dilluns, 20 de novembre del 2017

La rebel·lió del poble català


"Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer"


D'un temps ençà vivim a Catalunya un gran moviment de masses que reivindica la independència pàtria, una cosa molt difícil d'aconseguir perquè va contra els interessos de l'Estat espanyol i fins i tot de la Unió Europea (UE). Catalunya aporta un 20% del PIB estatal i la UE no vol problemes territorials en el si dels estats que la constitueixen. Difícil ho tenen, doncs, les aspiracions independentistes.

Hem assenyalat en escrits anteriors com l'esperit rebel del poble català és utilitzat amb fins electoralistes per alguns polítics catalans i espanyols, així com l'escalada que aquest moviment ha anat prenent des de l'u d'octubre fins al present, en què ha desbordat amb escreix als seus líders. Ara ja no són els polítics independentistes catalans els que s'enfronten a l'Estat sinó el poble català organitzat horitzontalment.

La història ens mostra com al llarg dels segles els pobles rebels han estat aixafats pels poders als quals s'han enfrontat. Les tres guerres servils de l'Imperi Romà en són un exemple, però n'hi ha infinitat més. Sempre el poder organitzat ha derrotat als que han pretès deslliurar-se'n. D'una manera o altra l'esclavitud ha continuat. No necessàriament en la forma d'éssers encadenats, però sí sotmesos a violències institucionals que els obliguen a viure dins els límits que els poderosos establiren.

El catorze d'abril de 1931, encara no fa un segle, l'Estat espanyol es va proclamar República. Ho va aconseguir amb l'ajuda de gran part del poble, al qual va prometre principis d'igualtat, fraternitat i llibertat que la monarquia no respectava. Però aquelles promeses polítiques no es van complir mai de la manera que havien imaginat els que les van rebre. Això va fer que les classes més humils emprenguessin accions de protesta, les quals el govern republicà va reprimir de la mateixa manera que les reprimia la monarquia: a punta de bala.

Aquella República va durar poc. Va ser un avanç important en drets humans i socials pel que fa a les monarquies que la precediren, però no va aconseguir complaure el poble que la va fer pujar. I tot i amb aquesta insuficiència va despertar la ira dels que veien perillar els seus privilegis davant els reclams dels més necessitats. I així, el 18 de juliol de 1936, un cop militar va acabar amb aquell intent de fer girar la història i acabar amb la mil·lenària injustícia. Va esclatar una guerra civil que va durar fins el 1939. La van guanyar els colpistes. A partir d'aleshores Espanya va quedar sota el domini d'una dictadura que va durar fins a la mort del dictador el 1975.

Durant els anys de govern dictatorial, els greuges de l'Estat al poble català van ser més i més forts. Es van seguir obrint greus ferides morals en l'ànima dels que havien sobreviscut a la guerra. Però l'estat de terror instaurat pels colpistes vencedors va fer que durant molt de temps pocs fossin els desafiaments als quals la dictadura hagués de fer front. Tot i així, la rebel·lió va seguir viva en l'ànima del poble català, com ho testifica la gran "vaga dels tramvies" de 1951 a Barcelona i les moltes protestes que durant els anys següents hi va haver. Malgrat que la vaga va aconseguir que el preu del bitllet no pugés, van haver serioses represàlies i més d'un implicat va ser detingut i torturat.

A partir de 1978, amb la instauració del "estat de les autonomies" comença un període de calma en les reivindicacions del poble català, que acaba el 2010 quan el Tribunal Constitucional veta la proposta d'actualització de l'Estatut d'Autonomia del president autonòmic Pasqual Maragall . A partir de llavors s'inicia un període de confrontacions polítiques entre Catalunya i l'Estat, les quals són utilitzades de forma electoralista per polítics espanyols i catalans. La intolerància d'uns i la poca traça d'altres han desfermat un seguit de protestes que ha crescut d'any en any fins al present.

