divendres, 27 d’octubre del 2017

Pels camins de l'odi


Pertànyer a un poble és dur gravada a l'ànima, com un ADN, l'anima del poble.


Al cor de qui això escriu hi ha dos pobles que des de molt aviat han protagonitzat els relats familiars. La seva Catalunya natal i l'Argentina paterna. La Barcelona de les lluites obreres, explicades per l'àvia que les va viure de ple; però també la de les alegries, no menys obreres, narrades per una mare que des de molt jove va estimar aquesta ciutat com si fos seva. I un Buenos Aires llunyà, evocat pels tangos que amb molt bonica veu cantava aquesta dolça mare a impuls de l'amor que la unia a un home que recordava amb admiració la República Argentina on va viure els primers anys de la seva vida.

Avui aquests dos pobles estimats viuen moments de veritable angoixa. L'un completament en mans d'un govern neoliberal que sembrant odi s'ha fet amo de la situació i amenaça amb arruïnar de per vida la gran Nació Argentina. L'altre, liderat per gent ambiciosa mancada d'escrúpols, ha transformat l'amor patri en odi cap a l'Estat espanyol fins al punt de llançar-se cegament a una confrontació que pot arribar a ser violenta. Dos fets lamentables que ens omplen de dolor.

Per les sendes de l'odi no s'assoleix la vida. Només la destrucció i la mort porten els que les segueixen. Fruits de l'odi són les guerres, però també altres mals no tan greus però sí prou dolents per fer-les possibles. La xenofòbia, el classisme, la insolidaritat, la irreflexió, el fanatisme que cega i no deixa veure la biga en ull propi. Amb l'odi es menysprea als que dissenteixen, es destrueix el diàleg i s'impossibilita la convivència.

Carregats de mentides i de falses promeses van fent camí els sembradors d'odi, envoltats de mercenaris que amaguen els seus fraus. Grans cors de portaveus a sou i de necis voluntaris repeteixen fins a la sacietat les mentides i consignes que experts en manipulació de masses han dissenyat. Es genera una infundada opinió, una falsa il·lusió que venç a la reflexió, i el poble cau en el parany d'aplaudir a qui li guanya el cor amb cants de sirena. I així veiem com gent humil dóna suport a polítics neoliberals que tenen en el seu ideari augmentar la pobresa als pobres i la riquesa als rics.

En l'àmbit polític la maldat impera. Val tot, menys perdre. Si cal mentir, es menteix. Si cal matar, es mata. Només hi ha trampes si te les veuen; quan no te les veuen, no hi ha trampes. És cosa d'estratègies, no de principis. Guanyar és l'únic que compta. La veritat depèn de la simpatia que mereix qui la proclama. La raó perd la partida i qualsevol adulador pot endur-se el gat a l'aigua.

Grans mals comporten sempre els sembradors d'odi. Els que han governat a l'Estat espanyol des que els feixistes van imposar la seva llei a l'abril de 1939 han sembrat odi a dojo. Però els que amb propòsits electoralistes han atiat aquest odi des de 2012 fins al present a Catalunya han obert la caixa de Pandora. El poble català està exposat ara a la ira d'un Estat poderós. L'independentisme de la classe mitjana ha obert una sima pregona que la separa de les capes socials més desafavorides. Les dues grans entitats bancàries catalanes i més de dues mil empreses han abandonat el país. El rebuig català a Espanya és un bumerang i moltes petites empreses veuen com els seus clients espanyols busquen altres proveïdors. Les conseqüències poden ser molt greus.

No estem de part de l'Estat opressor. Mai no n'hem estat. Però no podem aprovar el que estan fent els líders catalans. Han proclamat la República Catalana a petició de menys d'un terç de la població sense que hi hagi hagut cap referèndum legal vinculant. No ens sembla just. Les pàtries no s'imposen sinó que es gesten mitjançant la solidaritat, la llibertat i la igualtat d'oportunitats. El respecte és fonamental per a la convivència. No és just que les minories imposin la seva voluntat a les majories.

La independència de Catalunya no hauria de ser mai un fi en si mateixa sinó que hauria de ser-ho la consecució d'una societat més justa que l'actual. Pensem i ens atrevim a dir que tot el que s'aparti d'aquest camí ens portarà males conseqüències. No creiem que una Catalunya que es construeix a partir d'un sentiment identitari que no comparteix ni la meitat de la població pugui portar un major grau de justícia i benestar al poble català.

La República que el parlament català acaba de proclamar no sembla que tingui cap possibilitat de millorar les condicions de vida del poble. En cinc anys que ha durat el procés independentista no s'ha parlat mai de com seria socialment el futur estat català. Però sabem ben del cert que els que la promouen són partidaris de les polítiques neoliberals de la Unió Europea, cosa que no augura res de bo. Això a part, el govern espanyol no li farà el camí fàcil a la nova Catalunya.

La independència pàtria avui proclamada té aspecte de ser un brindis al Sol. Tot fa pensar que s'acosten temps nefastos per al poble català. Però també cal pensar que la gosadia catalana pugui servir perquè a l'Estat espanyol hi hagi qui entengui la conveniència de donar pas a una estructura més afí amb les idiosincràsies dels pobles que el componen. Si això passés, les penes que ens pugui portar la infracció de la vella Constitució d'arrel dictatorial valdrien la pena. / PC

Publicat en castellà a ECUPRES:


dilluns, 23 d’octubre del 2017

Quo vadis, Catalunya?


