dissabte, 28 de setembre de 2013

L'apologia del luxe i la poca vergonya dels manipuladors de masses

L'Ajuntament de Barcelona escull Ferran Adrià com a Pregoner de les Festes de la Mercè. Cuina de luxe burgès davant un poble que necessita l'ajuda social per subsistir.


A la pel·lícula " The spirit of 45" ("L'esperit del 45") Ken Loach fa dir a un dels seus personatges: "El problema és que la idea del capitalisme és forta, mentre que la del socialisme és feble". La idea diuen els subtítols, però estaria millor dit l'acceptació, perquè en realitat la gent no en té ni idea del que és el capitalisme. Si la gent tingués clar què és el capitalisme no votaria mai més els seus representants polítics, sinó que els rebutjaria enèrgicament.

Tampoc no té la gent una idea clara del que és el socialisme. La propaganda capitalista s'ha cuidat bé al llarg del temps de tergiversar el significat d'aquest terme i d'intoxicar tot el concernent a aquesta idea impregnant-lo de diabòlica pudor de sofre infernal. Ha estat un bombardeig continu de mentides en pro de les glòries del capitalisme i en contra de tot el que sigui posar el bé comú per davant dels interessos individuals. Un bombardeig de mentides que malgrat l'evidència de la realitat els poderosos encara segueixen fent.

No és estrany, doncs, que la gent tingui tan ficada en el fons de l'ànima aquesta aberració que els fa veure la cobdícia, l'individualisme i la insolidaritat com a virtuts supremes. Les classes dirigents porten anys presentant així aquests pecats d'inhumanitat que haurien de ser considerats crims quan per ells es regeixen les relacions entre les classes socials i entre països rics i països pobres.

No és cap secret per a ningú que construïm el nostre món interior a partir del que vivim. Estimem el que ens ha donat felicitat i odiem el que ens ha fet patir. Admirem el que mirem i mirem el que la vida o les circumstàncies ens posen davant dels ulls. Som fruit del nostre temps i del nostre entorn. La nostra conducta és més emocional que racional. Tot això ho saben bé els que manipulen el pensament col·lectiu, l'opinió pública, la conducta ciutadana. Ens mostren contínuament el que volen que mirem i admirem. Aquí està la base del fet publicitari, per posar un exemple. I en aquest parany, en aquesta espessa xarxa cau la major part de la població.

Per tot el que hem dit s'entén i no estranya que la comissió encarregada d'organitzar les Festes de la Mercè a Barcelona hagi triat com a pregoner a un prestigiós representant de la cuina catalana d'alt rang. Un home que s'ha fet famós delectant els paladars dels gurmets adinerats. Cal pensar que es tracta d'un recurs metodològic amb la finalitat augmentar l'admiració que els pobres senten cap als rics, cosa molt convenient en un moment en què aquests més rebreguen a la classe treballadora.

Guanyar-se el cor dels apallissats, fer que admirin a les classes benestants perquè en el moment de votar elegeixin els seus representants com a governants d'aquesta pobra nació que amb la seva cobdícia destrossen dia a dia, pot ser un recurs publicitari. Però fer això quan cada dia hi ha un nombre més gran de persones que han d'acudir a l'ajuda social per subsistir és una burla, un pur escarni, un gest de poca vergonya tan gran que amb ell sol n'hi ha prou per mostrar quina classe de gent és la que governa i la que a ella s'acosta.

La poca vergonya dels que governen va sent ja habitual en el panorama polític mundial. Sempre ho ha estat, però mai com ara, perquè quan la pobra gent no tenia accés a més informació que la dels mitjans oficials, l'abús i la mentida eren els mateixos però al ser menys evidents, el cinisme era menor. Però avui dia és de tal dimensió que resulta ofensiu en grau màxim.

Pensem que el Codi Penal hauria de contemplar el cinisme dels personatges públics com a figura delictiva, de la mateixa manera que fa amb l'apologia del terrorisme. Hauria de ser així perquè les mentides dels governants en el món actual produeixen més patiment i més morts que tots els actes terroristes junts que es puguin donar. Si els qui governen haguessin de retre comptes del cinisme amb què neguen l'evidència davant els seus electors, la política seria una altra i al món hi hauria molta menys misèria.