Un cop més el poble català està patint les represàlies d'aquest Estat irrespectuós. Pèrdua institucional, fugida d'empreses catalanes cap a territori espanyol, desprestigi programat del poble català davant la resta d'Espanya i, el que és més greu, una divisió en la societat catalana entre independentistes i unionistes molt difícil de superar i que serà a partir d'ara la més gran dificultat que ens trobarem en el camí cap a aquesta tan desitjada independència. Pitjors coses poden encara passar, però les enumerades són ja prou greus perquè els responsables de tanta desgràcia mereixin ser jutjats severament i el poble català faci una seriosa reflexió abans de seguir en el seu afany.

La ira del poble català difícilment amainarà. Barcelona, la "rosa de foc" que en diuen alguns historiadors per haver estat centre de braves rebel·lions reivindicatives, no es deixarà acovardir. Potser podran aturar per algun temps les protestes, però no ofegaran del tot l'esperit de lluita contra l'opressió que ha caracteritzat durant segles a aquest poble. Cap govern ho aconseguirà, ni amb enganys ni amb violència. No sabem si a gent aprendrà amb la present experiència que ha de canviar d'estratègia, però més que mai s'ompliran de sentit les paraules de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya, afusellat pels feixistes espanyols el 15 d'octubre de 1940 al castell de Montjuïc, a Barcelona: "Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer". / PC

La rebelión del pueblo catalán

divendres, 27 d’octubre del 2017

Pels camins de l'odi


Pertànyer a un poble és dur gravada a l'ànima, com un ADN, l'anima del poble.


Al cor de qui això escriu hi ha dos pobles que des de molt aviat han protagonitzat els relats familiars. La seva Catalunya natal i l'Argentina paterna. La Barcelona de les lluites obreres, explicades per l'àvia que les va viure de ple; però també la de les alegries, no menys obreres, narrades per una mare que des de molt jove va estimar aquesta ciutat com si fos seva. I un Buenos Aires llunyà, evocat pels tangos que amb molt bonica veu cantava aquesta dolça mare a impuls de l'amor que la unia a un home que recordava amb admiració la República Argentina on va viure els primers anys de la seva vida.

Avui aquests dos pobles estimats viuen moments de veritable angoixa. L'un completament en mans d'un govern neoliberal que sembrant odi s'ha fet amo de la situació i amenaça amb arruïnar de per vida la gran Nació Argentina. L'altre, liderat per gent ambiciosa mancada d'escrúpols, ha transformat l'amor patri en odi cap a l'Estat espanyol fins al punt de llançar-se cegament a una confrontació que pot arribar a ser violenta. Dos fets lamentables que ens omplen de dolor.

Per les sendes de l'odi no s'assoleix la vida. Només la destrucció i la mort porten els que les segueixen. Fruits de l'odi són les guerres, però també altres mals no tan greus però sí prou dolents per fer-les possibles. La xenofòbia, el classisme, la insolidaritat, la irreflexió, el fanatisme que cega i no deixa veure la biga en ull propi. Amb l'odi es menysprea als que dissenteixen, es destrueix el diàleg i s'impossibilita la convivència.

Carregats de mentides i de falses promeses van fent camí els sembradors d'odi, envoltats de mercenaris que amaguen els seus fraus. Grans cors de portaveus a sou i de necis voluntaris repeteixen fins a la sacietat les mentides i consignes que experts en manipulació de masses han dissenyat. Es genera una infundada opinió, una falsa il·lusió que venç a la reflexió, i el poble cau en el parany d'aplaudir a qui li guanya el cor amb cants de sirena. I així veiem com gent humil dóna suport a polítics neoliberals que tenen en el seu ideari augmentar la pobresa als pobres i la riquesa als rics.

En l'àmbit polític la maldat impera. Val tot, menys perdre. Si cal mentir, es menteix. Si cal matar, es mata. Només hi ha trampes si te les veuen; quan no te les veuen, no hi ha trampes. És cosa d'estratègies, no de principis. Guanyar és l'únic que compta. La veritat depèn de la simpatia que mereix qui la proclama. La raó perd la partida i qualsevol adulador pot endur-se el gat a l'aigua.