El poble català fa anys que es defensa dels abusos de l'Estat espanyol. Aquesta resistència ha tingut moments molt dolorosos. Els governants espanyols no han escatimat crueltat en les seves repressions. El passat u d'octubre el món sencer va poder adonar-se'n quan va veure com la policia espanyola apallissava a gent indefensa per impedir que dipositessin un vot en una urna.

El combat de Catalunya contra Espanya és un símil del bíblic David contra Goliat però sense fona ni pedres. Catalunya està completament desarmada enfront d'un Estat disposat a sotmetre-la i humiliar-la. No sembla que res ni ningú vagi a ajudar al valent poble català, però els seus líders segueixen entestats en el seu pla cap a la independència. Ens venen dubtes: quins són els objectius i quin és el fi d'aquesta gran revolució de colors que des de fa cinc anys està duent a terme el poble català?

No és fàcil respondre a la pregunta que acabem de formular. Com sol passar en l'àmbit polític, ningú diu la veritat i qui no menteix oculta informació. Les certeses de triomf en la lluita per la independència pàtria que el govern català va estar pregonant a través dels seus mitjans informatius sonen cada dia més a cants de sirenes. Comença a haver-hi desconcert entre la gent. Quina és l'estratègia dels líders independentistes, si és que tenen alguna?

El poble que reivindica la independència pàtria es manté ferm, però davant les amenaces del govern espanyol, que cada cop recorden més l'època de la dictadura, molta bona gent que fins ara admirava i donava suport als que s'enfronten a la brutalitat del govern estatal canvia de bàndol i acusa els independentistes de posar en perill l'autonomia de Catalunya.

La "justícia" espanyola ha començat ja a actuar amb mà dura. Ha empresonat als màxims responsables d'Òmnium Cultural (OC) i Assemblea Nacional Catalana (ANC), les dues organitzacions civils promotores de les grans manifestacions pacífiques que s'han dut a terme des de 2012 ençà. Ha encausat a diversos funcionaris i dirigents catalans i està activant la intervenció del govern espanyol a les institucions catalanes. S'estarà obrint la caixa de Pandora per al poble català?

Per entendre bé tot el que està succeint cal deixar de mirar la Lluna i començar a mirar el dit que l'assenyala. Segons indica aquest dit, la fi de tot aquest moviment és la independència de Catalunya, cosa que entusiasma a gran part de la població catalana. Però a la vista dels fets, la pregunta que ens fem és: què deixem de veure en el nostre entorn mentre mirem la llunyana Lluna?

El govern català que des de 2012 promou el moviment independentista és el mateix que va restringir pressupostos a la sanitat pública catalana i va privatitzar part dels seus serveis. I el partit polític al qual pertanyia aquest govern és el mateix que durant 23 anys va governar a Catalunya sota la presidència de Jordi Pujol, a qui se li va descobrir un important sistema de desviació de diners públics. L'actual president Puigdemont pertany al mateix partit, al qual l'expresident Artur Mas va maquillar amb un canvi de nom.

Si bé es mira, els actuals dirigents de Catalunya són neoliberals a ultrança. Les polítiques que han aplicat des que van començar a governar el desembre de 2010 han estat nefastes per al poble català. Diverses organitzacions civils i professionals es van mobilitzar en contra i van obligar a esmenar algunes decisions governamentals. Sent doncs membres d'aquest partit els que animen el poble a pensar només en la independència, no es pot sospitar que puguin tenir algun interès en mantenir fixa l'atenció en aquest llunyà i difícil objectiu? ¿I no es pot pensar que aquest propòsit coincideix amb el del govern de l'Estat per raons similars?

De la fidelitat del poble català al seu ideari patriòtic cada vegada hi ha menys dubte. Però sí que cal tenir-la de qui el governen i dirigeixen. Quina és la seva veritable intenció? Per què van afirmar tenir suports internacionals que ara es veu clarament que mai van existir? Per què adopten aquesta actitud arrogant davant del govern de l'Estat sabent que ens pot treure d'un moment a l'altre gran part del que ara gaudim com a poble? Per què animen al poble català a posar el cos per aturar els embats d'aquesta repressió espanyola que irracionalment vol aixafar a aquest poble que manté una ancestral lluita contra tirans i opressors?

No s'ha de confondre mai un poble amb els seus governants. No sempre és cert que cada poble tingui el govern que mereix i molt menys ara que els mitjans d'informació estan en mans dels poderosos i compten amb grans equips d'especialistes en desinformació. El poble català no és millor ni pitjor que qualsevol altre poble, raó per la qual és igualment vulnerable. Al seu torn, la classe dirigent catalana és tan qüestionable com ho és l'espanyola. No hi ha raó, doncs, per no sospitar que després d'aquesta aferrissada guerra de banderes no s'amaguin espuris interessos per ambdues parts. Donem-li temps al temps.

Totes les revolucions de colors que coneixem han acabat malament per als pobles que les han dut a terme. Serà també la nostra una d'elles? Serà el poble català víctima de l'ambició d'uns malvats governants? / PC

Publicat en castellà a ECUPRES