dimecres, 18 d’abril del 2018

Clams de República en el regne d'Espanya


El passat dia 14 d'aquest mes d'abril, primavera a l'hemisferi boreal, commemoràrem a Espanya el 87 aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola. Aquell acte prometia fer realitat el cúmul d'anhels amuntegats en l'ànima d'una gran part de la població que rebutjava l'arbitrarietat dels que anaven governant fins llavors.

Poc van trigar les forces reaccionàries de l'Espanya profunda en declarar-li la guerra a aquelles nobles aspiracions de justícia social i a les accions per un món millor que es van emprendre a partir d'aquella data. La intolerància i la maldat de gran part de les classes benestants van fer que no es resignessin a perdre uns privilegis que condemnaven a la pobresa a la major part de la població espanyola. Un cop militar va obrir la porta a tres luctuosos anys de guerra civil que va culminar amb el triomf dels colpistes.

En aquella guerra es van unir totes les forces del mal que tenien poder en aquells temps. Els militars colpistes espanyols van comptar amb l'ajuda material de l'Alemanya nazi i la Itàlia feixista. L'Anglaterra i la França burgeses van col·laborar amb ells embargant productes de primera necessitat que els comprava el legítim govern republicà espanyol. I quelcom de semblant va fer la Unió Soviètica que, sota les ordres del dictador Stalin, es va negar a subministrar armament a les forces republicanes fins que no van estar eliminats els combatents de les milícies llibertàries espanyoles, que eren els que pretenien construir un món millor. No volia ningú canvis en aquell món d'injustícia, excepte els qui la patien.

Els anys de la guerra civil i els de la cruel dictadura que tot seguit es va instaurar van ser una autèntica cacera de bruixes. Tot indici de pensament contrari al feixisme imperant va ser de bell antuvi condemnat a mort. Milers d'assassinats ensangonar les mans dels que s'apoderaren del poder. El règim de terror que va imposar aquella dictadura es proposava la desideologització del poble. I cal reconèixer que gairebé ho van aconseguir, perquè durant a prop de vuit dècades han mantingut l'ordre que van imposar.

Però les victòries no són camins per a la pau perquè mai les derrotes són definitives. Per més que es vulgui sotmetre a un poble i extirpar de la seva ànima l'afany de justícia, aquest rebrotarà tard o d'hora. Els que aposten per la injustícia han d'abastar tants àmbits que d'una banda o un altre se'ls obriran fronts. Tal és el cas de la revolta independentista catalana. Cinc segles de permanent humiliació han deixat empremtes fondes en l'ànima del poble, el qual ara es rebel·la i clama per una República Catalana independent de l'Estat espanyol opressor.

Hi ha punts en comú entre aquell poble republicà espanyol dels anys trenta i el poble català actual. Tots dos clamen contra la injustícia institucional i contra el podriment moral dels qui exerceixen el poder. Fart d'injustícia, el poble català clama per la seva sobirania igual com clamava el poble que va donar suport als polítics republicans el 1931.

La Segona República Espanyola proclamada el 1931 va ser derrotada pel feixisme i la intolerància. Però també per la manca de confiança dels polítics republicans en el poble. L'esperit republicà que els animava era transformador de lleis i normes, però no era revolucionari, no aspirava a transformar en profunditat l'ordre social. No obstant això, amb finalitat electoralista van fer promeses que anaven més enllà del que es proposaven fer. Quan el poble va exigir allò que els havien promès, es van fer enrere. Podríem dir que van enganyar al poble. Però tot i així, quan els militars es van sublevar, el poble es va organitzar i lluità al costat de la República contra els colpistes.

Aquí a Catalunya veiem avui dia alguna cosa similar. Els polítics que van promoure la revolta independentista sabien bé que la independència no era possible, que tenien davant d'ells un Estat poderós al qual no podrien vèncer. Però durant cinc anys, mitjançant un ben estudiat procés de desinformació, van fer creure al poble que hi havia suport internacional i que la independència era possible. I el poble s'ho va creure i es va llançar de cap a aconseguir la tan desitjada República Catalana, proclamada el 27 d'octubre pel president Carles Puigdemont. L'Estat espanyol va reaccionar ràpidament i declarà il·legal aquella proclamació, perseguint jurídicament als que havien participat en ella.

Probablement aquesta República Catalana, a la qual una gran part del poble català aspira, sigui tan impossible com les aspiracions del poble que va apostar pels que van proclamar la Segona República Espanyola. Totes les forces polítiques europees estan de part de l'Estat espanyol, com van estar llavors al costat dels colpistes, perquè aquesta era llavors i és ara la manera de garantir la continuïtat del sistema establert.

La lluita per la dignitat de l'ésser humà en un món en mans d'éssers deshumanitzats és cruel i dura. No en va els violents s'han preparat sempre per exercir la raó de la força, en tant que els que estimen la pau i la justícia han cultivat l'amor i la força de la raó. Però estem convençuts que amb triomf o sense, aquesta rebel·lió no serà inútil, perquè haurà refrescat la memòria dels greuges patits tot i afegir-hi un de nou i haurà enardit els ànims dels actuals combatents i d'altres combatents que seguiran als d'ara.

La vida és afany i lluita. Si algun dia els que lluiten per un món millor abaixessin els braços i es rendissin, la humanitat sencera moriria, perquè el planeta Terra quedaria completament en mans dels cobdiciosos i els violents. / PC