diumenge, 22 de març del 2015

Els heretges d’avui

En temps passats heretge era qui gosava negar o tan sols qüestionar algun del dogmes de la Santa Mare Església. Avui heretge és qui qüestiona una “idea potent”, és a dir, qui no creu el que creu tothom. I què és el que creu tothom? El que el poder implanta en els cervells a força de repetir-ho.


No creure el que creu tothom comporta un risc digne de ser tingut en compte. Ja Plató ens explicava fa vint-i-cinc segles a “La Caverna” què li passa a qui pretén obrir els ulls als que es troben còmodes a les fosques. La Bíblia també ens diu el que els passava als profetes per voler denunciar les injustícies dels governants o les aberracions que cometia el poble. I sense anar-nos-en tant lluny en el temps, podem veure què els passa als activistes que no estan d’acord amb les disposicions injustes dels governs de torn i surten al carrer a manifestar-se. 

Qüestionar una “idea potent” no comporta res de bo per a qui ho fa. La gent vol viure tranquil•la, sense res que faci trontollar les seves conviccions personals. I tant és que aquestes siguin vertaderes com que siguin falses, perquè són conviccions acceptades lliurement per cadascú, bé perquè sigui una idea plaent o bé perquè creure el que creu tothom dóna seguretat. Una bona exposició de com es forma i con funciona una “idea potent” es pot trobar en l’article de F. Javier Romeu Soriano titulat "Carpaccio de cerebro", al qual s’hi pot accedir mitjançant l’enllaç que oferim més avall *.

Parlar d’heretges i heretgies avui, quan la societat occidental no es mou preferentment per idees religioses pot semblar fora de lloc. Però de fet no ho és, perquè la FE no ha desaparegut de l’àmbit de la nostra vida personal sinó que és el moll de l’os de les nostres conviccions més pregones. L’única cosa que ha canviat és l’objecte de la FE, allò en què creiem. Avui tothom creu, sense qüestionar-s’ho ni en somnis, en la bondat de la propietat privada. I fins i tot en les capes de població més desposseïdes trobem arrelada aquesta convicció que, sens dubte de cap mena, és el fonament més fort de la despossessió que pateixen. Tant és així que gairebé ningú no dubta en titllar d’inadaptat social l’individu que contravé aquest sagrat principi.

Des de temps immemorials els governants es valen de les idees potents per manipular la conducta de la gent. Però a partir del que en termes d’història coneixem com l’Edat Contemporània, a mesura que la democràcia s’ha anat instal•lant en les formes de govern del països que en diem “món occidental”, les idees potents han anat guanyant en importància com a eina de manipulació. Vegem sinó si algú s’atreveix a dir en veu alta que el comunisme es millor que el capitalisme. Difícilment trobarà consens qui faci aquesta afirmació. I no obstant, la cobdícia i l’afany de possessió propis del capitalisme són causa d’una immensitat de desgràcies arreu del món, fins el punt de fer perillar el futur de la humanitat sencera. 

Els dogmes sagrats de la FE compartida per la nostra societat els dicta el capitalisme mitjançant els seus mitjans de difusió. Els predicadors religiosos han estat substituïts avui dia pels periodistes. La manipulació del llenguatge, ja sigui amagant informació o donant-la de manera que pugui ser interpretada de manera equívoca... L’ús d’imatges descontextualitzades... La repetició incansable de opinions interessades... La incitació a seguir determinats comportaments... Tot això i molt més són recursos per a la manipulació del pensament col•lectiu que els governants fan servir a dojo per tal de conduir el poble cap a on els convé a ells.

L´única cura que han de tenir els polítics és la de saber quina és la “idea potent” en aquell moment, és a dir: què vol sentir el poble. Quanta més gent comparteixi aquesta idea, aquest pensament o aquest sentiment, més possibilitats té el polític de triomfar. I tant és que ell pensi i senti el mateix o no; n’hi ha prou amb que la gent ho cregui. És per això que menteixen els polítics. És per això que menteixen els diaris i els principals informatius controlats pels poders dominants. Es tracta de fer creure al poble el que el poble vol creure, que no és sinó que els lidera algú que comparteix el seu pensar i sentir.

Ai de qui gosi dir en veu alta quelcom contrari al que vol sentir tothom! No el titllaran d’heretge perquè la paraula no està ja de moda. No el cremaran en una foguera perquè això ja no es fa avui dia, tot i que els exercits dels poderosos del món no paren de cremar gent de viu en viu mitjançant bombes i explosius de tota mena. No el torturaran perquè això és quelcom mal vist per la major part de la gent, tot i que les organitzacions repressives ho facin d’amagat sempre que els convé. Però de ben segur que haurà de rebre la desaprovació del seu entorn. I tant és que tingui raó. Tant és que el que digui ho pugui observar tothom. Tant és! 