Grans mals comporten sempre els sembradors d'odi. Els que han governat a l'Estat espanyol des que els feixistes van imposar la seva llei a l'abril de 1939 han sembrat odi a dojo. Però els que amb propòsits electoralistes han atiat aquest odi des de 2012 fins al present a Catalunya han obert la caixa de Pandora. El poble català està exposat ara a la ira d'un Estat poderós. L'independentisme de la classe mitjana ha obert una sima pregona que la separa de les capes socials més desafavorides. Les dues grans entitats bancàries catalanes i més de dues mil empreses han abandonat el país. El rebuig català a Espanya és un bumerang i moltes petites empreses veuen com els seus clients espanyols busquen altres proveïdors. Les conseqüències poden ser molt greus.

No estem de part de l'Estat opressor. Mai no n'hem estat. Però no podem aprovar el que estan fent els líders catalans. Han proclamat la República Catalana a petició de menys d'un terç de la població sense que hi hagi hagut cap referèndum legal vinculant. No ens sembla just. Les pàtries no s'imposen sinó que es gesten mitjançant la solidaritat, la llibertat i la igualtat d'oportunitats. El respecte és fonamental per a la convivència. No és just que les minories imposin la seva voluntat a les majories.

La independència de Catalunya no hauria de ser mai un fi en si mateixa sinó que hauria de ser-ho la consecució d'una societat més justa que l'actual. Pensem i ens atrevim a dir que tot el que s'aparti d'aquest camí ens portarà males conseqüències. No creiem que una Catalunya que es construeix a partir d'un sentiment identitari que no comparteix ni la meitat de la població pugui portar un major grau de justícia i benestar al poble català.

La República que el parlament català acaba de proclamar no sembla que tingui cap possibilitat de millorar les condicions de vida del poble. En cinc anys que ha durat el procés independentista no s'ha parlat mai de com seria socialment el futur estat català. Però sabem ben del cert que els que la promouen són partidaris de les polítiques neoliberals de la Unió Europea, cosa que no augura res de bo. Això a part, el govern espanyol no li farà el camí fàcil a la nova Catalunya.

La independència pàtria avui proclamada té aspecte de ser un brindis al Sol. Tot fa pensar que s'acosten temps nefastos per al poble català. Però també cal pensar que la gosadia catalana pugui servir perquè a l'Estat espanyol hi hagi qui entengui la conveniència de donar pas a una estructura més afí amb les idiosincràsies dels pobles que el componen. Si això passés, les penes que ens pugui portar la infracció de la vella Constitució d'arrel dictatorial valdrien la pena. / PC

Publicat en castellà a ECUPRES:


dilluns, 23 d’octubre del 2017

Quo vadis, Catalunya?


El poble català fa anys que es defensa dels abusos de l'Estat espanyol. Aquesta resistència ha tingut moments molt dolorosos. Els governants espanyols no han escatimat crueltat en les seves repressions. El passat u d'octubre el món sencer va poder adonar-se'n quan va veure com la policia espanyola apallissava a gent indefensa per impedir que dipositessin un vot en una urna.

El combat de Catalunya contra Espanya és un símil del bíblic David contra Goliat però sense fona ni pedres. Catalunya està completament desarmada enfront d'un Estat disposat a sotmetre-la i humiliar-la. No sembla que res ni ningú vagi a ajudar al valent poble català, però els seus líders segueixen entestats en el seu pla cap a la independència. Ens venen dubtes: quins són els objectius i quin és el fi d'aquesta gran revolució de colors que des de fa cinc anys està duent a terme el poble català?

No és fàcil respondre a la pregunta que acabem de formular. Com sol passar en l'àmbit polític, ningú diu la veritat i qui no menteix oculta informació. Les certeses de triomf en la lluita per la independència pàtria que el govern català va estar pregonant a través dels seus mitjans informatius sonen cada dia més a cants de sirenes. Comença a haver-hi desconcert entre la gent. Quina és l'estratègia dels líders independentistes, si és que tenen alguna?

