dimecres, 13 de gener de 2016

Indignació i vergonya


Amb l’ajuda d’un estol de passerells el meu país roman a les urpes dels rapinyaires.


Sóc català de origen i de sentiment. Vaig néixer en temps de la República i he viscut la guerra que els militars feixistes van fer contra el legítim govern republicà i les consegüents desgràcies que aquella criminal acció va comportar al meu poble. No he perdonat ni perdonaré mai als governs de l’Estat espanyol els sofriments i les humiliacions que ens van infringir, com ara donar suport a la burgesia catalana per l’explotació de la classe treballadora sense cap possibilitat de combatre les seves arbitrarietats i també la prohibició d’ensenyar la llengua catalana a l’escola, privant a tots els catalans d’aprendre a llegir i escriure la nostra pròpia llengua. 

Sóc treballador, fill, net i renét de gent treballadora. En tant que treballador he patit l’explotació de la burgesia que s’ha apropiat de la plusvàlua del meu treball. I també la desigualtat d’oportunitats que els de la meva classe han tingut sempre en relació als de classes socials més acomodades. I sóc plenament conscient que aquestes desigualtats no són fets naturals com el vent o la pluja sinó que provenen de decisions polítiques preses pels que exerceixen el poder, ja sigui personalment o per mitjà d’altri. 

Tot això que acabo de dir fa que em senti independentista i proletari a la vegada i que consideri l’Estat espanyol i la burgesia catalana ensems enemics del poble català treballador. I són aquests sentiments meus els que em fan desitjar que el meu país, Catalunya, deixi d’estar sota el domini de l’Estat espanyol, que sigui una república governada de manera justa i democràtica per tal que el meu poble sigui lliure i sobirà i no estigui sotmès a cap dels seus enemics tradicionals ni a d’altres que puguin arribar a ser-ho.

Tinc plena convicció que aquests sentiments meus no són una raresa del la meva persona sinó que els comparteix més gent, tant de la meva edat com més jove i tant per motius semblants als meus com per d’altres, doncs tothom és fruit del que la vida li ha donat. Per això m’indigno i revolto contra polítics i especuladors de tota mena que vulguin treure profit d’aquests sentiments que tant de respecte em mereixen.

Em porta a dir tot això públicament l’abús que el govern català està fent dels sentiments de catalanitat que, com he senyalat, compartim una part del poble català. Un govern que, fidel complidor de les doctrines neoliberals imperants a la UE, imposa polítiques d’austeritat que comporten misèria i sofriment per una gran part del poble català mentre per mitjà de tots el recursos que té al seu abast exacerba el sentiment patri i manipula en benefici propi el pensament de la gent. 

El poble català té dret a expressar el seu desig d’independència i sembla raonable de tot punt que el govern de torn afavoreixi aquestes expressions. Però manipular-les de manera que serveixin per assegurar la continuïtat de polítiques d’expropiació i espoli del patrimoni i serveis públics bàsics per al poble em sembla una actuació mereixedora del rebuig de tothom que tingui el cap ben posat i un mínim sentit del que és just. 

Portem ja més de tres anys de manipulació mediàtica del pensament de la gent en favor d’una independència que, ben mirat, en cas d’arribar a aconseguir-se només beneficiaria a les classes més acomodades i deixaria immersa per molts anys en l’esclavatge i la misèria la major part de la població catalana. L’alliberament de l’opressió espanyola que els actuals líders independentistes catalans de dretes proposen no és un fet de justícia ni social ni política sinó una trampa per tenir el poble català sotmès als poders dominants. No és una revolta contra l’opressió sinó un simple canvi d’amo fet amb traïdoria per benefici dels polítics catalans que el manipulen.

Atès el gran desplegament de mitjans persuasius fet pel govern català, sembla lògic que el poble no s’adoni de on és que ens estan portant. Però que una formació política encapçalada per líders ben preparats políticament que pretén ser a la vegada independentista i anticapitalista acabi caient en la trampa i donant suport a les pretensions del govern de dretes que la para és no només decebedor sinó indignant i vergonyós a la vegada. 

