dilluns, 21 de setembre de 2015

Carta a un amic independentista

Els éssers humans som diversos, però tot i així podem col•laborar.


Estimat amic,

Dius que fa setanta anys que ets independentista. Bé, jo no fa tant que en sóc. Jo només en tinc vuitanta. Vaig néixer el febrer del trenta-cinc, en temps de república, cinc mesos abans de l'alçament militar de l‘Espanya feixista. He mantingut vius al llarg de la meva vida records de la guerra, dels bombardeigs (un d’ells va matar el meu avi), de quan vaig conèixer amb quatre anys el meu pare. Encara em recordo de com anava vestit mentre em tenia alçat en el seu braç esquerre i abraçava la meva mare amb el dret. I encara em sembla estar sentint-la a ella plorant i dient-me “és el teu pare, fill; és el teu pare”.

Recordo la postguerra, els anys quaranta, les cues amb la meva mare que havíem de fer habitualment per aconseguir el menjar. I recordo haver vist un guarda civil empenyent a cops amb el fusell les dones que feien cua, perquè es posessin en fila.

A casa no érem independentistes sinó catalans de classe treballadora. La meva mare, nascuda a l’Aragó, tocant a La Franja, va venir a Barcelona amb 16 anys i la primera cosa que va fer va ser aprendre a parlar català. Es van conèixer amb el meu pare parlant català i així van seguir parlant sempre, tot i que el meu pare dominava molt bé el castellà perquè es va criar a la República Argentina i allà va cursar els seus estudis bàsics (ell no va ometre mai el mot República quan en parlava). La meva llengua materna és, doncs, el català i mai no he perdonat a l’estat espanyol que m’impedís d’aprendre’l a l’escola.

El catalanisme no va ser mai tema de conversa a casa. Sí que ho eren els records de la guerra, tant del front com de la rereguarda, els temps de la república, les vagues, els sindicalistes, els pistolers de la patronal, els fets de maig... Quan ja als anys setanta vaig llegir “Homenatge a Catalunya” de l’Orwell i “Els fets de maig” de Manel Cruells, jo ja sabia el que ells expliquen per haver-ho sentit repetides vegades a casa. I em vaig quedar ben sorprès i amb molt de goig en veure com coincidia el que ells deien amb el que a casa s’explicava.

Va ser a partir dels fets viscuts tant per mi personalment com per la meva família que ja de jove vaig prendre consciència de la injustícia que patia el poble català del qual jo n’era part. No eren els llibres ni els jocs florals ni la cultura catalana burgesa, que jo no coneixia, el que a mi em motivava sinó un sentiment pregó d’estar patint injustícia, tant per part de l’Estat espanyol com de la burgesia catalana que any rere any venia explotant la classe treballadora valent-se de les lleis espanyoles i de la força coactiva que les imposava.

Per mi la independència de Catalunya no és un fi sinó una fita en el camí cap a un món més just que l'actual. No és un privilegi ètnic sinó un fet de justícia, tal com ho era pels llibertaris que tot i lluitar al costat de la República volien la independència de Catalunya perquè no acceptaven que cap poble sotmetés a cap altre. Per això tant se me'n fot qui la defensi, si un català de soca-rel com era el meu pare o un foraster que ha triat Catalunya per viure-hi, com era la meva mare. L’únic que no accepto és que en nom d’aquesta independència es giri l’esquena a les necessitats de la major part de la població catalana, que sigui quin sigui el seu origen és el poble català del present.

No distingeixo entre blancs i negres, moros i cristians, castellans i catalans, tal com vaig exposar en un escrit que vaig publicar amb aquest títol. Distingeixo, això sí, entre qui està pels privilegis i qui per la justícia. I justícia és restituir el que s’ha pres amb violència, com l’Estat espanyol va prendre Catalunya. El temps no fa bones les accions dolentes, per més que n’enterboleixi el record i dificulti la reivindicació dels drets arrabassats. Ni tres segles ni mil són prou per fer prescriure un greuge. El poble català mereix un respecte i tothom que hi vingui ho ha de tenir present si no vol convertir-se en invasor. 

Aquest respecte que jo reclamo me’l van ensenyar des de molt petit la meva mare i el meu pare. Ella amb el seu comportament en venir de jove a Catalunya. Ell amb l’amor que expressava en parlar de la República Argentina que va acollir la seva família. I aquest és el comportament que a mi m’agradaria trobar a tothom que viu ara en aquest meu país que és Catalunya. 