Tant de bo la indignació ens porti a exigir honestedat en el nostre entorn polític i siguem capaços d'admirar valors diferents dels que amb les seves tàctiques manipuladores ens infonen els malvats que governen. Llavors sí que el capitalisme serà seriosament qüestionat i cabrà la possibilitat d'un món més humà. Però mentrestant això no passi, mentre el cinisme no sigui fortament contestat per tot el poble en pes, els que governen seguiran exhibint la seva idolatrada riquesa i en el món seguirà havent majories adoradores d'aquests tresors que ens enfonsen en la misèria.

divendres, 20 de setembre de 2013

La veu del poble i els interessos de les classes dirigents


Un temps va haver en què els burgesos catalans provaven d'enredar el poble amb frases com: “Si va bé l'amo aniran bé els treballadors”. Això que avui el rumb de l'economia a nivell mundial deixa molt clar que és una fal·làcia, hi ha molta gent que encara s'ho creu. Son totes aquelles ànimes càndides que esperen la recuperació econòmica que el govern els promet. Si puja la borsa, si s'estabilitza l'economia, tornarà a haver treball per a tothom i tot tornarà a ser com abans. Santa innocència! Res no tornarà a ser com abans, perquè la cobdícia no té límits i com diu la dita, “la mar quan més té més brama”.

La crisi econòmica actual és una prova de força a què ens sotmeten les grans corporacions financeres. Aniran tant lluny com podran, fins allà on els deixem arribar i un cop assolit el seu nou sostre de domini no faran un sol pas enrere. Per què l'haurien de fer? Si en poden guanyar deu, per què s'han de conformar a guanyar-ne un? No encaixa dins la lògica del capitalisme deixar de guanyar tot el que es pugui. Aquest és el seu únic nord. Altre no en tenen. Doncs què esperem, un miracle?

Avui el poble català alça la veu clamant independència. És un clam vell ja el seu, però cada cop és més fort i decidit. El poble català està fart de ser vexat pels governs espanyols, de ser ignorat i de dur a coll una economia malversada al servei dels més rics. Conscient que això no canviarà mentre estiguem sota el domini de la corona espanyola, ens en volem desfer, volem ser lliures.

Però no tothom a Catalunya vol sortir d'aquest domini, perquè malgrat tot el que diguin i ens vulguin fer creure, una part de les classes dirigents treuen profit d'aquesta economia d'explotació. Una bona part de la burgesia catalana que sempre ha viscut d'explotar la classe treballadora, no té més pàtria que els seus propis interessos. Ha pactat en tot temps amb els invasors; ha venut el seu propi poble; ha renunciat a la seva llengua i a canvi de beneficis ha donat suport als nostres enemics.

Avui, tal com feia anys enrere quan ens deia allò de “si va bé l'amo aniran bé els treballadors”, aquesta burgesia enemiga del poble català repeteix com un lloro que hem de procurar no sortir de l'euro. Que fora de la UE no tenim cap possibilitat de subsistència. Que si som part d'aquesta Europa rica (Premi Nobel de la Pau, tal com ho és el gran Barak Obama) serem tots rics i lligarem els gossos amb llonganisses. Ells ho diuen i la major part de la gent s'ho creu. 

Cal que ens preguntem per què la gent es creu una mentida tant evident en un moment en què els mals més grans no ens venen de Madrid sinó de la UE. En un moment en que Brussel·les dóna ordres als governs de desbastir la societat del benestar; de reduir els sous dels treballadors; de reduir també els serveis públics de sanitat i d'ensenyament per privatitzar-los i donar-los als rics; de tapar amb diner públic els forats que les entitats bancàries han fet en els seus comptes mitjançant operacions clarament fraudulentes. Què hi ha de bo en tot això per el poble? Qui pot creure que això ens convé?

La política econòmica de la UE és un bé, sens dubte, per a les classes altes i pels que les representen, però no per la classe treballadora. Per a nosaltres, la gent del poble que hem viscut i vivim del nostre treball, aquesta política dictada pel lobby de banquers que governen tota la zona euro és una ruïna, un total esclavatge.

Un estat propi independent d'Espanya, sí, sens dubte de cap mena. Un estat europeu, evidentment, perquè Catalunya és a Europa, no pas a l'Àfrica. Però europeu no vol dir membre de la UE ni estar sotmesos a la seva política monetària.

Parem compte amb qui ens guia i cap a on ens porta, no fos que fugint del foc caiguéssim a les brases. 

Pensem-hi!

ARA ÉS HORA, SEGADORS! ARA ÉS HORA, D'ESTAR ALERTA!

http://www.kaosenlared.net/secciones/s2/opinion/item/68929-la-veu-del-poble-i-els-interessos-de-les-classes-dirigents.html 

dijous, 12 de setembre de 2013

La Via de la Independència un camí cap a la Llibertat


Hem celebrat la Diada. Hem fet la gran cadena per la independència pàtria. Hem brandat estelades i hem cridat ben fort INDEPÈNDÈNCIA! 