Però bé, la història dels pobles es compon de victòries i derrotes. Esperem que quan més aviat millor aquests líders que es presentaven com a revolucionaris reflexionin i esmenin el seu error, o bé, si això no succeís, que la seva conducta estimuli altres a fer el que ells prometien però no han fet. /PC

PUBLICAT A:
http://kaosenlared.net/indignacio-i-vergonya-indignacion-y-verguenza-catcas/


dilluns, 11 de gener de 2016

Les contradiccions de la CUP


Va dir NO però ha fet SÍ. No ha investit Mas, l’ha humiliat, però ha donat al seu partit l’ocasió de seguir amb la seva línia de govern. No és una contradicció, això? 


Al llarg de tota la campanya electoral la CUP ha defensat dues posicions que si en principi no tenien per què ser contradictòries ha resultat que en les actuals circumstàncies sí que ho són. D’una banda s’ha manifestat independentista fins el punt de no voler saber res amb les candidatures que no ho eren explícitament, la qual cosa sembla força coherent. D’altra, ha mantingut una fèrria oposició a la candidatura d’Artur Mas tot dient que no estava d’acord amb la seva línia política neoliberal de retallades pressupostàries i privatització de serveis públics bàsics per al poble català. Aquesta actitud crítica més la procedència esquerrana i combativa d’una part dels candidats a diputat que ocupaven els primers llocs de la llista han fet pensar a una bona part dels seus votants que la CUP podia ser una esquerra catalana compromesa i disposada a lluitar pel benestar del poble català.

La manca d’una esquerra sensible a les necessitats de la població catalana actual s’estava fent sentir més que mai d’ençà que ERC s’havia ajuntat amb CDC i donava suport als pressuposts i les retallades de seu govern. Qui quedava per defensar el poble català si tots els que es deien independentistes estaven d’acord en passar a mans privades els serveis més necessaris per a la població? Només quedava l’esquerra espanyola, la que no contemplava ni de lluny la idea d’una Catalunya independent de l’Estat espanyol... i la CUP. Era lògic, doncs, que l’electorat independentista d’esquerres posés les seves esperances en aquesta formació jove que tantes mostres donava d’estar al costat del poble. I així, amb aquesta imatge, la CUP va passar de tenir tres diputats a tenir-ne deu.

Estar al costat del poble i ser independentista alhora no es cap cosa nova. Els revolucionaris catalans del temps de la II República participaven d’aquesta idea. De paraula i de fets s’oposaven a que cap poble sotmetés a cap altre igual que s’oposaven a que cap ésser humà sotmetés a cap altre. És un pensament coherent amb la idea de llibertat que entra en conflicte amb els interessos dels poderosos i dels estats opressors. Sembla lògic pensar que la CUP pot compartir aquesta idea. Però el fet que hagi acabat donant suport a una candidatura clarament neoliberal fa dubtar entorn a quines són les prioritats de la CUP, si ho és la justícia social o la independència.

L’opció “primer la independència i després ja parlarem d’ideologies” no s’aguanta per enlloc des d’una perspectiva social en el present de la nació catalana perquè no és sinó donar suport a l’ambició d’aquests polítics neoliberals que estan governant ara. Sabem bé, i el darrer 27S ho ha demostrat, que la major part del cens electoral no està a favor de la independència. I que això és així després de quatre anys de bombardeig mediàtic i permanent rentat de cervell de la població catalana per part d’un govern interessat en posar-se a l’empara de l’estelada. Cal pensar què passaria si a l’Estat espanyol hi hagués autèntiques perspectives de canvis que fessin aflorar polítiques de caire social. Quina fóra l’oferta catalana que pogués contrarestar-les? Què ofereixen CDC i ERC al poble català que no sigui sotmetre’s als imperatius de la UE? I què tenen de bo per al poble les exigències d’aquest lobby de banquers que és l’Europa de l’euro? És raonable pensar que en una situació així guanyaria la independència en cas de referèndum? Doncs no, no és raonable pensar-ho. Així ens ho fa veure el fet que el president Mas s’hagi hagut d’empassar la seva supèrbia i fer-se enrere de la amenaça d’anar a noves eleccions en les quals la nova esquerra catalana que està sorgint hagués pogut fer desaparèixer definitivament del mapa polític la seva formació.