Amb tot això que t'explico, amic meu, ja pots veure que tu i jo no coincidim en tot el que es refereix a l'independentisme. Però confio en que puguem coincidir en el que per a mi és essencial, que és la reivindicació d’allò que és just. Si així és, podré seguir tenint el goig de saber que tu i jo podem seguir col•laborant per fer un món millor.

Ànim i endavant! /PC


diumenge, 13 de setembre de 2015

La paradoxal situació política catalana actual

Ni la dreta catalana ni l’esquerra espanyola faran mai lliure i sobirà al poble català. La dreta catalana el farà esclaus dels rics; l’esquerra espanyola li imposarà les lleis d’Espanya.


Estem vivint a Catalunya una situació política que si no és paradoxal com a mínim és sorprenent. Un partit tradicionalment d’esquerres que dóna suport a les polítiques antisocials del govern de dretes. Un govern de dretes que promou la independència vers l’Estat espanyol però que es declara partidari de la integració a aquesta UE que arruïna els pobles de la seva perifèria. Un poble que afal•lerat per la independència accepta sense protestar les polítiques antisocials del govern de dretes. Uns partits espanyolistes que diuen voler defensar el poble català tot negant-li la sobirania... Vegem-ne algunes dades.

Presideix el govern Artur Mas i Gavarró, president ensems de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), un partit de dretes afí al pensament neoliberal de la UE. Aquest govern es dedica a destruir sistemàticament el benestar del poble català privatitzant tot el que és susceptible de ser privatitzat; a desviar diner públic per finançar projectes privats traient-lo dels pressupostos de serveis bàsics per al benestar social; a finançar il•legalment el seu partit mitjançant el cobrament de comissions per concessió de serveis i obra pública a empreses privades. El president Mas justifica les seves accions contraries al benestar del poble català escudant-se en el dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat, però calla que el seu partit CDC dona incondicional suport en el parlament espanyol a totes les propostes que presenta el govern. I com a gran estratègia de caire electoral, aquest president d’un partit que no havia sigut mai independentista abans d’ara, s’erigeix en líder d’un moviment independentista que pretén la sobirania del poble català; i a tal fi posa tots els serveis informatius catalans a donar suport a la idea independentista, tot girant-la, això sí, cap a la incorporació de Catalunya al lobby de banquers que és la UE.

El principal partir de l’oposició és Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), de caire socialdemòcrata, compromès històricament amb la lluita per una república catalana independent de l’estat espanyol i amb la defensa dels drets dels poble català. Davant la promesa del president Mas de potenciar la independència de la nació catalana ha deixat de ser oposició de govern per passar a donar suport a tota la política antisocial del govern català. I amb aquesta idea, el 19 de desembre de 2012 va signar un pacte de governabilitat que el compromet a mantenir aquest suport fins a 2016.

La renúncia d’ERC a defensar els drets socials al parlament català fa que l’assumeixin altres partits amb ideologia d’esquerra, sent la Candidatura d’Unitat Parlamentaria (CUP) l’únic que es declara a la vegada independentista. La seva acció política consisteix en donar suport a les propostes independentistes i en oposar-se a la política antisocial del govern.

La resta dels partits d’ideologia d’esquerra no estan a favor del procés independentista. Un és el Partit dels Sociallistes de Catalaunya (PSC), que manté estrets lligams amb el Partido Socialista Obrero Español (PSOE); altres són Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) i Esquerra Unida i Alternativa (EUiA).

Els partits de la dreta son la secció catalana del Partido Popular (PPC) i Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (C’s), que com és lògic defensen posicions ultraconservadores.

Seguint l’estratègia electoralista que el va portar a declarar-se independentista, el president Mas convoca per el pròxim 27 de setembre unes eleccions que pretén tinguin caràcter plebiscitari. La condició que posa és que tots els partits independentistes s’integrin en una llista electoral única, una clara trampa política que té com a finalitat la reelecció de la seva persona a la presidència. ERC s’hi avé, però la CUP no ha acceptat formar part d’aquest joc i es presentarà en solitari. Tant és, perquè CDC ja en té prou amb el suport d’ERC. 

La concurrència a la convocatòria del 27S es presenta a dia d’avui de la següent manera. 

