dimarts, 23 de desembre de 2014

La lluita revolucionària per la independència i la fantasia independentista conservadora


Catalunya serà independent i lliure si es revolucionària, però no ho serà mai mentre sigui conservadora.


El poble català viu amb delit l'afany per la seva independència. És un sentiment pregon que es manté al llarg de tres segles i que ha anat creixent en la mesura que ha crescut l'opressió de l'Estat espanyol. Però no tota la població de Catalunya participa en aquesta lluita i del sentiment que la sosté. A Catalunya hi viuen uns set milions i mig de persones d'origen divers, principalment espanyol, que tot i haver nascut en terra catalana es consideren a si mateixos espanyols. Aquesta gent, que no va perdre res l'11S de 1714, gairebé no se'ls ha dit res que els pugui motivar en favor d'aquesta independència que tant anhela a la major part de la nació catalana.

Entre la població catalana independentista que es planteja els pros i els contres de la independència hi ha una estimable diversitat d'opinions. Malgrat coincidir en voler la independència, a l'hora de plantejar la manera d'aconseguir-la afloren les divergències ideològiques. Mentre que unes opcions són clarament conservadores, d'altres, són marcadament revolucionàries. El privilegi de classe en les primeres. El bé comú i el principi d'igualtat en les altres.

Aquesta dicotomia política no es nova en l'àmbit independentista, sinó que va ser una constant des de la revolta catalana de 1909 fins a la caiguda de la República. En aquells dies, a la lluita per la supervivència de la cultura i la nació catalana de caràcter predominantment romàntic i burgès que s'havia iniciat amb la Renaixença s'hi va afegir la classe treballadora, que va veure en la independència de Catalunya un reforç per la seva lluita contra la opressió de l'Estat espanyol. L'Estat oprimia les nacions sotmeses igual que la classe privilegiada oprimia la classe treballadora, la qual cosa feia que qui estigués per la llibertat no pogués obviar-ne una en favor de l'altra. Una bona exposició d'aquest tema la fa Joan-Carles Ferrer i Pont en “Nosaltres sols: la revolta irlandesa a Catalunya”, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2007, però documentació fiable se'n pot trobar en diversos llocs i els que tenim una certa edat ho varem saber des de molt petits per haver-ho escoltat de llavis dels pares i avis.

En el present, l'independentisme català travessa una situació que té de similar amb la d'aquella època que hi ha dos corrents ideològics completament oposats que aparentment estan a favor de la independència. El poble català clama per la independència. Les forces conservadores encapçalen oficialment el fervor popular, però anteposen els seus interessos de classe. Mal camí portem, perquè tot el poble català d'origen espanyol, que no va perdre res de l'11S de 1714 no té cap motiu per donar suport a aquesta independència que res li aporta. Diuen els independentistes que ens estalviarem els diners que ara ens roba Espanya? Potser sí, però que se'n farà d'ells? Qui ens diu que no anirà a parar a mans dels mateixos que  se l'embutxaquen ara? Doncs no, no ho diu ningú perquè, segons es veu clarament, aquest és un tema tabú en el present discurs independentista. "Primer la independència, després ja en parlarem". Potser sí que parlarem però, a qui engresca això?

Mentrestant van sorgint altres opcions polítiques que sí que engresquen el poble, sobretot a la part de poble català d'origen espanyol. Creix el feixisme partidari del domini imperialista espanyol i creix també el nombre dels que esperen que les forces polítiques que afloren a Espanya construeixin un Estat amb major justícia social. Si això arribés a ser així, quin  motiu tindrien per deixar de ser espanyols ells que tenen els seus ancestres a Espanya?

Catalunya és avui un país ocupat militarment des de fa tres segles i envaït civilment al llarg de tot el segle XX però mol especialment dels anys quaranta ençà. Avui el sentiment independentista glateix sens dubte al cor d'una bona part de la població catalana, però no de la majoria. Al que sí aspira la major part de la població, independentista o no, és a una major justícia social, un tema que gairebé no ha tret el cap en la major part dels actes en favor de la independència. És per això que pensem que s'han equivocat molt els líders polítics independentistes que han donat suport al govern català de dretes. S'han equivocat perquè han deixat de banda tota aquesta gran part de població catalana d'origen espanyol que ara espera que l'alliberació els arribi per part de la nova esquerra espanyola.

En política no s'han d'oblidar mai les lliçons de la història. Catalunya no va aconseguir la autonomia política quan la va defensar La Lliga. No ho va voler el govern d'Espanya ni ho va voler La Lliga perquè la burgesia catalana volia el suport de l'Estat espanyol per tenir sotmès el poble català i en no aconseguir-ho es va fer enrere en les seves propostes d'autonomia. Aleshores la burgesia va escollir seguir al costat dels que tenien el poder i ara està fent el mateix. El govern català de dretes exigeix el suport dels partits independentistes a les seves polítiques neoliberals sabent que això els farà perdre el suport de la major part de la població catalana. És una trampa. La dreta catalana la sap llarga; ho em dit en diverses ocasions i ho repetim ara.

Catalunya no serà mai independent mentre l'independentisme el lideri la dreta. No ho serà perquè mai la dreta política catalana ha estat independentista sinó nacionalista, és a dir, espanyolista amb concessions als trets diferencials catalans de manera que afavoreixin la primacia social de les classes privilegiades. El polítics catalans de dretes han posat sempre per damunt de tot els interessos de la seva classe i no deixaran de fer-ho ara que van al seu favor les polítiques neoliberals que via Madrid imposa la UE.

No hi ha cap boig que tiri pedres a la seva teulada. Cap, excepte els polítics catalans independentistes d'esquerra amb representació parlamentaria a dia d'avui. Encegats per la fal·lera independentista del poble, han apostat per la independència sigui com sigui i han acceptat ingènuament el joc hàbil i trampós que els ha plantejat el govern de dretes.

Tant de bo m'equivoqui, però em temo que tots plegats pagarem molt car aquest error estratègic dels polítics catalans d'esquerra. /PC

ARTICLES RELACIONATS:

Cal acostar-se a l'altre
http://pepcastelloenllenguapropia.blogspot.com.es/2014/11/cal-acostar-se-laltre.html 

Després de l'èxit ve el repte
http://pepcastelloenllenguapropia.blogspot.com.es/2014/11/cal-acostar-se-laltre.html