Què espera, doncs, aconseguir la CUP en ajuntar-se amb la dreta catalana per evitar unes noves eleccions que podrien obrir pas a una esquerra sorgida de l’actual poble català amb ànim de justícia i esperit dialogant? Això és el que aquesta formació independentista que tot feia pensar que era sensible a les necessitats del poble ens hauria d’explicar de manera convincent. Perquè si en fer-ho ens trobéssim que els seus arguments difereixen poc dels de la dreta, el desencís d’una bona part dels seus votants podria ser força punyent. /PC

PUBLICAT A:
http://kaosenlared.net/les-contradiccions-de-la-cup/

dimecres, 6 de gener de 2016

Siguem seriosos


La societat s’ha de fonamentar en valors que serveixin per conviure amb pau i confiança. Les lleis i els costums ho han de garantir. La veritat i el compromís, juntament amb el respecte mutu són valors ineludibles.


Han passat més de tres mesos des del 27S. Els resultats electorals van donar majoria d’escons a les candidatures independentistes, 62 a Junts pel Sí (JxS) i 10 a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). El nombre d’ascons aconseguits per JxS és insuficient per investir president el seu candidat. Necessita pactar amb altres formacions polítiques. Amb l’única que coincideix en ideari independentista és amb la CUP. Totes les altres s’hi oposen. Per tant és a la CUP a qui demana suport JxS, apel•lant al seu comú afany d’independència. Però si bé aquestes dues formacions coincideixen en voler fer de Catalunya un estat propi independent de l’espanyol, difereixen en el model d’estat que volen construir. Mentre que JxS s’adscriu a la ideologia neoliberal que imposa la UE, CUP proposa un model d’estat de caire socialista. Això ha fet que CUP no participés de la llista única JxS i presentés la seva pròpia candidatura tot afirmant que no donarien suport a la investidura d’Artur Mas i argumentant el perquè.

Quan el passat 27 de setembre es van obrir les urnes tothom sabia ben clar què era el que cada una de les dues candidatures independentistes oferia. JxS oferia seguir proclamant la independència de Catalunya en la línia que s’ha vingut fent des de 2012 ençà, assegurant que aquest és el bon camí per aconseguir-la, i proposava com a candidat a la presidència l’actual president en funcions Artur Mas. La CUP deia clarament que no donaria suport a la investidura de Mas i exposava les seves raons. Els votants d’una i altre opció independentista sabien bé si el seu vot anava a favor de la presidència d’en Mas o en contra. No hi havia engany, per més que JxS hagués configurat una inèdita llista en la qual el candidat a la presidència apareixia en quart lloc. Tampoc n’hi havia per part de la CUP en quan a investir o no Mas. Aquesta era l’oferta i aquest és el compromís que en bona ètica cada formació hauria de respectar, perquè fer el contrari fóra defraudar els seus votants.

Però aquesta conclusió que aquí expressem no sembla que estigui tan clara en el món polític, on dir una cosa en campanya y fer-ne altra un cop passades les eleccions és tan habitual que a gairebé ningú sorprèn i, el que és pitjor, gairebé tothom ho entén. Una cosa és el que s’ha dit als votants i altra el que convé fer. I potser és per això, perquè tothom ho troba tant natural, que una bona part dels votants de JxS es creuen amb dret a demanar als diputats de la CUP que donin suport a la investidura d’en Mas i y també que la meitat dels compromissaris de la CUP pensin que el més convenient fóra donar aquest suport malgrat que JxS no hagi accedit a cap de les condicions que CUP exigeix per fer-ho. Tot sigui pel bé del procés. Tot sigui per seguir promocionant l'independentisme entre la població de Catalunya.

Aquesta manca de serietat, tant per part de JxS com de la meitat de la CUP que està disposada a no respectar el que havia dit als seus votants ens sembla greu. Que la població desitjosa de deslliurar Catalunya de l’opressió de l’Estat espanyol no se senti obligada a respectar la paraula donada en campanya electoral és molt mal auguri pel futur de la Catalunya que aquest col•lectiu humà desitja. A on ens pot dur una gent que no se sent obligada a complir els seus compromisos? Una societat que accepta sense escrúpols l’engany i la manca de paraula és una societat podrida que difícilment podrà aportar res de bo a la humanitat ni a ella mateixa.