- D’una banda CDC i ERC, juntament amb les organitzacions civils Òmniun, ANC i el Raul Romeva que concorreran en una llista única que s’anomena Junts Pel Sí. 
- De l’altra ICV-EUiA, Equo i Podemos, que es presenten en una única llista anomenada Cataluny Sí que es Pot.
- La CUP, que va en solitari com a únic partit independentista d’esquerres.
- I en solitari també els partits de dretes PPC i C’s.

La campanya electoral ha arrencat oficialment amb la gran manifestació de La Diada, però de fet els mitjans de comunicació controlats pel govern català i CDC no han parat de fer-ne des que en Mas es president. A les xarxes socials els voluntaris d’un i altre bàndol han trencat foc ja ardorosament. Els de Junts pel Sí no volen sentir parlar de res més que d’independència. Els de Catalunya sí que es pot, de benestar social. PP i C’s parlen de la unitat d’Espanya i de la cohesió social, com si els seus antecessors, els feixistes vencedors, haguessin respectat mai cap altra cohesió que no fos la dels que pensen i senten com ells. Queda la CUP, que per un cantó rep la desafecció dels partidaris de Junts pel Sí i per l’altre la sospita d’estar a favor d’en Mas, tot i que ells ja han dit quer no donaran suport a la seva investidura. I després estan els indiferents, aquesta part de la població que desapareix dins la boira del silenci perquè no creu en res i l’únic que els interessa es el seu benestar immediat. Tant se’ls en dóna qui governi, perquè mai no s’han parat a pensar en la relació que hi ha entre la manera de viure que ens hem d’empassar i la ideologia dels que manen.

Una vegada més es posa en evidència el poder de convicció dels mitjans d’informació, i també la feblesa democràtica d’aquest sistema dins del qual té més possibilitats qui de més pressupost disposa. I encara més: la poca racionalitat de l’electorat, que sense parar compte en les conseqüències del seu vot es deixa dur per la simpatia personal dels candidats.

No sabem què ens portarà aquest 27S, però pensem que res de nou. Pensem que la gent seguirà sent tan irreflexiva com fins ara; que els mitjans de comunicació seguiran controlant el pensament col•lectiu, i que el tema de la sobirania nacional te corda per llarg. Difícilment la gent es qüestionarà res del que ara no es qüestiona, perquè de ben segur que seguiran mirant la TV tantes hores com ho fan ara. Però passi el que passi, d’una cosa estem ben convençuts: 

Ni la dreta catalana ni l’esquerra espanyola faran mai lliure i sobirà al poble català. La dreta catalana el farà esclau dels rics (dels rics catalans, dels rics espanyols, dels rics europeus...); l’esquerra espanyola li imposarà les lleis d’Espanya mes les que hi afegeixi la UE. Només un partit sorgit del poble, arrelat al poble i controlat pel poble, que sigui vertaderament revolucionari i d’esquerres pot guiar el poble cap al seu alliberament. Però això, per desgracia, ens sembla que encara està molt lluny. 

To i així, no hem de defallir. Deixem que els altres es guiïn per miratges si això és el que volen fer... o per antics esquemes els que ho prefereixin. Però procurem mantenir el cap clar i el cor sencer. Que no ens enlluerni el triomf ni la idea de riquesa que tenen els rics. Que no ens arrossegui l’entorn. Que no ens guanyi la por. Pensem bé què volem per a la gent que estimem i apostem per la opció política que ens sembli més adient per aconseguir-ho. Perquè només així podrem tenir la consciència tranquil•la tant si encertem com si errem. /PC

PUBLICAT A:
http://kaosenlared.net/la-paradoxal-situacio-politica-catalana-actual/



dimecres, 9 de setembre de 2015

La imaginació contra la força

Breu nota autobiogràfica


Diada de 1964, ara fa cinquanta-un anys. La vigília al matí va néixer al meu fill Roger. Per haver nascut en aquell dia vaig voler posar-li un nom ben català. Vaig voler que es digués Roger.

En aquell temps, en plena dictadura franquista, el registre civil només acceptava noms castellans i catòlics. Però jo volia que es digués Roger, així tal com sona, en català ben català, perquè estava fart d’haver-me passat gran part de la meva vida dient-me José per comptes de Josep o Pep que és com el meu nom es diu en la llegua que la meva mare i el meu pare em van ensenyar a parlar.

No he suportat mai les imposicions perquè em semblen una falta de respecte, per això quan vaig omplir el full del registre civil vaig escriure Roger.

