunya que volem com si tot el poble català volgués el mateix; com si al país nostre no hi hagués qui volgués un poble d’esclaus al servei de les classes privilegiades.

Tots aquest que acabem d’assenyalar són autèntics il•lusionistes, mags creadors d’il•lusió col•lectiva que, valent-se del noble i molt legítim anhel d’independència del poble, van fent la seva carrera política tot prometent el que saben ben del cert que no poden donar.

Viure amb il•lusió és bonic i necessari. Però il•lusionar als altres per treure’n partit no n’és gens de bonic. És un engany, una estafa a la bona fe de la gent.

Siguem crítics. Tinguem seny. No renunciem a les nostres il•lusions, als nostres anhels de justícia i llibertat, però no ens deixem portar per cants de sirena que ens arrosseguin a una ruïna més que probable. 

La llibertat pàtria és un dret irrenunciable. Però vigilem que aquests que diuen voler la independència no ens arrosseguin cap a la més total dependència d’aquest lobby de banquers que és la UE. 

La independència no ens baixarà del cel sinó que vol l’esforç i el compromís de tothom. No n’hi ha prou en arborar estelades, sinó que cal formar part dels equips de treball que tinguem a mà. Amb il•lusió i ganes, però amb sentit crític, fent servir el cap tant com el cor. /PC




dissabte, 10 de gener de 2015

El cost d'ignorar el poble

Després del triomfalisme del 9N arriba l'hora de la veritat. Ja no n'hi ha prou amb declarar-se independentista sinó que la realitat social del país exigeix a cada partit deixar ben clara la ideologia que amaga sota l'estelada.


Amb el 2014 s'esvaeix el somni d'assolir la independència pàtria d'avui per demà. Les meravelloses eleccions plebiscitàries que ens havien de dur indefectiblement a la creació del tan desitjat Estat Català no es presenten tan idíl·liques com ens deien. Nous actors polítics han entrat a escena i posen de relleu de manera inequívoca la presència de la part de poble català que el somni independentista ignorava.

Els polítics independentistes catalans no en tenen d'altre que assumir la realitat del propi país. La terra dels catalans està poblada avui per gent molt diversa procedent d'altres terres. Per la major part d'aquesta gent hi ha coses més importants que la independència de Catalunya, algunes de les quals els poden ser fins i tot contràries a aquest noble i molt legítim desig del poble català. Ens cal tenir present aquesta gent perquè en cas de plebiscit serà la que decidirà el destí del nostre país.

No és assenyat ignorar les lliçons de la història. I la història ens diu que tots el projectes polítics que han ignorat el poble han fracassat. Sense anar gaire lluny ni en l'espai ni en el temps trobem la caiguda de la II República Espanyola, que va ignorar i fins i tot combatre el seu propi poble per comptes de combatre els feixistes que se li revoltaven.

Amb tot l'avenç ideològic que la República comportava, no deixava de ser una República burgesa, classista, capitalista. Els rics per damunt dels pobres. Els amos por sobre dels treballadors. Res de igualtat ni de fraternitat ni de cap mena de llibertat que posés en perill els interessos de les classes privilegiades. Tothom al lloc de sempre. Els de baix, a baix; els de dalt, a dalt. Ordre i autoritat en primer lloc. Després ja en parlarem. Bé, en parlarem si a qui mana li convé. 

Aquella república no era revolucionària. S'inspirava en Els Drets de l'Home i del Ciutadà proclamats al 1789 per l'Assemblea Nacional Constituent francesa, la qual cosa ja era un gran pas, però es quedava a mig camí dels Drets Humans. Les classes humils quedaven sota l'arbitri de les privilegiades. El poble seguia clamant justícia, i la força de l'Estat l'ignorava quan no el reprimia.

