Carta a un amic independentista

Els éssers humans som diversos, però tot i així podem col•laborar.

Estimat amic,

Dius que fa setanta anys que ets independentista. Bé, jo no fa tant que en sóc. Jo només en tinc vuitanta. Vaig néixer el febrer del trenta-cinc, en temps de república, cinc mesos abans de l'alçament militar de l‘Espanya feixista. He mantingut vius al llarg de la meva vida records de la guerra, dels bombardeigs (un d’ells va matar el meu avi), de quan vaig conèixer amb quatre anys el meu pare. Encara em recordo de com anava vestit mentre em tenia alçat en el seu braç esquerre i abraçava la meva mare amb el dret. I encara em sembla estar sentint-la a ella plorant i dient-me “és el teu pare, fill; és el teu pare”.

Recordo la postguerra, els anys quaranta, les cues amb la meva mare que havíem de fer habitualment per aconseguir el menjar. I recordo haver vist un guarda civil empenyent a cops amb el fusell les dones que feien cua, perquè es posessin en fila.

A casa no érem independentistes sinó catalans de classe treballadora. La meva mare, nascuda a l’Aragó, tocant a La Franja, va venir a Barcelona amb 16 anys i la primera cosa que va fer va ser aprendre a parlar català. Es van conèixer amb el meu pare parlant català i així van seguir parlant sempre, tot i que el meu pare dominava molt bé el castellà perquè es va criar a la República Argentina i allà va cursar els seus estudis bàsics (ell no va ometre mai el mot República quan en parlava). La meva llengua materna és, doncs, el català i mai no he perdonat a l’estat espanyol que m’impedís d’aprendre’l a l’escola.

El catalanisme no va ser mai tema de conversa a casa. Sí que ho eren els records de la guerra, tant del front com de la rereguarda, els temps de la república, les vagues, els sindicalistes, els pistolers de la patronal, els fets de maig... Quan ja als anys setanta vaig llegir “Homenatge a Catalunya” de l’Orwell i “Els fets de maig” de Manel Cruells, jo ja sabia el que ells expliquen per haver-ho sentit repetides vegades a casa. I em vaig quedar ben sorprès i amb molt de goig en veure com coincidia el que ells deien amb el que a casa s’explicava.

Va ser a partir dels fets viscuts tant per mi personalment com per la meva família que ja de jove vaig prendre consciència de la injustícia que patia el poble català del qual jo n’era part. No eren els llibres ni els jocs florals ni la cultura catalana burgesa, que jo no coneixia, el que a mi em motivava sinó un sentiment pregó d’estar patint injustícia, tant per part de l’Estat espanyol com de la burgesia catalana que any rere any venia explotant la classe treballadora valent-se de les lleis espanyoles i de la força coactiva que les imposava.

Per mi la independència de Catalunya no és un fi sinó una fita en el camí cap a un món més just que l'actual. No és un privilegi ètnic sinó un fet de justícia, tal com ho era pels llibertaris que tot i lluitar al costat de la República volien la independència de Catalunya perquè no acceptaven que cap poble sotmetés a cap altre. Per això tant se me'n fot qui la defensi, si un català de soca-rel com era el meu pare o un foraster que ha triat Catalunya per viure-hi, com era la meva mare. L’únic que no accepto és que en nom d’aquesta independència es giri l’esquena a les necessitats de la major part de la població catalana, que sigui quin sigui el seu origen és el poble català del present.

No distingeixo entre blancs i negres, moros i cristians, castellans i catalans, tal com vaig exposar en un escrit que vaig publicar amb aquest títol. Distingeixo, això sí, entre qui està pels privilegis i qui per la justícia. I justícia és restituir el que s’ha pres amb violència, com l’Estat espanyol va prendre Catalunya. El temps no fa bones les accions dolentes, per més que n’enterboleixi el record i dificulti la reivindicació dels drets arrabassats. Ni tres segles ni mil són prou per fer prescriure un greuge. El poble català mereix un respecte i tothom que hi vingui ho ha de tenir present si no vol convertir-se en invasor. 

Aquest respecte que jo reclamo me’l van ensenyar des de molt petit la meva mare i el meu pare. Ella amb el seu comportament en venir de jove a Catalunya. Ell amb l’amor que expressava en parlar de la República Argentina que va acollir la seva família. I aquest és el comportament que a mi m’agradaria trobar a tothom que viu ara en aquest meu país que és Catalunya. 

Amb tot això que t'explico, amic meu, ja pots veure que tu i jo no coincidim en tot el que es refereix a l'independentisme. Però confio en que puguem coincidir en el que per a mi és essencial, que és la reivindicació d’allò que és just. Si així és, podré seguir tenint el goig de saber que tu i jo podem seguir col•laborant per fer un món millor.

Ànim i endavant! /PC