El funcionari que em va atendre em va dir que no podia ser, que havia d’escriure Rogelio. Li vaig dir que Rogelio era un altre nom i que jo tota la vida havia tingut Roger per un nom castellà. Però ell em va treure del calaix de la seva taula un santoral y em va mostrar que Roger no hi era. 

Està clar que jo no volia posar-li Rogelio. A sant de què! Però el funcionari tenia la força de la llei que ens imposaven els invasors, o sigui que poc hi havia a fer... Però poc no vol dir res. I així, tot mirant amb aire seriós el llibret que aquell home tenia a la mà li vaig dir que aquella edició del santoral era incompleta i com argument li vaig preguntar en quina llengua estaven escrits els noms dels carrers de Barcelona. Em va mirar fit a fit i em va dir amb veu enèrgica: “En castellano, ¿en qué iban a estar escritos?”. I aleshores jo li vaig dir: “Pues sí señor, en castellano: calle Roger de Flor”. L’home es va quedar com sorprès i en un to com d’excusar-se em va dir: “No, mire usted, por mí no hay problema. Si el señor juez lo firma...”. I jo hi vaig afegir: “No se preocupe usted, que sí que lo firmarà”, convençut que cap jutge no perdria el seu temps repassant un per un els noms dels fulls que signava. 

Quan anys més tard el vaig dur al col•legi Isabel de Villena em van demanar la partida de naixement perquè no es creien que li hagués pogut inscriure el nom en català. Era l’únic Roger del col•legi; tots els altres es deien Rogelio.

Per a mi allò era tant una qüestió de dignitat personal com de subsistència col•lectiva. A la força de l’opressor calia oposar-hi la imaginació de l’oprimit. /PC

ESCRITS RELACIONATS:

¡España UNA! ¡España GRANDE! ¡España...! No, gràcies!
http://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2013/09/espana-una-espana-grande-espana-no.html 

El “incomprensible” afán de independencia del pueblo catalán
http://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2014/09/el-incomprensible-afan-de-independencia.html 

La España imperialista y genocida
http://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2014/02/la-espana-imperialista-y-genocida.html

La voz del pueblo y los intereses de las clases dirigentes
http://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2013/09/la-voz-del-pueblo-y-los-intereses-de.html 

En torno al presente 11 de setiembre
http://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2013/09/en-torno-al-presente-11-de-setiembre.html
http://ecupres.wordpress.com/2013/09/10/documento-de-los-martes-catalunya/ 

Independencia y neoliberalismo
http://escritosdepepcastello.blogspot.com.es/2012/10/independencia-y-neoliberalismo.html 





dilluns, 7 de setembre de 2015

La ruta de l’independentisme

Voleu dir que l’independentisme català no ha equivocat la ruta? En comptes d'anar cap a l’esquerra a buscar la major part del poble ha girat cap a la dreta, on només hi ha la minoria acomodada. És bo aquest camí? A on ens porta?


Qui té experiència d’anar per la muntanya sap que de vegades les dreceres poden ser ingrates i fins i tot perilloses. I també sap que qui busqui companyia per fer alguna expedició complicada ha de parar compte perquè no tothom és bon company de viatge. Tant més prudent cal ser quan més perillosa sigui l’escomesa, perquè no fos que quan menys ens ho esperéssim el suposat company ens traís, com traeixen els falsos guies als emigrants que després de creuar la frontera de Mèxic amb EEUU els abandonen en el desert o els porten a on ells no volen anar. 

Això ens ve al cap pensant què fa l’ERC en aquesta aventura patriòtica que s’ha embarcat. No només s’ha ajuntat amb la dreta catalana, traint la primera idea del seu nom, ESQUERRA, sinó que s’ha posat de ple a les seves mans i s’ha obligat a seguir dòcilment el full de ruta que li han marcat. A on la faran anar? A quina part del poble català representarà d'ara endavant? Qui que estigui d'acord amb la política antisocial de CDC preferirà fer costat al criat en comptes de fer-n'hi a l'amo?

D'altra banda hi ha molts motius per no creure que el camí triat per CDC ens porti cap a la independència. Un camí de confrontació amb l’Estat espanyol que només sosté una minoria de la població de Catalunya està de bell antuvi condemnat a la derrota. Perquè vist fredament i amb ànim d’encarar la realitat, malgrat la molta propaganda feta pels mitjans d’informació catalans, aquell 9N en el qual van votar des dels menors d’edat (16 anys) fins a gent en l’últim tram de la seva vida, el desitjat SÍ SÍ no va superar el terç del cens electoral. I vist això, no és somniar truites imaginar que d’avui per demà els altres dos terços de població maltractada socialment s’empassaran que la culpa del maltractament la té el govern espanyol i que quan siguem independents lligarem els gossos amb llonganisses? No és més raonable pensar que aquesta massa de població perjudicada per un govern que es declara independentista acabi farta d’independentisme i aposti per alguna altra formació política menys patriòtica però més humana i atenta a les necessitats dels d’a baix?