Hem deixat ben clar que no volem que ens governin des de Madrid. Que volem un estat propi. Que volem un lloc en el concert de les nacions, amb ple reconeixement de la llengua catalana, representació màxima de la nostra identitat.

Tot això ha quedat clar. Però només és això el que volem? No volem ser un poble lliure del tot, digne, governat amb justícia i sentit de la responsabilitat? No volem deslliurar-nos també de tota la colla d'hipòcrites que ens aixequen la camisa i ens prenen el pel tot cridant INDEPENDÈNCIA mentre ens retallen drets i ens roben patrimoni públic? Volem seguir tenint aquesta mena de “democràcia” de saló que maneguen uns quants per propi benefici mentre ens escanyen cada cop més? Volem seguir sent part d'aquesta Unió Europea que no és res més que un lobby de banquers, per no dir voltors, que no vol sinó escurar-nos els ossos. Què potser ens pensem que sent independents d'Espanya ja ens els haurem tret de sobre tota aquesta colla d'explotadors professionals?

Hem proclamat la nostra existència com a nació, però no com a poble. Santa innocència! Quan nosaltres hi anem ells ja en tornen! Poc bé que els va això del patriotisme als escanyapobres que ens governen i als que al seu costat en treuen profit!

La idea de pàtria sempre ha estat quelcom abstracte, un conjunt de símbols i fetitxes de tota mena que sovint amaga la realitat humana del poble que la forma. Tots els demagogs n'han fet us d'aquest màgic concepte que mou el cor de tothom. “La pàtria per damunt de tot”, han dit mentre per damunt de tot hi posaven els seus propis interessos.

A lluitar per la pàtria han fet anar el poble. A treballar pel bé de tots, també. Sofrir calladament tota mena de sacrificis sempre li ha tocat al poble, mai als que manen i governen. A ells el que els ha tocat sempre ha estat treure'n profit d'aquests sofriments.

No estem en contra del sentiment patri, però sí de la seva manipulació. És per això que no volem parlar de la pàtria catalana sense parlar en primer lloc del poble català.

El poble català és molt més que una faràndula de festa major. Molt més que un club de futbol, que un grapat de glòries esportives, de famosos mediàtics, de celebritats socials, de tot això que els espavilats de torn ens posen contínuament davant dels ulls per enlluernar-nos i distreure'ns. Som un conjunt d'éssers humans amb sentit de la responsabilitat i amb dignitat; amb una dignitat que cada dia trepitgen més els polítics professionals, atents sense cap mena d'escrúpol a vetllar pels interessos dels més rics, dels poderosos, dels que remen les cireres a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món, que són els que els paguen el sou.

Que hem de recuperar la llibertat que Espanya ens va prendre per les armes fa tres segles és inqüestionable. Però de cap manera això ens ha de fer oblidar que un poble no és lliure mentre accepti que algú l'esclavitzi. Només posant la dignitat en el primer pla de les reivindicacions podrem fer camí cap a la llibertat.

No és la cobdícia el que ens farà lliures. No és l'egoisme, l'afany de viure cada cop millor a despit de qui sigui i del que sigui, fins i tot de fer que altres visquin cada cop pitjor. No, això mai no ens farà ser un poble lliure. Això ens farà anar cada cop pitjor, ens portarà a fer camí de la mà dels estafadors, dels tramposos, dels lladres, dels que es fan rics fen pobres els altres. Estafadors i lladres que seguirem tenint dins casa nostra com ja els tenim ara. Estafadors i lladres que ens trairan, que ens vendran als poders internacionals igual com ens han venut sempre al poder d'Espanya.

El seny ens diu que cada cosa ha d'estar al seu lloc i que tot té el seu moment. L'11 de setembre és el Gran Dia de la Pàtria Catalana, el dia i l'hora de reivindicar la nostra sobirania, la nostra independència, i no hi hem de barrejar res que pugui afeblir aquesta lluita. D'acord! Però el poble català no pot perdre el seu Nord. No podem deixar de banda la nostra ruta. No podem seguir el joc dels traïdors, caure en els seus paranys, fer-nos-en còmplices. Plegats, fent pinya sí, sense divisions internes; però tenint molt present què volem nosaltres en tant que poble i què volen els de dalt en tant que elits socials .

Ara hem brandat l'estelada, com havia de ser. Però dia i hora ha d'haver per brandar també la falç, com cantem en “Els Segadors”. No per tallar el coll a ningú, però sí per fer palès i deixar ben clar que no som una colla de babaus gronxolant un somni romàntic sinó un poble amb dignitat plena, disposat a lluitar pels seus drets i a valer-se de totes les eines que tingui al seu abast contra tothom que l'humiliï i l'exploti, sigui qui sigui i de la nacionalitat que sigui.