Però un poble és molt més que un estat. L'estat és el poder però el poble és la vida. I no hi ha cap esclavatge que perduri allà on hi ha vida. Per acabar amb un poble cal exterminar-lo, ja sigui matant tota la seva gent o disgregant-la de manera que arribi a perdre la memòria. Però si el poble és viu acabarà reeixint i potser fins i tot imposant-se.

El poble català n'és un exemple. Tres segles fa que Espanya ens oprimeix i encara es viu l'afany d'independència. Podrem mai aconseguir-la? Potser sí si som conscients de la nostra realitat social i actuem en conseqüència. Però serà molt difícil i potser impossible si no sortim de la nostra bombolla sentimental, aquesta mena de ceguera que no ens deixa veure la realitat de la nostra societat.

Tal com ens mostren l'11S i el 9N passats, més de la meitat de la població no ha donat mostres d'estar per la independència. I ben mirat, no té cap motiu d'ordre sentimental per independitzar-se d'Espanya. Difícilment, doncs, votaran a favor de la independència en cas de referèndum si no els donem algun motiu important per fer-ho. I quins motius els hem donat fins ara? Els hem dit que quan Espanya no ens espoliï serem més rics. Bé, potser sí però, qui serà més ric? És molt ambigu això. La gent està farta de veure con els diners van a parar a mans dels de sempre.

Al llarg de tota la campanya que es ve fent en els dos últims anys, gairebé no s'ha dit res que pugui motivar seriosament aquesta població indiferent a la nostra independència. No s'ha fet cap crítica seriosa a les polítiques del govern de CiU, a les retallades, a l'empobriment del país i la repercussió que això té sobre les capes més desfavorides de la població. I si s'ha fet alguna crítica, no s'ha fet de manera que arribi al poble. Per què no s'està fent això? Pel pacte entre el govern i la oposició, potser? O potser perquè l'oposició ni tant sols es planteja fer un país molt més just i més igualitari que l'actual? Sigui com sigui, aquest silenci és contraproduent. Per engrescar la gent d'origen foraster cal presentar arguments convincents.

Hem de ser molt conscients que, tant si volem com si no, necessitem la col·laboració del poble català d'origen espanyol. Necessitem que tinguin algun motiu que els faci independentistes. No n'hi ha prou amb omplir d'estelades el poble o el barri on vivim. Cal veure quines són les necessitats reals de la gent i presentar propostes polítiques adients. A qui no li arriba el sou fins a fi de mes tant li fa qui governi mentre les decisions que es prenguin segueixin escanyant els de baix en benefici dels de dalt. 

En opinió de qui això escriu, els partits i les organitzacions civils que ara s'afanyen per la independència haurien de posar en el primer pla del seu discurs els problemes que avui pateix el poble de Catalunya. Haurien de posar per davant de tot l'esperança d'una major justícia social. És evident que el partit que avui governa a Catalunya no ho pot fer això, perquè la seva línia ideològica és netament neoliberal i contrària per tant a aquest afany de justícia social que hauria de ser el motor principal de l'independentisme. Però els altres partits independentistes sí que haurien de jugar aquesta carta. I ben fort que l'haurien de jugar. I no es donant suport a les retallades del govern com això es fa.

Els independentistes catalans no estem oferint res que engresqui el poble català d'origen espanyol. En prioritzar la independència s'estan deixant de banda les necessitats més bàsiques de la major part de la població, com ara el dret a tenir un habitatge digne i un sou que permeti viure dignament. No s'està fent bé tot el que ara es fa a l'empara de l'estelada. S'està ignorant més de la meitat del poble català, i això ho pagarem car, perquè la independència de Catalunya no serà possible mentre no la vulgui la major part de la seva població. /PC


ARTICLES RELACIONATS:

Cal acostar-se a l'altre

http://pepcastelloenllenguapropia.blogspot.com.es/2014/11/cal-acostar-se-laltre.html 

Després de l'èxit ve el repte
http://pepcastelloenllenguapropia.blogspot.com.es/2014/11/cal-acostar-se-laltre.html