No són processos d’enlluernament electoralista el que la societat catalana necessita per arribar a aconseguir la plena sobirania sinó propostes fiables i dirigents honestos en els quals el poble pugui confiar sense cap mena de dubte. Altrament mai no hi haurà prou gent a Catalunya disposada a jugar-se el futur en aquest canvi que tanta gent catalana desitgem des de fa tants anys. /PC




dissabte, 2 de gener de 2016

L’hora de la veritat


La societat s’ha de fonamentar en valors que serveixin per conviure amb pau i confiança. Les lleis i els costums ho han de garantir. La veritat i el compromís, juntament amb el respecte mutu són valors ineludibles.


Han passat més de tres mesos des del 27S. Els resultats electorals van donar majoria d’escons a les candidatures independentistes, 62 a Junts pel Sí (JxS) i 10 a la Candidatura d’Unitat Popular (CUP). El nombre d’ascons aconseguits per JxS és insuficient per investir president el seu candidat. Necessita pactar amb altres formacions polítiques. Amb l’única que coincideix en ideari independentista és amb la CUP. Totes les altres s’hi oposen. Per tant és a la CUP a qui demana suport JxS, apel•lant al seu comú afany d’independència. Però si bé aquestes dues formacions coincideixen en voler fer de Catalunya un estat propi independent de l’espanyol, difereixen en el model d’estat que volen construir. Mentre que JxS s’adscriu a la ideologia neoliberal que imposa la UE, CUP proposa un model d’estat de caire socialista. Això ha fet que CUP no participés de la llista única JxS i presentés la seva pròpia candidatura tot afirmant que no donarien suport a la investidura d’Artur Mas i argumentant el perquè.

Quan el passat 27 de setembre es van obrir les urnes tothom sabia ben clar què era el que cada una de les dues candidatures independentistes oferia. JxS oferia seguir proclamant la independència de Catalunya en la línia que s’ha vingut fent des de 2012 ençà, assegurant que aquest és el bon camí per aconseguir-la, i proposava com a candidat a la presidència l’actual president en funcions Artur Mas. La CUP deia clarament que no donaria suport a la investidura de Mas i exposava les seves raons. Els votants d’una i altre opció independentista sabien bé si el seu vot anava a favor de la presidència d’en Mas o en contra. No hi havia engany, per més que JxS hagués configurat una inèdita llista en la qual el candidat a la presidència apareixia en quart lloc. Tampoc n’hi havia per part de la CUP en quan a investir o no Mas. Aquesta era l’oferta i aquest és el compromís que en bona ètica cada formació hauria de respectar, perquè fer el contrari fóra defraudar els seus votants.

Però aquesta conclusió que aquí expressem no sembla que estigui tan clara en el món polític, on dir una cosa en campanya y fer-ne altra un cop passades les eleccions és tan habitual que a gairebé ningú sorprèn i, el que és pitjor, gairebé tothom ho entén. Una cosa és el que s’ha dit als votants i altra el que convé fer. I potser és per això, perquè tothom ho troba tant natural, que una bona part dels votants de JxS es creuen amb dret a demanar als diputats de la CUP que donin suport a la investidura d’en Mas i y també que la meitat dels compromissaris de la CUP pensin que el més convenient fóra donar aquest suport malgrat que JxS no hagi accedit a cap de les condicions que CUP exigeix per fer-ho. Tot sigui pel bé del procés. Tot sigui per seguir promocionant l'independentisme entre la població de Catalunya.

Aquesta manca de serietat, tant per part de JxS com de la meitat de la CUP que està disposada a no respectar el que havia dit als seus votants ens sembla greu. Que la població desitjosa de deslliurar Catalunya de l’opressió de l’Estat espanyol no se senti obligada a respectar la paraula donada en campanya electoral és molt mal auguri pel futur de la Catalunya que aquest col•lectiu humà desitja. A on ens pot dur una gent que no se sent obligada a complir els seus compromisos? Una societat que accepta sense escrúpols l’engany i la manca de paraula és una societat podrida que difícilment podrà aportar res de bo a la humanitat ni a ella mateixa.

No són processos d’enlluernament electoralista el que la societat catalana necessita per arribar a aconseguir la plena sobirania sinó propostes fiables i dirigents honestos en els quals el poble pugui confiar sense cap mena de dubte. Altrament mai no hi haurà prou gent a Catalunya disposada a jugar-se el futur en aquest canvi que tanta gent catalana desitgem des de fa tants anys. /PC