També hi ha més consideracions a fer a l'hora de pensar si el camí triat per ERC és bo o si és dolent, com ara preguntar-nos quin és el vertader objectiu de CDC. És la independència de Catalunya el que de debò busca el partit de la burgesia catalana? En quin moment del passat, tant llunyà com recent, la dreta catalana ha estat per la independència? No serà més aviat que el que vol aquest partit de dretes sigui valer-se de l'afany independentista per sortir del clot on l'havien ficat les polítiques seguides en els últims períodes del seu govern? Si així fos, l'ERC no seria més que un paraigua que CDC podria descartar tan aviat com pari de ploure o el paraigua es tanqui. I quants dels seus votants li perdonaran aleshores a ERC que hagi estat fent aquest miserable paper?

Tota aquesta perspectiva negativa que hem exposat és la que tenim si prenem com a punt de mira l'ERC, però és obvi que canvia totalment si es mira des de CDC, perquè aleshores es torna positiva del tot. I no només per allò de «qui dia passa any empeny» (que també pot molt ben ser el principal motiu) sinó perquè dins del marc d'una UE com l'actual, l'aposta neoliberal té molt més futur que la dels independentismes, siguin del país que siguin. I cal no oblidar que qui porta el timó de la coalició és CDC, i que no tindrà cap mena d'escrúpol en desfer-se d'ERC en el moment que li convingui.

Però quina perspectiva tindrem de l’independentisme si en comptes d'enlairar-nos per les altes esferes mirem des d'arran de terra, que és on es troba i mira el poble català?

Els anys que segueixin al triomf de la llista única, si és que triomfa, seran de continuïtat de la política neoliberal que segueix l'actual govern convergent. Si fins ara la presència d'ERC no ha servit per aturar la voracitat de les dretes sobre la societat catalana, tampoc no cal esperar que serveixi per fer-ho a partir d'ara. Les condicions de vida de la gent no milloraran en absolut perquè el govern seguirà aplicant totes les mesures restrictives que li senyalarà el govern d'Espanya en funció del que manin des de Brussel•les. I si el mal ens ve de la UE i els líders de l’independentisme estan decidits a acceptar-lo, l’únic fonament seriós que li podria valer a l’independentisme davant la major part de la gent del poble seria el “dèficit fiscal”, perquè la suposada superioritat genètica que segons el professor Oriol Junqueras té el poble català sobre l'espanyol és un pensament tant dissortat que esgrimir-lo fóra una desgràcia gran per la convivència pacífica de tota la població catalana i en conseqüència pel mateix independentisme. I en el cas (poc probable però possible) que hi hagués un substancial canvi de forces en el govern espanyol i la política es tornés més humana, qui amb dos dits de seny apostaria per la confrontació que comporta l’actual independentisme?

Pensem que difícilment des del punt de vista del poble català de classe no privilegiada pot ser acceptable el rumb que porten CDC i ERC. A la gent que per ser catalana i ser de classe treballadora i filla de treballadors no propietaris (que és la major part del poble català tant d’abans com d’ara) ens ha tocat patir les polítiques agressives i classistes tant de l’Estat espanyol com de la burgesia catalana (que dit sigui de passada no li ha fet mai fàstics a les disposicions governamentals espanyoles) no ens rescabala de res aquest independentisme de la dreta catalana. Deixar d'estar sotmesos a Espanya per estar-ho a la UE és sortir de les flames per caure de ple a les brases. Altra cosa fóra un projecte polític que mirés pel bé del poble català, de tot el poble, no només de les classes altes. Això sí que donaria sentit a l’independentisme. Però ara per ara no sembla que aquesta idea estigui al cap d'aquests dos grans líders de l'independentisme català que són CDC i ERC. 

Potser, doncs, la sobirania de la nació catalana exigeixi deixar-nos estar de miratges i seguir lluitant serenament fins que aparegui a l’escena política catalana algú amb més amplitud de mires i prou poder de convocatòria. /PC