divendres, 4 d’octubre de 2013

¡España UNA! ¡España GRANDE! ¡España ...! No, gràcies!

No volem imperis, ni que siguin republicans. Volem "llibertat, igualtat i fraternitat" vertaderes.


Els que estimen la grandesa solen ser molt poc respectuosos amb les minories. Tendeixen a fagocitar-les en benefici d'aquesta grandesa que estimen, la qual per poc que burxem veurem que és la seva pròpia. No sé de ningú que advoqui per la grandesa d'altri, sigui de persona o de poble. No. Quan algú advoca per la grandesa pensa, sens dubte, en la pròpia.

Recordo els crits rituals que ens feien fer a l'escola després del cant de l'himne nacional abans d'entrar a classe i en acabar la jornada. "España, UNA! ¡España, GRANDE! ¡Espanya, LIBRE! ¡VIVA ESPAÑA! ¡ARRIBA ESPAÑA!". Els que vam viure aquella època sabem bé que la pregonada grandesa d'aquella Espanya opressora era un bluf. Pot dir-me algú quina grandesa té una nació governada en règim dictatorial, amb restricció sistemàtica de drets i llibertats, on la relació social està emmarcada en la divisió entre vencedors i vençuts?

La llengua oficial en aquell estat que englobava pobles tan diversos i clarament definits com el basc i el català era la de Castella. L'únic poble reconegut a tot l'estat era el poble espanyol. No existia la nació catalana. No existia la nació basca. Havien estat fagocitades per aquella entelèquia gestada per l'afany de poder d'uns governants ambiciosos a la qual van posar per nom Espanya. En ella, Catalunya era una mena d'accident, igual que ho era Euskadi. El meu poble, la meva gent, la meva llengua no existien en aquella Espanya UNA i GRAN. Mai no em vaig sentir espanyol i no vaig entendre mai que aquesta tan pregonada "grandesa" pogués ser motiu d'orgull.

Els drets dels pobles no sorgeixen com les flors del camp a la primavera, sinó que necessiten ser conreats, sembrats, adobats i protegits de les inclemències climàtiques i dels depredadors, com les flors de jardí. Fins i tot en els sistemes més progressistes es comet injustícia. Recordem si no que la Comuna de París va negar el 1871 el dret a votar a les dones. No va ser una rància i absolutista monarquia qui una tal cosa feia sinó tot un govern revolucionari. I això és així perquè obrir els ulls i la ment de la gent és tasca àrdua que requereix esforç, constància i temps.

No és estrany doncs que en ple segle XXI hi hagi qui tingui una idea del que ha de ser una república semblant a la que tenien els que van forjar la malmesa de 1931. Grandesa, unitat, pensament únic, govern únic, poder únic, abús únic i total dels diversos, dels altres, dels que ja abans van ser menyspreats i que ara ho van a seguir sent en nom d'una grandesa que afavorirà per sobre de tot als poderosos, no als oprimits, no als ignorats sinó a qui els ignoren.

Una república així entesa i forjada serà tan insuficient per portar la justícia i la pau a les societats que la formen com ho va ser aquella. Comportarà, sens dubte, millores importants per a gran part de la població, però deixarà també de costat a les capes socials més desfavorides. S'aliaran en ella, igual que abans, les classes acomodades amb el poble menys desfavorit per seguir traient profit de les capes de població ignorada, menystinguda i explotada. I per descomptat comportarà el mateix risc d'explosió que aquella va tenir. Com no serà així una tercera república si igual que la segona comença ignorant als pobles que la formen?

No, no és ser ciutadà d'una Espanya "gran" i "una" el que vull sinó el reconeixement i el respecte que mereixen la meva condició de fill d'un poble amb una història, una llengua i una cultura pròpies. Un poble al qual fets d'armes van sotmetre a un altre més poderós que des de llavors l'ha fagocitat i menyspreat, però que tot i així ha seguit existint en el cor i la voluntat dels que l'integren.

Sóc català des que vaig néixer, fa ja més de 78 anys, i no he tingut mai un document d'identitat que així ho reconegui. Però ja en tinc prou i abans de morir vull tenir un DNI català i un passaport català. És un respecte que li dec a la meva persona i pel qual estic disposat a lluitar tant com faci falta.

Quan això sigui un fet, ja veurem amb quins altres pobles estableix aliances el meu poble i amb quins no. Però renunciar a la meva nacionalitat catalana per continuar sent espanyol, no, en absolut. Ni sent republicà!