El poble que reivindica la independència pàtria es manté ferm, però davant les amenaces del govern espanyol, que cada cop recorden més l'època de la dictadura, molta bona gent que fins ara admirava i donava suport als que s'enfronten a la brutalitat del govern estatal canvia de bàndol i acusa els independentistes de posar en perill l'autonomia de Catalunya.

La "justícia" espanyola ha començat ja a actuar amb mà dura. Ha empresonat als màxims responsables d'Òmnium Cultural (OC) i Assemblea Nacional Catalana (ANC), les dues organitzacions civils promotores de les grans manifestacions pacífiques que s'han dut a terme des de 2012 ençà. Ha encausat a diversos funcionaris i dirigents catalans i està activant la intervenció del govern espanyol a les institucions catalanes. S'estarà obrint la caixa de Pandora per al poble català?

Per entendre bé tot el que està succeint cal deixar de mirar la Lluna i començar a mirar el dit que l'assenyala. Segons indica aquest dit, la fi de tot aquest moviment és la independència de Catalunya, cosa que entusiasma a gran part de la població catalana. Però a la vista dels fets, la pregunta que ens fem és: què deixem de veure en el nostre entorn mentre mirem la llunyana Lluna?

El govern català que des de 2012 promou el moviment independentista és el mateix que va restringir pressupostos a la sanitat pública catalana i va privatitzar part dels seus serveis. I el partit polític al qual pertanyia aquest govern és el mateix que durant 23 anys va governar a Catalunya sota la presidència de Jordi Pujol, a qui se li va descobrir un important sistema de desviació de diners públics. L'actual president Puigdemont pertany al mateix partit, al qual l'expresident Artur Mas va maquillar amb un canvi de nom.

Si bé es mira, els actuals dirigents de Catalunya són neoliberals a ultrança. Les polítiques que han aplicat des que van començar a governar el desembre de 2010 han estat nefastes per al poble català. Diverses organitzacions civils i professionals es van mobilitzar en contra i van obligar a esmenar algunes decisions governamentals. Sent doncs membres d'aquest partit els que animen el poble a pensar només en la independència, no es pot sospitar que puguin tenir algun interès en mantenir fixa l'atenció en aquest llunyà i difícil objectiu? ¿I no es pot pensar que aquest propòsit coincideix amb el del govern de l'Estat per raons similars?

De la fidelitat del poble català al seu ideari patriòtic cada vegada hi ha menys dubte. Però sí que cal tenir-la de qui el governen i dirigeixen. Quina és la seva veritable intenció? Per què van afirmar tenir suports internacionals que ara es veu clarament que mai van existir? Per què adopten aquesta actitud arrogant davant del govern de l'Estat sabent que ens pot treure d'un moment a l'altre gran part del que ara gaudim com a poble? Per què animen al poble català a posar el cos per aturar els embats d'aquesta repressió espanyola que irracionalment vol aixafar a aquest poble que manté una ancestral lluita contra tirans i opressors?

No s'ha de confondre mai un poble amb els seus governants. No sempre és cert que cada poble tingui el govern que mereix i molt menys ara que els mitjans d'informació estan en mans dels poderosos i compten amb grans equips d'especialistes en desinformació. El poble català no és millor ni pitjor que qualsevol altre poble, raó per la qual és igualment vulnerable. Al seu torn, la classe dirigent catalana és tan qüestionable com ho és l'espanyola. No hi ha raó, doncs, per no sospitar que després d'aquesta aferrissada guerra de banderes no s'amaguin espuris interessos per ambdues parts. Donem-li temps al temps.

Totes les revolucions de colors que coneixem han acabat malament per als pobles que les han dut a terme. Serà també la nostra una d'elles? Serà el poble català víctima de l'ambició d'uns malvats governants? / PC

Publicat en castellà a ECUPRES