dissabte, 14 de febrer de 2015

L’il•lusionisme polític present a Catalunya

“Qui vulgui governar ha de saber enganyar” (Maquiavelo)


Aviat farà cinc segles que corre pel món el llibre de Niccolò Machiavelli titulat “Il Principe”, en el qual dóna consells útils per als que exerceixen o volen exercir l’art de governar. Com sol passar gairebé sempre quan es tracta de clàssics del pensament, no cal haver-lo llegit per arribar a les mateixes conclusions que ell, perquè els fets que al llarg de la vida podem observar ens les fan evidents. 

Deia Maquiavel que per governar s’ha de saber enganyar. No en tenim cap dubte perquè dia rere dia veiem com el poder rau en mans dels mentiders, dels que més habilitat i més mitjans tenen per prometre en campanya el que saben bé que després no donaran, bé perquè no els serà possible o bé perquè no els convé donar-ho. I veiem també com les seves malifetes queden impunes a l’empara de mentides tan descarades que no se les empassa ningú. És evident que el cinisme és una característica força comuna entre polítics exitosos. 

També està clar que la major part dels enganys es fan amb la col•laboració dels enganyats, tant en l’ordre polític com en tot. Així ho senyala Maquiavel quan diu que “els homes som tan ximples i vivim tan enganxats a les nostres necessitats que qui vol enganyar sempre troba algú que li ho faci fàcil”. Ho veiem sempre que els líders polítics ofereixen el que el públic desitja, ja sigui benestar econòmic, llibertat, o qualsevol altra benefici que no exigeixi esforç. Perquè això sí: el que la gent vol sempre és que algú li tregui les castanyes del foc. 

Ben mirat el que diu Maquiavel és que un bon polític ha de ser un hàbil il•lusionista. Que ha de fer veure al poble que li pot donar o aconseguir allò que desitja. Que la realitat no és la que és sino la que tothom vol que sigui. I sobretot, que ell és la persona adequada per dur a bon port el desitjat projecte. Il•lusionisme en màxim grau! Màgia pura! Hipnosi! Aquesta és, sens dubte, la base de l’art de governar que han d’aprendre bé els professionals de la política que vulguin tenir èxit.

Gràcies al bon aprenentatge que els nostres governants han fet d’aquests maquiavèl•lics principis podem veure com els polítics de dretes, els que defensen per sobre de tot els interessos de les classes privilegiades prometen al poble millores econòmiques contràries als interessos dels seus patrocinadors. I gràcies també a la esmentada necessitat de veure complagudes les seves íntimes aspiracions veiem com els seus votants creuen aquestes promeses en sense cap mena de reflexió, guiats només per la simpatia que els desperta la figura del candidat en prometre allò que volen rebre com a premi per haver-lo votat.

No ens fixarem ara en els feixistes de soca-rel que tot parlant de democràcia governen amb la prepotència que era pròpia dels anys de la dictadura. No. Ens fixarem en aquells mes subtils que amb menyspreu de la veritat diuen estar al costat del poble mentre apliquen polítiques neoliberals que són ruïnoses per a la majoria de la població. En aquells que diuen voler la independència pàtria però donen suport als pressupostos que disminueixen serveis públics i perjudiquen a la major part de la població. En aquells que arboren la bandera independentista però no mouen un sols dit per oferir a la totalitat de la població cap perspectiva de futur que pugui engrescar-la a voler viure en una Catalunya lliure on la justícia social estigui per sobre dels privilegis de classe. Ens fixarem en aquells que amb ignorància absoluta de la realitat i basant-se tan sols en l’aritmètica ens volen fer creure que per tenir un país lliure i com cal n’hi ha prou amb que la meitat més un dels votants opti per un partit independentista. Ens fixarem en aquells que s’omplen la boca parlant de la Catalunya que volem com si tot el poble català volgués el mateix; com si al país nostre no hi hagués qui volgués un poble d’esclaus al servei de les classes privilegiades.

Tots aquest que acabem d’assenyalar són autèntics il•lusionistes, mags creadors d’il•lusió col•lectiva que, valent-se del noble i molt legítim anhel d’independència del poble, van fent la seva carrera política tot prometent el que saben ben del cert que no poden donar.

Viure amb il•lusió és bonic i necessari. Però il•lusionar als altres per treure’n partit no n’és gens de bonic. És un engany, una estafa a la bona fe de la gent.

Siguem crítics. Tinguem seny. No renunciem a les nostres il•lusions, als nostres anhels de justícia i llibertat, però no ens deixem portar per cants de sirena que ens arrosseguin a una ruïna més que probable. 

La llibertat pàtria és un dret irrenunciable. Però vigilem que aquests que diuen voler la independència no ens arrosseguin cap a la més total dependència d’aquest lobby de banquers que és la UE. 

La independència no ens baixarà del cel sinó que vol l’esforç i el compromís de tothom. No n’hi ha prou en arborar estelades, sinó que cal formar part dels equips de treball que tinguem a mà. Amb il•lusió i ganes, però amb sentit crític, fent servir el cap tant com el cor. /PC