La FE és el conjunt de creences compartides que té com a finalitat controlar la conducta del poble. Qui gosi qüestionar aquesta FE serà declarat reu d’heretgia. /PC

* F. Javier Romeu Soriano
"Carpaccio de cerebro"

dissabte, 14 de març del 2015

No al dret a decidir sense un debat previ obert i no manipulat

No accepto aquesta trampa de la falsa democràcia que preconitza “el dret a decidir” sense un debat previ obert en el qual hi tinguin cabuda tots els agents socials i les forces polítiques d’esquerra. No accepto la manipulació que des de la dreta catalana s’està fent del legítim sentiment d’independència del poble català.


Donar per bons els fets passats és prescindir del més elemental principi de justícia, com ho és la restitució d’allò que estat robat. I sí el robatori s’ha comés amb violència, aleshores serà també donar per bona la violència.

Fer justícia vol dir jutjar els mals comesos sigui quin sigui el temps que hagi passat. Ni prescripció ni punt final han de valer per garantir la impunitat dels malfactors. Només el reconeixement del mal comés i la justa reparació en la mesura del que sigui possible han de valer si volem viure en un món on la violència i l’engany no hi tinguin cabuda. 

A tothom que m’ofereixi la possibilitat política del “dret a decidir” li dic que aquesta proposta és un parany malintencionat. Que es fa ignorant o volent ignorar que Catalunya és un país ocupat militarment des de l’any 1714 i envaït d’aleshores ençà a l’empara de la violència perpetrada contra el poble català en aquella ocasió i en totes les que l’han seguit. Una violència que ha consistit en la apropiació del seu territori en qualitat de botí de guerra i en la imposició de lleis i accions genocides contra la població.

El dret a decidí en un país envaït per gent provinent del país opressor  és una fal•làcia, un parany per a ingenus, una estratègia per legalitzar l’opressió. 

El més elemental sentit de la justícia ens diu que Espanya ha de renunciar a seguir ocupant militarment Catalunya. Que ha de restituir al poble català els drets que li va usurpar, com ho és el de governar-se de la manera que determini el seu poble. 

A tothom que visqui a Catalunya i per ser d’origen espanyol o bé descendent de famílies espanyoles digui o pensi que Catalunya ha de seguir sota el domini d’Espanya li dic ara mateix que amb la seva actitud està donant suport a la injustícia comesa per l’estat invasor. Que no és el sentit de la justícia el que mena el seu pensament sinó el de la conveniència. 

Justícia i conveniència poden anar de la mà, però les més de les vegades són antagòniques. Sovint la conveniència fa que es vulgui ignorar la veritat i que de manera explícita o tàcita s’accepti la injustícia. Quan això passa, la injustícia deixa de ser rebutjada i es converteix en vàlida en la mesura que ens proporcioni el que volem. És el triomf de la immoralitat. És descartar les normes que ens protegeixen del abús dels poderosos. És un suïcidi col•lectiu. És posar-nos plegats a llançar pedres enlaire amb els ulls closos tot esperant estúpidament que no caiguin a sobre nostre. Bojos! 

El poble català té dret a lliurar-se de l’opressió de l’Estat espanyol. Els líders independentistes catalans fan mans i mànegues per fer entendre això a tota la població de Catalunya, sigui quin sigui el seu origen i la seva condició social. Però el seu esforç es perd davant el poc valor que tothom dóna avui a la justícia i el molt que dóna a la conveniència. 

Trencar l’acceptació folla que la nostra societat fa de la injustícia és un pas obligat per posar les coses al seu lloc, tant pel que fa a la independència con en tots els ordres de la vida. No podem exigir la independència mentre no exigim justícia en tot i per a tot. Justícia social en primer lloc. Amor a la IGUALTAT i a la FRATERNITAT com a passos previs per poder parlar de LLIBERTAT. 

Hem de concebre la llibertat com un dret per a tothom si no volem córrer el risc de sotmetre-la a les conveniències de qui la concedeixi. En un món d’esclaus només són lliures els amos. És per això que no es pot deslliurar la lluita per la independència de la lluita per la justícia social. Mentre hi hagi capes socials opressores hi haurà estats opressors. Això ho han d’entendre bé els líders dels partits polítics catalans que es proclamen independentistes però deixen de banda la justícia social. Però qui ho ha d’entendre bé de debò és aquest poble català que vol la independència.

Mai no tindrem una Catalunya lliure mentre el govern estigui en mans d’una classe burgesa que vulgui tenir sotmeses les capes socials treballadores. Mai no aconseguirem que Espanya ens tregui el peu del damunt mentre els interessos de classe regeixin les decisions polítiques. Mai!

Catalunya, igual que el món sencer, serà lliure en la mesura que sigui revolucionaria. Però mentre la major part de la seva població segueixi donant per bona la ideologia capitalista, aquest posar el que és convenient per davant del que és just, no ho serà mai. /PC

PUBLICAT A: