dissabte, 10 de gener de 2015

El cost d'ignorar el poble

Després del triomfalisme del 9N arriba l'hora de la veritat. Ja no n'hi ha prou amb declarar-se independentista sinó que la realitat social del país exigeix a cada partit deixar ben clara la ideologia que amaga sota l'estelada.


Amb el 2014 s'esvaeix el somni d'assolir la independència pàtria d'avui per demà. Les meravelloses eleccions plebiscitàries que ens havien de dur indefectiblement a la creació del tan desitjat Estat Català no es presenten tan idíl·liques com ens deien. Nous actors polítics han entrat a escena i posen de relleu de manera inequívoca la presència de la part de poble català que el somni independentista ignorava.

Els polítics independentistes catalans no en tenen d'altre que assumir la realitat del propi país. La terra dels catalans està poblada avui per gent molt diversa procedent d'altres terres. Per la major part d'aquesta gent hi ha coses més importants que la independència de Catalunya, algunes de les quals els poden ser fins i tot contràries a aquest noble i molt legítim desig del poble català. Ens cal tenir present aquesta gent perquè en cas de plebiscit serà la que decidirà el destí del nostre país.

No és assenyat ignorar les lliçons de la història. I la història ens diu que tots el projectes polítics que han ignorat el poble han fracassat. Sense anar gaire lluny ni en l'espai ni en el temps trobem la caiguda de la II República Espanyola, que va ignorar i fins i tot combatre el seu propi poble per comptes de combatre els feixistes que se li revoltaven.

Amb tot l'avenç ideològic que la República comportava, no deixava de ser una República burgesa, classista, capitalista. Els rics per damunt dels pobres. Els amos por sobre dels treballadors. Res de igualtat ni de fraternitat ni de cap mena de llibertat que posés en perill els interessos de les classes privilegiades. Tothom al lloc de sempre. Els de baix, a baix; els de dalt, a dalt. Ordre i autoritat en primer lloc. Després ja en parlarem. Bé, en parlarem si a qui mana li convé. 

Aquella república no era revolucionària. S'inspirava en Els Drets de l'Home i del Ciutadà proclamats al 1789 per l'Assemblea Nacional Constituent francesa, la qual cosa ja era un gran pas, però es quedava a mig camí dels Drets Humans. Les classes humils quedaven sota l'arbitri de les privilegiades. El poble seguia clamant justícia, i la força de l'Estat l'ignorava quan no el reprimia.

Però un poble és molt més que un estat. L'estat és el poder però el poble és la vida. I no hi ha cap esclavatge que perduri allà on hi ha vida. Per acabar amb un poble cal exterminar-lo, ja sigui matant tota la seva gent o disgregant-la de manera que arribi a perdre la memòria. Però si el poble és viu acabarà reeixint i potser fins i tot imposant-se.

El poble català n'és un exemple. Tres segles fa que Espanya ens oprimeix i encara es viu l'afany d'independència. Podrem mai aconseguir-la? Potser sí si som conscients de la nostra realitat social i actuem en conseqüència. Però serà molt difícil i potser impossible si no sortim de la nostra bombolla sentimental, aquesta mena de ceguera que no ens deixa veure la realitat de la nostra societat.

Tal com ens mostren l'11S i el 9N passats, més de la meitat de la població no ha donat mostres d'estar per la independència. I ben mirat, no té cap motiu d'ordre sentimental per independitzar-se d'Espanya. Difícilment, doncs, votaran a favor de la independència en cas de referèndum si no els donem algun motiu important per fer-ho. I quins motius els hem donat fins ara? Els hem dit que quan Espanya no ens espoliï serem més rics. Bé, potser sí però, qui serà més ric? És molt ambigu això. La gent està farta de veure con els diners van a parar a mans dels de sempre.

Al llarg de tota la campanya que es ve fent en els dos últims anys, gairebé no s'ha dit res que pugui motivar seriosament aquesta població indiferent a la nostra independència. No s'ha fet cap crítica seriosa a les polítiques del govern de CiU, a les retallades, a l'empobriment del país i la repercussió que això té sobre les capes més desfavorides de la població. I si s'ha fet alguna crítica, no s'ha fet de manera que arribi al poble. Per què no s'està fent això? Pel pacte entre el govern i la oposició, potser? O potser perquè l'oposició ni tant sols es planteja fer un país molt més just i més igualitari que l'actual? Sigui com sigui, aquest silenci és contraproduent. Per engrescar la gent d'origen foraster cal presentar arguments convincents.

Hem de ser molt conscients que, tant si volem com si no, necessitem la col·laboració del poble català d'origen espanyol. Necessitem que tinguin algun motiu que els faci independentistes. No n'hi ha prou amb omplir d'estelades el poble o el barri on vivim. Cal veure quines són les necessitats reals de la gent i presentar propostes polítiques adients. A qui no li arriba el sou fins a fi de mes tant li fa qui governi mentre les decisions que es prenguin segueixin escanyant els de baix en benefici dels de dalt. 

En opinió de qui això escriu, els partits i les organitzacions civils que ara s'afanyen per la independència haurien de posar en el primer pla del seu discurs els problemes que avui pateix el poble de Catalunya. Haurien de posar per davant de tot l'esperança d'una major justícia social. És evident que el partit que avui governa a Catalunya no ho pot fer això, perquè la seva línia ideològica és netament neoliberal i contrària per tant a aquest afany de justícia social que hauria de ser el motor principal de l'independentisme. Però els altres partits independentistes sí que haurien de jugar aquesta carta. I ben fort que l'haurien de jugar. I no es donant suport a les retallades del govern com això es fa.

Els independentistes catalans no estem oferint res que engresqui el poble català d'origen espanyol. En prioritzar la independència s'estan deixant de banda les necessitats més bàsiques de la major part de la població, com ara el dret a tenir un habitatge digne i un sou que permeti viure dignament. No s'està fent bé tot el que ara es fa a l'empar de l'estelada. S'està ignorant més de la meitat del poble català, i això ho pagarem car, perquè la independència de Catalunya no serà possible mentre no la vulgui la major part de la seva població. /PC


ARTICLES RELACIONATS:

Cal acostar-se a l'altre

http://pepcastelloenllenguapropia.blogspot.com.es/2014/11/cal-acostar-se-laltre.html 

Després de l'èxit ve el repte
http://pepcastelloenllenguapropia.blogspot.com.es/2014/11/cal-acostar-se-laltre.html

2 comentaris:

  1. Tens molta raó, Pep. Però quan va sortir un moviment com el Procés Constituent que proposava d'assolir la independència al mateix temps que es mirava de canviar el sistema, va assolir molt suport d'entrada però a l'hora de les assemblees locals hi va molt poca gent. El poble s'ha acostumat a deixar els problemes en mans dels polítics i li costa molt, o potser li fa molta mandra, de canviar res amb l'esforç personal de cadascú.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert això que dius, Xavier: el poble s'ha acostumat a deixar la política en mans dels polítics. Però no és això el que jo vull senyalar sinó el fet que les campanyes sobre la independència que han dut a terme tant l'ANC com l'ERC gairebé no han incidit en res que no sigui la pèrdua de sobirania del poble català a partir de l'11S de 1714.

      Una campanya enfocada des d'aquesta perspectiva és vàlida per tu i per mi i per la major part de qui se senti part de la nació catalana, però no ho és per la major part de la població de Catalunya, com bé ens fa entendre la seva no participació en les successives convocatòries.

      Penso que tot el que s'ha fet ja s'havia de fer, però que s'ha deixat de fet el que en cas de referèndum ens podria donar la victòria, com ara fer-se ressò del malestar de la gent.

      Una prova del que dic ens la dóna l'èxit de PODEMOS. No anuncien canvis que espantin la gent; no es mostren com a revolucionaris i penso que no en són gens; no tenen ni ideologia ni projecte polític... Però el seu discurs arrossega gent. I no són independentistes precisament. Doncs això és el que penso que haguessin hagut de fer els organismes que he esmentat.

      En fi, és el meu punt de vista.

      Gràcies pel teu comentari.

      Elimina

El teu parer m'interessa. Et prego que em facis saber què en penses del que aquí es diu.